Una Europa fràgil i canviant

La gran participació en les eleccions europees del dia 26 de maig ha demostrat que Europa interessa a la meitat del cens electorals dels encara 28 països que formen part de la Unió. Feia vint anys que no hi havia hagut una participació semblant, després d’una caiguda gradual i continuada de votants. Per tant, Europa no només està de baixa sinó que preocupa a gairebé als tres cents milions que acudiren a les urnes. Per diverses raons, segurament, però no per una indiferència generalitzada que ens havien transmès des de l’opinió pública, publicada i acceptada. Els països més euroescèptics han votat més: Polònia, un 22 per cent, Hongria, 14, Romania, 19…

No sé si són les més importants de la ja llarga història de la UE però sí que han dibuixat un mapa polític europeu diferent del que hem conegut fins ara. La inesperada decisió del Brexit el juny de 2016 no era només una qüestió que afectava als britànics sinó el començament d’una corrent disgregadora que ha anat arrelant a tots els membres de la UE on els partits antieuropeus han crescut inesperadament.

Hi ha la teoria de que el Brexit ha enfortit la Unió. Per les llargues negociacions entre Londres i Brussel·les, les divisions que el Brexit ha causat en tots els àmbits de la vida dels britànics, la incapacitat de ratificar la sortida en la data acordada, la crisi profunda del govern de Theresa May que no sap com sortir de l’embolic i les prediccions negatives sobre l’economia del Regne Unit… han evidenciat les dificultats d’una sortida que està resultant traumàtica pels interessos dels britànics. No s’acaba d’entendre com un poble que s’ha guiat més per el benefici de les coses concretes que per les ideologia. És insòlit que un partit fundat sis setmanes abans de les eleccions, el Partit del Brexit, hagi aconseguit el 35.3 per cent dels vots situant-se com la primera força política del país. El referèndum de 2016 ha costat la carrera política de dos primers ministres conservadors, David Cameron i Theresa May. I la lluita pel lideratge conservador pot ser tan fratricida com estèril aprofundint encara més en les divisions socials i polítics en un país que no contempla la política amb racionalitat com ha estat l’habitual sinó amb emocions.

Però el desori britànic ha fet que es consolidés un afirmació europeista en els governs de molts països de la Unió que han vist els inconvenients i les complicacions d’una sortida pactada o brusca i radical. El Brexit, certament, ha alertat al gruix de les societats europees sobre possibles aventures de ruptura amb Europa.

El cas britànic no es un fenomen aïllat dintre dels corrents de fons euroescèptics que es detecten en pràcticament tots els països de la Unió. Els resultats del diumenge proporcionaren la novetat de que els dos grans partits que han fet la Unió Europea, els partit popular Europeu i els socialdemòcrates del Partit Socialissta Europeu ja no poden formar una majoria i necessitaran d’altres forces europeistes per confeccionar els càrrecs de la Comissió i el Parlament. Una cosa són les institucions i la governança de la Unió i altra molt diferent és el corrent d’insatisfacció que ha provocat la crisi i l’entrada d’immigrants que han fet revifar els sentiments nacionalistes en gairebé tota la Unió.

Elecció rere elecció els partits euroescèptics han guanyant posicions tant a les eleccions nacionals com a les europees. Les darreres consultes a Finlàndia del mes d’abril van situar el Partit dels Finlandesos, un partit ultra i xenòfob, només a 6.000 vots del candidat socialdemòcrata i a un diputat menys. El que passa a Finlàndia es repeteix a Suècia on la dreta i l’esquerra clàssiques han fet pinya per tal d’establir un cordó sanitari impedint que l’extrema dreta arribi a governar o a condicionar els programes de govern.

Les convulsions i divisions internes en molts estats membres han produït un Parlament més fragmentat que mai, una còpia bastant ajustada al que passa en el conjunt de la Unió.

Els Verds i els Liberals han augmentat considerablement la seva representació i seran el fidel de la balança per tal de que els polítics mobilitzats pels tres grups euroescèptics no acabin imposant els seus criteris.

Els resultats europeus han imposat canvis de lideratges i de polítics. Europa condiciona les polítiques nacionals com s’ha demostrat en la darrera setmana. Posaré uns exemples. El primer ministre grec, Alexis Tsipras, anuncià eleccions anticipades en perdre les eleccions del diumenge. A les poques hores, per raons diferents, el govern austríac de Sebastià Kurz fou destituït al perdre una moció de confiança pel cas del vicepresident d’extrema dreta, Hans Chrstian Stracher, que fou gravat mentre perpetrava una operació corrupta amb una senyora que representava interessos russos en un domicili d’Eivissa. S’ha anomenat a la primera dona com a cancellera d’Àustria fins a les eleccions previstes pel mes de setembre.

