Cabana envoltada de sembrats per segar. Cisterna, un albercoquer i dos xiprers que estan de guàrdia permanent.
El dia més llarg de l’any. Surto a caminar passades les nou. El sol cau amb una gran intensitat. Encara bufa la marinada que s’atura quan porto una mitja hora transitant pels plans de Nalec, Les Roges, una de les zones on el cereal sempre arriba fecund a la sega.
Les vinyes ja estan lliures de les pampes del fons de les sarments. Els cavalls també han estat arrencats a mà quan eren tendres. La rapa dels olivers s’ha convertit en incipients olives després de deixar caure la flor groga als peus de l’arbre.
Els tudons volen baix i ràpid en passar algú. Els conills corren per amagar-se al cau o en una vora. Van esvalotats. Senten trets d’una batuda de porcs senglars per reduir la gran quantitat d’aquestes bèsties que fan mal als conreus. Algú ha vist en sortir el sol bastants cotxes aparcats al coll de la Portella. Un bon esmorzar, escopetes carregades, i sortir a disparar a tort i a dret contra els senglars. No són caçadors furtius. Estan autoritzats per algú que dona el permís. Ahir vaig veure a la vora d’un camí un toixó mort, una mica inflat, segurament pel cop d’un cotxe o d’un tractor.
Les falcilles entren i surten dels nius fabricats sota els balcons o enganxats a les teules. Hi ha menys orenetes que en temps passats. Les granotes canten des de les basses o les aigües entollades. A l’estiu, tota cuca viu, diu la dita. És el temps més vital, més rabiós, més tens de l’any. Però aquests dies són de sega. El groc ho domina tot. Uns camps estan segats i els altres encara esperen les màquines amb rems de cinc o sis metres que en unes hores converteixen les espigues atapeïdes que dificulten el pas en un rostoll que desprèn un olor fresc i tendre. Trepitjar el rostoll és una de les sensacions més inesperades d’aquests primers dies d’estiu.
Porto una hora caminant i s’apropa l’Espasa amb una furgoneta petita que un dia era blanca i era està emblanquinada per capes de pols a fora i dintre el vehicle. L’estiu i les polsegueres són inseparables. Seguim la ruta, ja dintre l’automòbil amb centenars de milers de quilòmetres marcats en el comptador. Sempre em poso el cinturó de seguretat però en aquestes ocasions, ho trobo inevitable. La furgoneta se sap de memòria tots els camins del terme i dels termes propers.
Caminem una estona per anar a veure l’albercoquer tardà al costat d’una cabana al bell mig d’uns ordis i blats que encara estan dempeus. Hi ha una gran collita d’albercocs, tardans, que estaran a punt a començaments d’agost. L’ordi doblega més aviat el coll tot demanant que arribi aviat la màquina. Ja ha fet tot el trajecte. El blat, en canvi, té una maduració més senyorial, lenta, conservant una certa verticalitat. No es rendeix.
Una espiga triiturada amb els grans que espeteguen a les dents per afirmar que ja es pot segar.
El Josep (l’Espasa) agafa una espiga de blat i la tritura a la mà on hi queden els grans. Se’n posa un parell o tres a la boca, els mastega, i diu categòricament que ja es pot segar. La senyal és l’espetec, el soroll sec, com de cosa que esclata entre les dents.
Les feines s’han de fer quan toquen. Ni abans ni després. El segar, també. És del tot imprudent segar un sembrat que verdegi, encara que només sigui una mica, perquè es pot perdre qualitat i quantitat. Fem caure uns quants albercocs. N’hi ha massa i quedarien petits a l’hora de collir-los.
Entrem a la cabana on hi ha dues cadires que un dia les hi vaig deixar. L’objecte de la visita és sempre el de desfer les teranyines que comuniquen tots els espais interiors. El bastó queda cobert de teranyines però l’interior de la cabana queda alliberat. Un llangardaix puja i baixa ràpid per la pared. Deuen ser més convivint en aquesta foscor permanent.
