Julian Assange al ser detingut a l’ambaixada equatoriana a Londres
La detenció de Julian Assange, refugiat durant set anys a l’ambaixada de l’Equador a Londres, no ha estat una qüestió diplomàtica habitual dels litigis entre els estats, sinó una operació que es podria emmarcar en la guerra freda de l’era digital. És una prova que els conflictes del futur es lliuraran en el camp de la informació tecnològica que està al núvol d’internet, està a l’abast de tothom i trastoca, per tant, la seguretat de les grans potències, dels estats, institucions de tota mena i de tota col·lectivitat humana.
El fundador de Wikileaks, un australià de 47 anys, va posar de cap per avall els secrets del Pentàgon, de l’exèrcit britànic, de totes les tropes de l’OTAN i dels exèrcits aliats en plena guerra de l’Iraq i l’Afganistan. Els centenars de milers de documents secrets filtrats per ell foren distribuïts entre cinc diaris occidentals que començaren a difondre’ls com si fossin exclusives obtingudes pels serveis d’investigació de les seves redaccions. A Barcelona, ho recordo prou bé, un sotsdirector del diari El País va convocar la premsa per presentar aquelles informacions que posarien en evidència la veritat amagada i les mentides en els poders polítics, militars i econòmics del món occidental. Vaig comentar en aquella reunió qui i com desxifraria tants milers de secrets que s’havien obtingut parant la mà a Wikileaks. Curiosament, al cap d’unes setmanes les informacions es van anar restringint fins al punt que aquelles exclusives compartides per The Guardian, Le Monde, El País, la Repubblica i Der Spiegel van acabar desapareixent del tot.
Julian Assange feu saltar l’alarma en tots els serveis secrets occidentals perquè va exposà documentalment la part més lletja de la guerra, els abusos, les morts d’innocents, la tortura i altres accions dels estats. El fundador de Wikileaks fou perseguit i s’amagà a Suècia, Berlín, i Reykjavík fins que trobà l’asil a l’ambaixada de l’Equador a Londres. El president equatorià, Rafael Correa, alineat amb els governs de caràcter bolivarià de Sud-amèrica, li donà fins i tot la nacionalitat equatoriana.
Edward Snowden, un empleat de l’Agència de Seguretat Nacional, va difondre el 2013 milers d’informacions extretes dels sistemes informàtics de la CIA i de l’agència per refugiar-se a Hong Kong i, finalment, aconseguir arribar a Rússia, on viu protegit pel govern del president Putin. El factor Kremlin cal tenir-lo també molt present en aquesta lluita per la informació i per la propaganda per influir en les eleccions que donaren la victòria a Donald Trump el 2016, en els resultats del Brexit d’aquell mateix any i en l’interès de Moscou a desestabilitzar la Unió Europea i tot allò que representin els valors democràtics en el món occidental.
No és casual que el ministre Salvini hagi rebut diners de Rússia per la seva darrera campanya electoral i que, en contrapartida, l’home fort de la política italiana, d’extrema dreta i xenòfob, s’hagi arrenglerat en el grup dels països i partits euroescèptics per canviar aspectes fonamentals de la Unió Europea. És indicatiu que la reacció de Moscou a la detenció d’Assange hagi estat acusar la Gran Bretanya d’estrangular la llibertat del fundador de Wikileaks.
La condemna de l’expresident Carles Puigdemont en saber-se la seva detenció es pot explicar per les relacions que el periodista australià mantingué amb el procés. Hi ha una visita de quatre hores d’Oriol Soler, que formava part de l’estat major del procés, la tardor del 2017 a l’ambaixada equatoriana a Londres i també un reguitzell de tuits d’Assange a favor de la causa independentista a Catalunya. Com que, afortunadament, se sabrà tot un dia coneixerem l’abast de la implicació del fundador de Wikileaks en el procés.
La situació d’Assange a l’ambaixada equatoriana es va deteriorar des que Lenin Moreno substituí Rafael Correa com a president equatorià. El nou president va aparèixer a la televisió mentre Assange era foragitat a la força de l’ambaixada equatoriana dient que “la conducta agressiva de Julian Assange, les hostils i amenaçadores declaracions de la seva organització contra l’Equador, especialment la transgressió dels tractats internacionals, ha portat a una situació en què l’asil del senyor Assange és insostenible i ja no és viable”. La resposta de Correa fou fulminant en qualificar Lenin Moreno com a “president nefast de l’Equador, demostrant la seva misèria humana al món”.