Ahir va dimitir Andrea Nahles, la líder del socialdemòcrates alemanys, que abandonarà el lideratge del SPD al Bundestag. Era la substituta de Martin Schultz, que fa un any va perdre les eleccions generals a Alemanya malgrat ser una gran esperança pels socialdemòcrates. Portava un any i escaig al càrrec.

El principal càrrec de la dreta francesa, Laurent Wauquiez va dimitir ahir després d’haver aconseguit només un 8.48 pere cent dels vots a les europees.

Els 86 diputats que han perdut els populars i els socialistes s’han equilibrat en part amb les victòries dels Verds i dels Liberals que han augmentat els seus diputats en 62 escons. La suma d’aquestes quatre forces europeistes arriba a 504 escons, una xifra suficient per mantenir l’esperit europeista però amb matisos i orientacions diferents.

L’àmbit de les decisions i el repartiment dels càrrecs de primer i segon nivell ha ampliat el seu espectre i és lògic que des del president de la Comissió fins a l’últim comissari tinguin que passar pel clivatge d’aquests quatre grups que tenen en comú aturar i neutralitzar el creixement dels partits de l’extrema dreta que amb les seves particularitats nacionals tenen en comú l’objectiu d’alterar, canviar o destruir l’Europa tal com l’hem conegut.

Els Verds i els Liberals són indispensables i necessaris. Tinc la percepció que la seva entrada en el grup que hagi de prendre decisions és probablement una de les dades més positives de les eleccions del 26 de maig. Es pot fer un paral·lelisme històric amb el que va passar a Gran Bretanya quan el primer ministre era Lloyd George l’últim liberal que ha habitat a Downing Street. Els canvis socials eren importants i el laborisme va entrar al govern incidentalment per primera vegada l’any 1928 i després de la II Guerra Mundial va formar el govern malgrat que els conservadors de Churchill podien dir que el seu primer ministre va guanyar la guerra. La pujada dels partits Verds pot ser un signe polític de llarga durada en el sentit que donada l’actual cultura política poden ser l’alternativa a la socialdemocràcia o, si més no, un company de viatge inseparable del poder del centre esquerra. Recordem que Joscka Fischer, un bon ministre d’Afers Exteriors amb Schröder era un polític que entrava al govern des de la militància en el partit dels Verds. Es perfila per tant una nova majoria més fragmentada però amb quatre sensibilitats diferents que ajudaran a formular polítiques que s’atansin més al palpit i a les necessitats concretes dels ciutadans.

Els populistes no han aconseguit ser indispensables, però és interessant assenyalar que les diferents faccions de l’extrema dreta europea han estat els partits més importants en quatre dels vuit països més poblats de la Unió. Em refereixo al Regne Unit, França, Itàlia i Polònia on es forces més votades han estat formacions amb tocs claríssims de xenofòbia, populisme, liberalisme radical i, sobre tot, un rebuig a l’Europa tal com l’hem entès fins avui.

El canceller Helmut Schmidt deia que l’exportació més significativa que havia fet Europa al món el segle passat havia sigut l’estat del benestar. És això precisament el que s’està discutint avui entre les forces que ja han abandonat la idea de destruir Europa, el cas del Brexit apart, sinó de transformar-la i fer-la més endògena i tancada.

Si si fixen les paraules claus del debat encetat pels populismes són, entre d’altres, les següents: invasió d’estrangers, control, sobirania, fronteres, islam, terror, patriotisme. Tots són termes embolcallats amb una sembra de por a l’altre, a no admetre opinions contràries, a aixecar murs i parar els peus a la gent que busca nous horitzons vitals per sortir de la pobresa o per ser tractats amb dignitat.

El divendres la cancellera Merkel feia un discurs de graduació a la Universitat de Harvard. Donald Trump era de gira per Àsia amb la seva dèria proteccionista dels arancels amb els xinesos i japonesos. Mentre Trump amenaçava en augmentar els arancels als productes mexicans si no es retenien els immigrants a la frontera, la canceller deia que feia falta una nova generació de líders per fer caure els murs de la ignorància.

