Política

Les fantasies d’uns quants

por  •  • 23 Comentarios

Aquella abraçada entre Artur Mas i David Fernández (CUP) tindria inesperades conseqüències

No se’ns pot deixar transitar per les nostres fantasies. Quan Artur Mas presentava les eleccions de 2012 amb aquella imatge mosaica amb els braços oberts com si fos Charlton Heston no es posà prou èmfasi en el retol del cartell electoral. Deia la «voluntat d‘un poble». No del poble, sinó d’un poble. El mateix Mas comprovà en obrir-se les urnes que Catalunya es un sol poble que pensa de manera diferent, plural, molt seu, que expressa la seva voluntat de formes molt diverses.
Aquell error encara el patim avui. Catalunya pot manifestar-se festivament sota un lema genèric, patriòtic, il·lusionant, massiu. Però desprès, tothom a casa, i quan arriben les eleccions la diversitat es manifesta en totes les nits electorals.
Artur Mas va perdre 12 dels 62 escons que tenia i, malgrat tot, continuà com si no hagués passat res. Havia guanyat, sí, però havia perdut. L’independentisme es construí sobre una derrota. Mas es refià de la CUP, recordem aquella estranya abraçada entre el president i David Fernández, home fort de la CUP aleshores i avui, pensant que els antisistema li donarien suport en la legislatura.
En pocs mesos van posar com a condició la investidura de Mas a que el seu cap polític rodés escales avall del Parlament. Així va ocórrer. Fou la CUP qui va fer fora a Mas de la presidència del Parlament. Com que en aquest país nostre acostumem a prendre decisions precipitades, Artur Mas va telefonar un dissabte al matí a Carles Puigdemont per si volia ser president de la Generalitat. Ara sabem que Mas no tenia molta informació sobre l’alcalde de Girona que procedia d’una família benestant d’Amer. Puigdemont esmorzava a Girona el dissabte al matí i el diumenge al vespre era president de la Generalitat.
No em diran que això no és una autèntica genialitat. Puigdemont pujava i baixava de Girona en els primers dies. Tenia una visió molt gironina de Catalunya i Espanya li quedava molt lluny. Fou investit, formà govern i es pensà que Catalunya es podia convertir en un Estat en una simple votació al Parlament. Així ho va fer. Però només per uns minuts. Després va congelar o es va desdir del que s’havia aprovat.
S’havien superat les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre i la declaració llampec de la independència. Vingué el primer d’octubre. Tenia el missatge de Rajoy que si convocava eleccions el 155 no s’aplicaria. No n’estava segur. Junqueras es va desmarcar. Rufián tuitejava amb les 155 monedes de plata, el carrer li demanava que es mantingués amb la República.
Es produí una declaració a la sala principal fora del hemicicle del Parlament. Tots els independentistes signaren. Molts alcaldes ho seguien amb les vares que portaren dels seus ajuntaments. Gran eufòria. Els alcaldes van anar a la Plaça Sant Jaume i no van trobar ningú. La bandera espanyola onejava juntament amb la catalana. El president va fer veure que el dilluns tothom seria als seus llocs de treball. El conseller Rull va fer una foto «fake» com si estès treballant. Tot era fals.
Puigdemont s’escapulia frontera enllà en el seient de darrere d’un cotxe. Al matí següent sabíem que era a Brusel·les junt amb quatre consellers. La revolucionària de la Cup Anna Gabriel es plantà a Ginebra canviant el «look» i mantenint des de llavors un silenci continuat. Marta Rovira feia el mateix.
El govern es dividí entre els que fugiren i els que es quedaren acceptant les conseqüències de les seves accions. Mig govern està condemnat amb penes de presó i l’altra mitat està repartida entre Bèlgica i Escòcia.
Això no ha anat bé per ningú. Personalment penso que és una desgràcia i possiblement una injustícia les penes que el Suprem ha dictat contra els detinguts. La presó preventiva ha estat excessiva i inexplicable. S’ha dividit la societat catalana, s’han trencat els partits, s’ha partit l’independentisme, han aparegut símptomes preocupants de violència als carrers de Barcelona, el futur és incert.

Barcelona ocupa portades de diaris i de telediaris arreu del món. Com moltes vegades del segle passat. Però no estic segur que sigui positiu. La irresponsabilitat d’uns quants ha fet un gran mal a la convivència entre catalans i ens ha aïllat del món. El president Torra diu que estem en confrontació amb Espanya. Penso que cal fer una neteja, a les urnes, dels que ens han portat a aquesta situació.