Els dos xiprers plantats fa uns anys, uns planters petits, sobrepassen la teulada. Ho resisteixen tot. La terra que trepitgen és una barreja de sauló, pedruscall i sequera permanent. El xiprer és senyal d’acollida però també de permanència i de resistència màxima. Un cop agafat ja s’hi queda per tota la vida. En aquests cas fan el paper de dos guardians immòbils, entercs, gairebé eterns.
La cabana de pedra en el punt més alt de l’entorn, Mas Cantins. Les branques d’un reboll cobreixen part de la teulada. Un xiprer vigila. Cisterna amb aigua de pluja, fresca i bona.
Donar un tomb amb l’Espasa no és qüestió de mitja hora. És una explicació exhaustiva i rigorosa de la natura, del moment, amb totes les seves variants. Quan anem a la part nord és més que probable que acabem al Mas dels Cantíns, a la part més alta de la comarca, el punt geodèsic de quatre termes municipals. Un gran reboll obre les seves branques per sobre la teulada de la vella cabana, gran i de pedra, restaurada, des d’on es veu la serralada del Tallat, al fons les muntanyes de Prades, i també, mirant al nord, la gran plana de l’Urgell, la Noguera, la Segarra… i unes muntanyes llunyanes, el Montsec, que és l’avantsala dels Pirineus.
Un matí net, clar, nítid. Sense cap sensació contaminant. Sense gaire gent i un silenci només trencat per alguna màquina collidora que ronca obrint-se pas enmig de trossos de sembrats grocs i ben rostits. Un matí que no té preu. Arribem a una petita conclusió, evident per altra banda, que no és el mateix ser de poble que ser de la terra. La diferència no és gens petita.
Una descripción de sentimientos enraizados en los tiempos de las labores del campo. Un placer leerlo.
com sempre, un plaer seguirlo, i llegil, estic aprenent, moltes gracies, Sr, Foix.
Soc de parla y formació castellanes. També parlo català, si bé amb algunes carençes. Però així i tot, quan llegeixo coses com aquestes no pug evitar un sentiment profund d’ agreixemet per haver tenir la sort d’arribar i quedarme en aquesta terra.
Ara prego i desitjo que ningú, d’aquí o d’allà, acabi amb la possibilitat de poder tenir més moments de felicitat com el que transmeten aquestes líneas.
Gràcies de nou, Sr. Foix.
Llegir aquests tipus articles que ens té acostumats el Sr. Foix ens omple l’esperit i ens ajuda a trobar la pau. És el clicle de cultivar la terra, en cadascuna de les estacions de l’any. La seva manera de descriure sens dubte ens apropa a un món de reflexió.
Un bell article pel proper llibre que espero hagis començat….i aquesta vegada amb les teves fotografies que tant ens agraden !
M’agrada tot aquest vocabulari que a oïdes dels urbanites ens dóna pistes d’un altre mon, del »territori» d’aquí i de »provincias» d’allà. M’atreveixo a obrir una petició pública pel Lluís, un diccionari o una relació de mots del deu país amb imatges i narracions que relacioni cada veu en el seu context geogràfic i social.
Quin goig i quina pau llegir-lo.Ens convé.Gràcies!
El llegeixo des de Munic…i sentó la calor i les olors! Una meravella!
Linea agro poetico forestal de nuestro anfitrion. Notable alto.
El Sr. Foix sabe combinar y muy bien el coll fort i corbata urbanitas con la gorra i el pantalon de pana, de terra endins.
La fiesta de la siega.
Ara es l´hora?
Es un plaer llegi-ho
Bona Tarda, Sr. Foix:
Moltes gràcies per al seu article. Bè mès ben dit, es un relació de sensacións que omplen L´ espirit de la gent sensible a la natura i els llocs rurals. Moltes gràcies per a la seva sensibilitat
Sr FOIX una gran descripció de l’ entorn,aquesta terra que tot no vivin en el poble estimem.
La terra del pare el Mas de St Martí aprop d’Isona,la terra de fa tant de temps,nostàlgia de penes d’abans i fàcil de conrear ara.Estimo la terra,seva en temps passats del germà que continuà i records meus de jocs d’infantesa i silencis profunds.