Les tres faccions euroescèptiques han guanyat en conjunt 17 escons més, passant de 155 a 172 diputats. No han aconseguit el que esperaven però si actuen en comú en temes delicats seran un element pertorbador en el nou Parlament. Matteo Salvini i Marine Le Pen estan adscrits a l’Europa de les Nacions i les Llibertats. Els Conservadors i Reformistes Europeus inclouen els euroescèptics polonesos, hongaresos i algún altre diputat de l’Europa de l’Est. I l’Europa de la Llibertat i la Democràcia està capitanejada per Nigel Farage i el Moviment 5 Estrelles italià.

Com ja he dit, el cas més singular per no dir estrafolari és el Partit del Brexit que ha aconseguit un fet políticament inèdit. En més de dos cents anys mai el partit conservador, el liberal o el laborista havien perdut tots tres alhora unes eleccions al Regne Unit. Nigel Farage ha guanyat amb la promesa d’executar mel Brexit el 31 d’octubre, amb acord o sense, amb la possibilitat de que si es convoquen eleccions generals, molt probablement, podria convertir-se en la carta guanyadora. Anglaterra és l´únic poble que ha estat aliat i enemic de tots els països europeus en algun moment de la seva història, segons les seves conveniències. Els catalans en tenim l’experiència d’haver-nos deixat a la nostra sort el 1714.

Els diputats independentistes catalans electes i la seva incorporació formal al Parlament Europeu no són avui una prioritat en el conjunt de les institucions europees. Això no vol dir que el conflicte català hagi pujat un esglaó i s’hagi presentat a Europa atès que un de cada quatre catalans va votar la llista de Carles Puigdemont. Aquesta realitat no és una nota a peu de pàgina de la política europea d’avui. Tot i que el pols de Puigdemont contra Espanya i, de fet, contra la Unió Europea per si no pot exercir les seves funcions de diputat electe, no són una carta guanyadora. Les formes són requisits imprescindibles pel bon funcionament democràtic. Al meu parer l’independentisme català ha volgut saltar-se les normes tot pensant que la voluntat general, la democràcia, podia ser més decisiva que les lleis.

El cert és que la política està agitada, dividida, cercant noves formulacions que exigeixen els canvis en la manera de treballar, de viure, d’entretenir-se i de conèixer la realitat en el mateix moment que es produeix. La política, la relació entre els governants i els governats, ha de canviar perquè el retre comptes ja no és cada quatre o cinc anys sinó que es produeix dia a dia.

Al menys aquest cop, els populistes, xenòfobs i euroescèptics no presenten una alternativa viable. És ara quan la política és més imprescindible que mai. I més important encara és l’exigència d’un lideratge democràtic i sòlid, amb capacitat d’administrar la nova situació.

Però en països com Dinamarca, Holanda, Itàlia, Hongria, Àustria, França i Polònia els xenòfobs condicionen o formen part principal dels governs respectius. Si més no condicionen els seus discursos relacionats amb la immigració, els altres, l’economia i les sobiranies nacionals. El Front Nacional de França no és nou en l’escenari polític i Marine Le Pen va disputar la segona volta a Emmanuel Macron que va guanyar la presidència fa dos anys, no tant pels mèrits d’un partit que li donés suport sinó creant una formació personalista que va obtenir una àmplia majoria, bàsicament per evitar que el Front Nacional arribés a ocupar l’Elisi. La possibilitat de que el Front Nacional guanyés les eleccions presidencials a França ha fet votar a molts partits d’esquerra amb el nas tapat per tal d’evitar que l’extrema dreta arribés a la presidència de la República.

L’aparició de Vox en el panorama polític espanyol no té la importància ni la força d’altres països europeus. Però és una llavor que pot créixer o, si més no, que es pot alinear amb tots els moviments euroescèptics, xenòfobs i populistes, per tal de canviar les idees bàsiques d’aquesta Europa que té tres adversaris que no la volen com una potència determinant en el conjunt de les nacions.

Els moviments ultranacionalistes que sorgeixen en pràcticament tota Europa convenen a Rússia, als Estats Units i a Xina. Cadascú per diverses raons. Vladimir Putin vol una Europa feble i, si pot ser, el més fragmentada possible per poder restablir la influència del Kremlin a les repúbliques independitzades després de la desmembració de la Unió Soviètica el 1991i tornar a exercir la seva influència en els Estats que fins fa uns anys estaven sota el paraigües protector de Rússia. L’adversari més temut per Moscou és Alemanya que juga clarament la carta europea. Afortunadament per tots nosaltres.