  23 comentarios por “Les fantasies d’uns quants”

  1. Estic d’acord en que hi hauria que fer neteja a les urnes d’aquests polítcs que tenim. Repassem: es vol la independència i es fa un pla estratègic. Resultat del pla: no es conseguiex la independència, acaben a la presó uns quants, conseqüència de aquest intent moltes empreses marxen. La societat es divideix. Es crea violència com s’ha vist.

    Bé crec que aquest pla estratègic no ha tingut l’éxit suposat i ara es diu que «contra la sentència reincidència» No sé on anirem a parar però no vull imaginar un país governat per polítics que cometen tants errors. Us imagineu una Catalunya independent governada per aquests polítics? Fa falta gent d’altre mena sense tanta adversió que respecti la llibertat, que cadascú pensi com vulgui, que falta fa… només faltaria que la gent no pogués expressar les coses com cadascú les veu o és que tots hem de pensar el mateix? si no penses igual ets un enemic… llavors on està la democràcia que recull la diversitat d’opinions i la concordia i la pau dins aquesta diversitat. Un bon polític mai pot ser un fanàtic que desprecïi als altres, sino que ha de buscar concordia, perque són diversos els sentirs, les espectatives, els interessos de la gent. Mai una societat és homogènia i si es governa s’ha de fer per a tots i respectant a tots, si això no s’enten es cau dins del totalitarisme.

    • Anna Mª Riera. Estic totalment d’acord amb tot el que ens dius i sumat a tots, encara mes.

      La independencia d’Espanya es un error molt greu, que demostra la rauxa i la fantasia d’alguns i tambe la falta de sentit comu i el seny.

      Per exemple : La Republica i la Indepencia d’Espanya i será en realitat la dependencia d’Estats Units, de la Xina i altres, ect. Es la pura realitat.

      Ademes els catalans no som raza, sino un conjunt de moltes razes.
      I pensem tambe que : » El poder corrompe » vegis … Peix al Cove.
      No comment.

  2. Y luego está, claro, la imposibilidad económica. Solo si se inventa un panorama idílico en el que todo su entorno internacional y nacional acoge con una sonrisa benevolente la singladura de la nueva nación catalana, y los agentes económicos y sociales se abandonan confiados a la aventura, puede suponerse que su peripecia económica va a ser sostenible. Pero eso, como es obvio, no va a suceder. En el ambiente de incertidumbre que ese seísmo normativo puede producir, la economía de Cataluña entrará inmediatamente en recesión. El efecto frontera, las desastrosas cuentas públicas que la transición dejará abiertas, la desconfianza financiera internacional, las obligaciones que la nueva situación hará gravitar sobre el nuevo Estado (defensa, pensiones, deuda pública, etcétera), la pérdida del respaldo europeo, y la oportunidad de otros destinos más seguros y cálidos para emprendedores y ciudadanos (también turistas), determinarán que algunos de los indicadores más importantes de su economía se alteren aceleradamente.
    Y entonces, como ahora, se pretenderá trasladar la responsabilidad a los demás, en lugar de levantarse ante el pueblo catalán para repetirle: me he equivocado yo y os he equivocado a vosotros. El único paso singular que se necesita para empezar a caminar hacia la solución de nuestro común problema.
    Francisco J. Laporta es catedrático de Filosofía del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid….https://elpais.com/elpais/2019/10/28/opinion/1572281826_976663.html?ssm=FB_CC&fbclid=IwAR1JehIMVNmHQFtlxtv0rG7iG5odetw3pd74rjPchj5KIs9jQAkfCplFjhE

  3. Sr. Foix : » Les fantasies d’uns quants » … la corrupció del poder, el peix al cove, la independencia i la república de un minut, l’article 155 de la Consti., l’empresonament preventiu indefinit,… sense judici, ect. manifestacions al carrer en contra i tambe a favor, ect. Rio revuelto y ganancia de pescadores i altre vegade…, Peix al Cove, i » El poder corrompe » … i aixi por los siglos de los siglos…

    • ‘En definitiva, un contexto ideal para crear aquellos vacíos de poder tan presentes en la historia española: recordemos 1812, 1868 y 1931″ Josu de Miguel.

      • R, Estoy totalmente de acuerdo con lo que nos dices. Tambien estoy totalmente de acuerdo con las afirmaciones de D. José Mª. Gay de Liébana, en el video.

