Margarit, severa i dolça intimitat

Joan Margarit, parla de les seves memòries d’infantesa en el llibre «Per tenir casa cal guanyar la guerra»

Llegir les memòries d’infància i joventut de Joan Margarit és una incursió en l’itinerari vital d’un poeta que vingué al món a Sanaüja, la Segarra, quan les bombes franquistes queien cegues i mortíferes en els rutinaris vols que sortien de l’altre costat del Segre.

Margarit domina el llenguatge i recrea els ambients de la seva itinerància juvenil amb una prosa realista, ordenada i poètica. La trajectòria del jove Margarit és inestable des del punt de vista geogràfic. Són pròpies de la guerra les sensacions d’inseguretat del seu pare que s’amaga al poble fins la primavera de 1938 quan la guerra estava perduda. Un company de curs es presenta a Sanaüja i s’interessa pel Joan Margarit, pare, que suposadament estava a València des d’on es rebien cartes fictícies.

En aquells mesos de pessimisme republicà foren molts els que es passaren a la zona franquista. El pare de Joan Margarit ho fa al revés. S’uneix als republicans que viurien mesos de derrota en derrota fins traspassar massivament la frontera amb França i ser rebuts amb hostilitat per les autoritats que ensumaven la invasió alemanya uns mesos després.

Aquells fets tan primerencs marcaren la infància i la primera joventut de Margarit que exposa en Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa) com s’adapta als llocs i ambients d’un país trinxat material i moralment per la guerra. Descriu l’ambient de Sanaüja des dels records llunyans i des de les visites a l’àvia i la família en periodes estivals. Parla de Figueres, Rubí, Girona, Tenerife, Las Palmas i Barcelona.

Sanaüja, diu, va ser el paisatge primigeni, la meva familiarització amb el món material, la percepció del paper protector de les persones grans i alhora, de la meva por al seu poder. A Rubí em va arribar la constatació de l’existència d’un territori social complex i perillós i una cereta sensació de fracàs en les incursions a través dels carrer i de l’escola. Girona ha estat el descobriment de la soledat com una condició i alhora un territori on el pensament propi pot construir sistemes de supervivència importants.

El silenci, el misteri i l’adaptació als diferents ambients geogràfics i culturals solquen aquestes memòries que tenen un punt de metafísica adobada amb una relat poètic, cru, sense defugir dues característiques que es repeteixen al llarg del llibre: el rebuig als militars i a la religió. Entenc, però, que Margarit no és una persona que li rellisqui la transcendència. Algun cop li he comentat que la seva poesia convida a reflexionar d’una manera realista i alhora misteriosa, profunda i racional. Un bon poeta, al meu parer, fomenta la meditació sobre el sentit més total de l’existència.

Recordo molts esmorzars al desaparegut restaurant La Oca de Francesc Macià de Barcelona. Sempre arribava una hora abans i el trobava amb una llibreta tot escrivint paraules com els picapedrers que treballen la pedra seca. Parlàvem de literatura, d’història i de la ignorància que és la pitjor de les epidèmies que pot patir una societat.

Diu que hi ha dues persones que han marcat molt la seva vida. L’avia, inculta en el sentit social i literari, però sòlidament sostinguda per uns quants valors i mites… Ella m’ensenya la força dels qui tenen la sort de néixer bones persones, un destí tan poderós – tràgic a vegades – com el de l’artista, i que tampoc es pot negociar amb cap tipus d’aprenentatge.

L’àvia de l’infantesa i més de vint anys després, la Joana, una de les filles que tindran amb la Mariona, afectada d’una minusvalidesa mental. L’àvia i la Joana, diu, seran totes dues la seva principal referència íntima de salvació personal. En sóc testimoni de la tendresa paternal com tractava Joana i la petjada que li deixà la filla desvalguda d’ençà del seu traspàs.

Els molts llocs en els que passà la seva infantesa són recreats amb una nostàlgia severa i despreocupada. Els frescos sobre la vida del Turó Park de Barcelona els anys cinquanta. Com també l’enaltiment que fa de Tenerife i Las Palmas, dos llocs que plantarà arrels efímeres però que perduraran en el seu imaginari fins el dia d’avui. Margarit és un gran descriptor de racons pels que ha transitat des de l‘observació i la soledat trepitjant jardins sense perjudicar cap flor.

La relació personal amb el pare i la mare les presenta llunyanes però alhora molt properes. Seran els seus punts de trobada amb la realitat. Arquitecte el pare i arquitecte el fill. L’un aprofitant tota la feina que se li presenta i anant-la a buscar allí on hi és. L’altre, des de l’escola d’Arquitectura i especialitzat amb càlculs i estructures que posarà a prova durant molts anys en l’aixecament de la Sagrada Família gaudiniana. Margarit sap de resistències físiques, materials i morals. És persona que aguanta des del silenci i, quan cal, des de la paraula.

Les seves relacions amb l’oncle Lluís són llunyanes però intenses, descriptives sense deixar-se cap detall. Segueix els seus passos vitals inesperats amb una certa fascinació i sempre amb la protecció que tot clan familiar assumeix la complexitat de vides poc canòniques. Tot un personatge en Lluís Margarit.

Les memòries acaben quan comença a escriure els primers poemes, quan ja ha fet el recorregut vital d’un lloc a l’altre fent-se una idea de la vida i de sí mateix. Aquells viatges de sis o set dies amb els vaixells fins a Tenerife i tornada m’han recordat, no sé perquè, els que Verdaguer feia amb la Trans Mediterrània dels marquesos de Comillas. No parla gaire de les seves lectures. Cita alguns clàssics però només amb un bagatge cultural d’haver llegit desmesuradament es pot arribar a construir una obra poètica com la seva. Cada cop que Margarit publica un llibre es una lectura obligatòria per descobrir indrets desconeguts de la seva intimitat aparentment severa però també molt dolça, una evocació dels paratges de la infantesa segarrenca.