El Parlament ha aprovat una normativa que pretén preservar el patrimoni que suposen els milers d’olivers centenaris i mil·lenaris que abunden a la comarca del Montsià. És difícil determinar l’edat més o menys precisa d’un oliver. És un arbre que es remunta a la nit dels temps i es troba en els relats bíblics i en la literatura clàssica grega.
Avui he revisitat per enèsima vegada el nostre oliver més antic, no sé si mil·lenari, però sí multisecular. Sempre l’he vist monumental al mig del Pla Martí del Bellart, al costat de la cabana, amb una soca que pot ser més alta que una persona i amb un posat d’eternitat al costat dels olivers arbequins que abunden a tots els plans que donen a la plana d’Urgell.
La tradició diu que els olivers arbequins els va portar el duc de Medinaceli directament des de Palestina al segle XVIII. Medinaceli era el senyor d’Arbeca i va prometre un tant a tots els pagesos que plantessin un d’aquells plançons portats de Terra Santa. Les Garrigues van aparèixer poblades per milers d’arbres que produïen unes olives petites, rodones, amb un pinyol notable i una acidesa singularíssima.
S’ha de dir que la iniciativa de Medinaceli va coincidir amb el regnat de Carles III, el rei vingut de Sicília i que probablement és el borbó millor valorat de tots els que han regnat des de l’arribada de Felipe V. En moltes llindes de les cases del poble hi ha la data de la segona part del sergle XVIII que coincideix amb el regnat de Carles III. Fou un periode de creixement i d’una certa il·lustració estimulada pels ministres aperturistes d’aquell monarca.
L’arribada de l’arbequina a les planes d’Urgell i les Garrigues comportà un cert progrés material i també intel·lectual. Però el duc de Medinaceli no se’n va lucrar gaire. No es quedà permanentment a Arbeca i els pagesos de la zona van començar a desmuntar el castell utilitzant les pedres per construir els molins per xafar les olives que abundaren en aquelles terres. Encara avui es pot veure com moltes cases d’Arbeca estan refetes amb pedres que provenien del castell dels Medinaceli. A diferència del que feren molts nobles europeus els de Catalunya i els espanyols deixaren el camp i anaren a ciutat oblidant-se del seus compromisos directes amb les terres que deixaren en mans de mitgers o arrendataris.
Perquè l’oliver de Rocafort és possiblement mil·lenari o si més no molts vegades centenari? Perquè és anterior als arbequins introduïts per Medinaceli i perquè la soca és d’unes dimensions úniques per aquestes terres. Recordo encara un dia d’estiu que l‘Albert Manent em portà a veure l’alzina més antiga de Catalunya, a prop del mas dels Manent a l’Aleixar, un arbre que no abasten quatre persones, i que l’Albert qualificava d’alzina visigòtica perquè ja existia quan els dels califats de Bagdad i Damasc envaïren les terres peninsulars al segle vuitè.
L’oliver del Pla Martí del Bellart és d’un volum considerable. La soca i el tronc que en surt no la poden abraçar tres persones. És un tresor que tothom mira amb respecte. No és important que produeixi moltes olives, el que compta és la seva testimoniança de segles i segles de la història d’un territori. L’oliver té amo i ningú ho discuteix. No calia que el Parlament decretés la seva protecció. Els Bellart ja se n’encarreguen però tots l’observem amb respecte sabent que si ha durat mil anys en podria viure mil més. Els olivers resisteixen les sequeres, els freds i els calors. Però el que millor aguanten són els segles.
Meditació profunda. … L’olivera fa perdurar la seva propia vida i tambe les dels humans, que s’en benefician.
En cambi l’esser huma, en general fa tot el contrari. Doncs amb el seu egoisme, cobdicia i corrupció, provoca i s’inventa guerras criminals artifialment, aon moren molts mil-lions d’essers humans innecesariament.
Amb l’unic objectiu d’enriquirce mil-lionariament els propis provocador.
Aquest poder ho corrompeig tot i per tot arreu. Ens fa perdre el temps, dels anys, sense resoldre cap de les necesitats básicas, del esser huma.
Com es la salut i el modus vivendi.
Aquest poder corrupte, que hem refereixo, …amb la seva apatia y panxacontentisme, indolencia e ineficaci, ens fa perdre el temps d’anys i anys, sense resoldre res de res, de la nostres necessitas básicas, encara que el citat corrupte, ocupa el poder máxim decisori executiu. del gobern que sigui.
UN exemple es que desde la crisi económica del any 2008, encara no s’ha resolt i ara enganxem, la crisi del covit-19 i la recesio económica que, tot plegat ens portará a la hambruna que ve.
Pero tranquils, doncs vivim a la lluna i a la imprevisió del futur inmediat, que ve i que alguns essers humans, ja el viuen de ple.
Bonic article, molt ben documentat, que fa agradable la lectura. Com sempre et dic, Lluis, un trosset més d’un proper llibre.
Sr. Foix : » L’oliver que ha vençut els segles » … a les malures i a la mort.
Segurament cientificament, podriem dir i afirmar, que l’oliver está constituit per una subtancia natural de ADN, que beneficía el esser animal humá i a la resta d’animals naturalment.
Gracies Lluis Foix, per desmostrar-nos i recordar-nos, aquesta realitat de la pervivencia, per d’amunt i mes enlla dels segles, de la vida vegetal, que está per damunt de la vida animal i de la humana.
Resumint : L’oli d’oliva del oliver, beneficia molt al esser humá i l’hi allarga la vida. Doncs fa que la maquinaria humana funcioni com cal. Doncs el seu lubricant es el mes adecuat i convenient, pel bon funcinament dels conductes circulatoris, de les venes, les arteries i els conductes l’infátics, que de fet, suministren l’aliment i les subtancies quimiques, inprescindible, elaborats desde l’estomac, els bodells, i filtrats i transfromats pel fetge, … les fan arribar a totes les cel-lules, ajudats per l’incesant bombeig del nostre cor, que el mateix temps, funciona, ajudat inprescindiblement, per les substancies que reb constanment, suminstrades pel sistema circulatori citat.
En fi ho deixo, pero penso que l’oli d’oliva te una presencia química real, necesaria e inprescindible, pel bon foncinament de la maquinaria circulatoria citada, que suministra l’aliment, la quimíca i les substancies inprescindibles necesaries, perque el fetge i el cervell huma, facin i cosntrueixint les diferents i variades subtancies químiques, tambe inprescidibles, que ens ajuden a viure.
Per els bons entenedors…