        En una respuesta que hice en el blog, me acuerdo que mas ó menos dije, que no interesa la Independencia ó la República de un minuto, pero lo que interesa es la independencia de los corruptos corruptores, que roban a la caja recaudatoria del Estado y por ello nos empobrecen a todos los cotizantes fiscales honrados, desequilibrando a toda la Economia de la sociedad humana honrada, aunque enriqueciendo millonariamente, a todos los privilegiados por el poder.

        Gracias R, pienso lo mismo, desde hace años, pero D. José Mª. Gay de Liebana lo ha expresado a la perfección. Es un Crac.

        Pero por desgracia, las mentes privilegiadas y talentudas, no ocupan el poder ejecutorio, del Estado. Solo lo ocupan los que son viceversa.

  5. Sr. Foix, el seu resum és molt correcte, al meu parer. Malgrat tot, a veure si s’anima a parlar-nos de la «prèvia», com en les retransmissions de futbol. Dels quatre anys que van venir en acabat el 15M, de les corredisses dels partits i els polítics per a teixir un nou marc de referència que els protegís de la petita «insurrecció» jovenívola i popular que, incipientment, amenaçava el seu statu quo, en perill per la crisi económica i per l’allau de notícies sobre la corrupció generalitzada als partits de govern.

    Van faltar cames per anar a parapetar-se a la trinxera identitària i assenyalar un enemic únic apel·lant més al sentiment que a la raó. «Qui gosarà fer-nos fora» -devien pensar, «si ens envolcallem en l’estelada (blava, això sí) i omplim la boca i els discursos d’independència?»

    L’independentisme que fins aleshores, des de l’espai convergent, havia estat titllat d’ingenuïtat simpàtica, esdevé de sobte la recepta per afartar pobres i rics per igual. Res de seguir parlant i intentant millores de finançament, o de propostes de concert econòmic; era millor abandonar el camí de la raó, que sempre demana massa paciència, i trencar pel carrer del cor i l’emoció. Ni puntades ni sargits: pantalons i camisa nous, que això sempre fa més festa.

  7. Pienso exactamente el mismo razonamiento que el articulo, solo añado q su fracaso ha sido por falta de un liderazgo, de un estadista para lograr la independecia,como ahora nos hace falta un líder,un estadista para salir de este fracaso. ‘»A veces en vez de hablar de derechas e izquierdas creo que deberíamos invertir la posición para centrar del hecho crucial que plantea la desigualdad: la percepción de que el sistema social y por añadidura político, se deslegitima, abriendo paso a posiciones autoritarias . Así que habría que pensar en otro tipo de coordenadas que “los de arriba “ y “ los de abajo”. Como decía Aristóteles en sus clase recogidas en La Política, cuando ambos crecen la tiranía está servida, por eso la mejor comunidad política es aquella en la que el poder está en la clase media porque confina los extremismos políticos y las desigualdades sociales a un papel marginal. ‘» o sale un líder no extremista o nos arriesgamos a que salga un dictador. ;la historia se muede repetir y volver a rimar https://journals.sagepub.com/doi/abs/10.1177/0956797619875472?fbclid=IwAR1qIv3kmdL7066x_U6UNsa-BZVzcrizWExrVfGoUQg63aDebldpWbE9dXc&#abstract

  8. Sr. Foix : Penso que cuan la epoca de la transicio de l’any 1978, de la dictadura a la Democracia, tots els catalans varem resta molt contens amb l’estatut de Catalunya i el recuperá el dret a l’us oficial del idioma catalá a Catalunya.

    Tot va esser posible, perque els polítics de la época, de totes les tendencies i olors, varen …PACTAR, PACTAR IPACTAR.

    I pasaren molts anys en pau i tranquilitat a tota España, Cataluña incluida.
    Pero tots es va espatllá, a partir del any 1910, cuan l’actualització del Estatut de Cataluña, la protesta del PP, el cepillado del PSOE, ect i la retallada de moltes parts importans del Estatut, per part del TC.

    De un Estatut aprobat en Referendum, Pel Parlament de Cataluña, pel Parlament d’Espanya i pel Senat Españo, ect.

    Resum : Entre la Corrupcio per alló de…» El poder corrompe » i la putada del cepillado i de la anul-lació de molte part del Estatut per part del TC imbuits pels 2 principals Partits Politics, tenim ara España i Cataluña empantanades en un comflicte aparenment irresoluble i practicament desgobernats.