El president de Wikileaks fou detingut tot just perdre la condició d’asilat a l’ambaixada equatoriana. L’ordre de detenció venia dels Estats Units, que acusaven Assange de conspiració. Passà pel Tribunal Suprem de Londres i es troba empresonat. Comença un llarg procés en què els defensors de l’australià invocaran la llibertat de premsa i intentaran evitar que sigui extradit als Estats Units. És molt probable que acabi en un tribunal nord-americà, però els britànics no ho posaran fàcil. La seguretat acabarà imposant-se sobre la llibertat. Però extraure material informatiu utilitzant els mecanismes de les noves tecnologies no pot ser bo per a la salut pública. La llibertat de premsa és una altra cosa.
Publicat al diari El Punt Avui el 14 d’abril de 2019
Sr.Foix: las guerras aunque sean digitales siempre ocasionan víctimas…
Sr. Foix : En Julian Assange, va posar al descobert els fets i els comportaments reals de tots els estats. Cuan mes importans i poderosos, mes fets amagats, per impropis existeixen.
Pero la mentalitat del esser huma, amb una mica d’experiencia de la vida viscuda i bon criteri intueix el citat comportament subterrani i de clavaguera que cada gobern fa d’amagat e invisiblement, si pot.
I encara que es sapigue tot ó s’arribi a coneixer tot, la societat humana, social, judicial, religiosa, militar, parlamentaria, ect, ho tolera, ho beneix tot i si pot amaga totes les fechories greus ó criminals.
Vegem i recordem el negoci multimil-lionari fabulós del comerç i tráfic d’esclaus negres i tambe inclús blancs. Practicat per España, Cataluña, Anglaterra, França, Portugal, Italia, Paisos africans i tambe paisos arabs, ect, ect, ect, ect. durant mes de 3 segles, amb la bendicio i la col-laboració… Urbi i et Orbi de la Santa Esglesia, de cada pais, raça ó etnia, ect.
No culpo pas a ningu, pero si donc la moltissima culpa a nosaltres mateixos ó sigui al propi esser humá i a la seva cobdicia criminal i corrupta que fa que ignori els sentiment humans cap els seus germans ó congèneres.
La cosa Sr. Foix no va de libertad de prensa, o va mas alla de esta libertad del cuarto poder que esta tutelada por los gandes capitales que no son precisamente angelitos.
Lenin Moreno es otro presidente titere de los que recien aparecen por America del Sur y ha esgrimido unos pobres argumentos para dejar a los pies de los caballos a Julian Assange.
Creo que con este episodio todos quedamos mas a la intemperie al tiempo que se nos arrebata otra fuente de informacion objetiva de la realidad de las cloacas del planeta.
USA sigue ejerciendo de sheriff global y la libertad sigue en retroceso.
Malamente.
D’entrada, li pot caure un any de preso a Gran Bretanya per no presentar-se a una citacio judicial quan va demanar asil politic: que sapiguen com funciona la Justicia anglesa els alcaldes de la CUP que es queixen de que els detinguin per aixo mateix i els posin tot seguit en llibertat…
Milers de documents secrets…..que han quedat ocults a les redaccions…fins que interesi en el moment oportu certas dossis de veritat.
El problema son els documents de WL que possaban en evidencia com es utilitzaba les embaixades per espiar els avanços industrials? es el meu dupte.
«Wikileaks nació como una organización para exponer secretos de gobiernos y administraciones públicas protegiendo la identidad de la fuente. Empezó con casos de corrupción en países de África. Ganó notoriedad mundial por publicar cables diplomáticos estadounidenses. Y entonces anunció que su verdadero objetivo era los países autoritarios que mantenían un férreo control sobre la información: Rusia y China. Eso nunca pasó»via. Guerras postmodernas Al final Assange al querer venderse al mejor postor, acabo no siendo de fiar para nadie, como un doble espia, que al final no sabes para quien trabaja, quizas solo para el mismo.