El líder liberal Guy Verhofstadt, ex primer ministre belga, ha insistit en la campanya electoral que la Rússia de Putin estava contribuint al avenç dels partits amb diners i amb ajuts a les xarxes difícils de concretar però que han existit. Timothy Snyder ho expressa clarament en el seu llibre The road to unfreedom al situar a Europa en el mapa de interessos desestabilitzadors del Kremlin. Rússia encara no s’ha refet de la descomposició de la Unió Soviètica i la pèrdua de 14 repúbliques. Una d’elles és Ucraïna, el bressol cultural i religiós de la vella Rússia. L’annexió de Crimea i la pràctica incorporació de dues províncies ucraïneses de parla russa a la regió del Donbass són elements d’inestabilitat a l’Est de l’Europa central. Possiblement la Unió Europea havia d’haver pactat amb Moscou les seves relacions amb Kiev i la pretesa incorporació d’Ucraïna a la UE. Però aquí hi ha una ferida que tardarà en guarir-se.

L’informe Müeller, el fiscal especial designat per saber la intervenció de Rússia en la victòria de Trump als Estats Units salva al president per raons institucionals però estableix que hi va haver una influència directa tant a favor de Donald Trump com en contra de Hillary Clinton.

La Xina no té interessos polítics a Europa però sí que els té econòmics i comercials. En tot cas no li interessa un competidor industrial fort com la Unió Europea.

El cas dels Estats Units és més desconcertant pel fet que Donald Trump ha deixat de creure en la importància de les relacions transatlàntiques que han condicionat la política internacional en els últims 70 anys. No s’ha trencat res però Trump ha fet crítiques inacceptables a la Unió Europea i ha felicitat als britànics per la seva decisió de votar el Brexit. Avui Trump ha començat una visita d’Estat al Regne Unit, dinarà amb la Reina i es veurà amb una primera ministra que el divendres plegarà del seu càrrec.

L’alcalde de Londres, el descndent de pakistanesos, Sadik Khan, ha dit que Donald Trump és com un feixista del segle XX. El president americà li ha contestat des de l’avio i per tuitter que l’alcalde de Londres era el més semblant a l’alcalde Bill de Blassio de Nova York, un adversari polític de Donald Trump. Ha anat més enllà dient que era amic personal de Nigel Farage, que Boris Johnson hauria de ser el successor de Theresa May i que el Brexit s’hauria d’executar ja sense pagar les despesses del divorci que pugen més de 40.000 milions d’euros.

El seu proteccionisme econòmic i el nacionalisme que trenca amb la tradició oberta dels Estats Units és una amenaça per Europa però també per la resta del món. L’Aliança Atlàntica no té una direcció política compartida entre els aliats. La seguretat col·lectiva que ha estat vigent en bona part del segle passat i fins ara s’aigualeix amb una seguretat unilateral que fa que els Estats Units augmentin les seves despeses en defensa i seguretat trencant una tradició que començà el 1948 amb la fundació de l’OTAN. Europa s’ha de prendre molt seriosament la seva pròpia serguretat.

Són molts, per tant, els factors que amenacen la supervivència de la UE tal com la coneixem. Els externs són molt importants però els més inquietants són els interns. El fet que el discurs dels partits contraris a Europa hagi penetrat en els discursos i programes de la dreta i l’esquerra europea és, en definitiva, el triomf més inesperat dels euroescèptics.

Encara que no dominin les institucions sí que introduiran els seus discursos al Parlament Europeu on intentaran obstruir les polítiques d’apertura, diàleg i lliure circulació de persones i de bens. Hi ha qui diu que l’euro ha estat un factor de desestabilització econòmica. Però si no s’hagués instaurat, segurament les possibilitats de mantenir una certa cohesió a Europa seerien més febles.

Helmut Schmidt em deiz un dia que ell va ser l’impulsors del sistema monetari europeu. Però el va vendre a Giscard d’Estaing per tal que fos França la que en tragués el rèdit polític com així va ocórrer. Els Estats Units són l’aliat més important però França és l’aliat més proper. Les relacions entre França i Alemanya des del Trtactat de l’Elisi de 1963 entre Adenauer y De Gaulle ha estat la garantia de la pau, la llibertat, el progrés i la consolidació d’Europa. Les relacions entre Macron i Merkel no són dolentes però grinyolen. Mitterrand-Kohl, Chirac-Schröder, dreta i esquerra. Hi ha el record de Verdun i el malson de la segona guerra mundial.

L’objectiu més important és que no hi hagin guerres a Europa.

Macedonia del Nord, Albània volen entrar. Com tants d’altres. No està clar que la negativa subtil però decidida a Turquía hagi estat una decisió encertada. Només la història ho pot dir. Malgrat el Brexit, molts truquen a la porta.

Conferència pronunciada al Palau Macaya el dia 3 de juny de 2019