    I tot degut a ells mateixos i perque no atinan a PACTAR, PACTAR I PACTAR…

    Viuen massa be, no han passat mai calamitat, ni fam ni tampoc res de res.
    Per aixo no tenen presa ni neguit per resoldre-ho.

    • P.D. Correció de errors,per un lapsus al teclejar rapit.

      En el 2ª linea del 2nd paragraf aon diu … » olors » …. ha de dir colors

      A la primera linea del 4art paragraf, aon diu … » any 1910 » … ha de dir … any 2010 …

    • Referendum aprovat amb una participació de menys del 50% del cens, i amb només un 35% de vots favorables de totes les persones amb dret a vot. Això no supera les xifres llindars de significació política mínimes que el TS Canadenc exigia per al referendum al Quebec, i que se’ns recorda fins a l’extenuació. A més, molts dels que invocan aquesta suposada virtut de l’Estatut aprovat amb uns mínims de participació, i que per tant és causa de greuje, o bé no el van votar, o bé hi eren mainada aleshores. Què ha passat doncs? S’ha evaporat el sentit comú a Catalunya? Penso que una cosa pitjor: s’ha «cupificat» la política catalana. És l’eficacia d’assolir objectius frente a la raó. Tot i que aquests objectius no responguin a l’interès general. És la fascinació del poder, tot i que ilegitim o minoritari, però eficaç. Per quina raó el sr. Mas no va convocar eleccions, i sotmetre ell mateix al poble de Catalunya abans que doblegar-se a un grapat de diputats que l’impossen que marxi i li fiscalitzen el sustitut? És la «cupificació» de la política: és la eficacía del minoritari i el fet de ser decissiu, en comptes de repressentatiu. Crec que va ser Lennin qui ho va dir: «tot i que pocs, lluitem, lluitem i lluitem per vencer; contra els cossos, tenim les bales; i contra les ànimes, tenim la mentira.» Aquí descansa ja, la democracia catalana. Morta a mans de la seva cupificació (q.e.p.d)

  9. Sr Foix, l’he sentit parar del somnia-truites del Sr Más, pero no ha comentar res del inútil del Sr M. Rajoy, voste no creu que aquest ultim te molt ha veure amb les decisions que va prende el Sr. MÁS?. A voste se li oblida d’on arrenca tot el problema, de la manera com o explica es molt tendencioso el seu article, pro curi que no se li veigi tant el «plumero»

  10. Seria bo aprendre de tot plegat. Però potser la lliçò encara no ha acabat i manca temps per madurar i aprendre.

    I en quant a la sentència, personalment estic d’acord en que la presó és un castig excessiu, però no la inhabilitació.

  11. Sr. Foix : Penso que : » Les fantasies d’uns quants » … son mes mágiques, infatils e irreals del que suposem.

    Tambe Adolf Hitler en els seus principis, actuaba i semblaba democrátic, pero al adquirir el poder i exercir-lo es va demostrar en plenitut la seva personalitat de Cain criminal i desalmat.

    Aqui a España, incluida Cataluña, tambe tenim Cains i Abels, que son idem de idem.

    Que ens enredan i ens manipulen la ment, amb les seves fantasies mágiques e infantils amb els catalans, com va fer el citat Cain Hitler, amb els alemanys.

    En castella dirien : Es… Mas… de lo mismo. Es Mas Abel pero, lo mismo.

  12. Sr. Foix, li semblen bé els polítics del Govern Central?. Per mi són tant fluixos com els de Catalunya.
    El Sr. Sanchez m’ha fet riure quan s’ha queixat de la seva visita a l’ Hospital de Sant Pau…..
    Un bon President no plora. Un bon President va de cara i afronta els problemes.

  13. Mas es uno de los politicos mas engreidos que ha conocido Catalunya. Se podria soslayar el defecto si tuviera alguna categoria personal y/o politica, pero no, es un perdedor que al estar en zonas de mando se convierte en un peligro para la comunidad.
    En febrero vence su moratoria para ejercer cargo publico y ya ronronea aun y con la ruina que arrastra y ahora parece que avala a Pep Guardiola, ganador (en futbol). Chuladas y despropositos del «astut» mas autentico.
    Sr Foix, el detergente de limpieza no esta en las urnas.
    Donde?
    No lo se. En el interin le ruego que al Fernandez (David) me lo trate bien.

Comentarios cerrados.