Sinistre inscripció a l’entrada del cap de concentració i extermini nazi d’Auschwitz, a Polònia
L’escriptura és la lluita contra l’oblit i el refugi inexpugnable de la memòria. No queda gran cosa genuïna de les tradicions orals que es van desvirtuant generació rere generació si no es mantenen els primers esborranys escrits pels que han viscut els fets directament. “Memòria i oblit són presents en tots els relats dels testimonis amb finalitats aparentment diferents. Mentre que per a uns la memòria ha estat necessària per alleujar el sofriment i el dolor, per a d’altres l’oblit ha estat imprescindible per sobreviure.” Són paraules de Josep Hereu en el seu llibre Testimonis sense veu (Eumo Editorial), en què recull testimonis escrits i orals del sofriment que corsecà la vida, la va destruir i esborrar en milions de persones, als camps de concentració nazis i soviètics.
El més valuós de l’obra de Josep Hereu és un aprofundiment humà i filosòfic en les entranyes del mal que ha viatjat impunement al llarg dels segles, però que en el record de molta gent encara viva ha estat especialment esgarrifós el fet d’haver descobert l’horror de les imatges que fa més de tres quarts de segle ensenyaren les tropes aliades en mostrar Auschwitz i els camps nazis. Uns anys més tard es revelava també l’univers de l’horror soviètic que té a Kolimà un dels seus llocs més representatius i tenebrosos. S’han publicat centenars de llibres sobre les experiències de les víctimes que volgueren explicar el seu patiment o el que veieren en els que ja no podien dir res perquè havien estat sacrificats per dos règims que decidiren eliminar-los arbitràriament per milions. Malgrat els milers de testimonis, avui encara hi ha qui nega l’horror de l’Holocaust i dels Gulag.
El que proposa l’autor analitzant l’abundància de materials sobre els quals ha treballat és una reflexió filosòfica sobre les experiències que ens han arribat de les víctimes. Un podria pensar que després de llegir la trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, els relats descarnats de Soljenitsin o el recull extraordinari de testimonis de Svetlana Aleksiévitx, ucraïnesa i premi Nobel de literatura l’any 2015, ja es pot tenir una idea aproximada del que va passar. Encara recordo l’impacte que em causà L’Écriture ou la vie, de Jorge Semprún, o les experiències personals viscudes en camps de concentració de Stalin i de Hitler de Margaret Buber-Neumann, escrites en primera persona.
Josep Hereu no només transita per la gran literatura sobre l’horror en els dos sistemes estructurals de tortura humana del segle passat, sinó que hi afegeix centenars de reflexions fetes per persones que han escrit sobre el mal en els últims cent anys que ha produït, a més, el genocidi armeni, la massacre de Nanquín, la Revolució Cultural de Mao Zedong, els assassinats massius a Cambodja, la guerra de Bòsnia i les matances de Ruanda i Burundi. No es tracta d’afegir un trasbals humà sobre un altre sinó de configurar un relat que forma part de la història de la humanitat.
Estampa del Gulag de Kalimà, l’expressió mes tenebrosa dels camps de concentració organitzats per Stalin
La lectura d’aquestes reflexions no és mai un acte passiu sinó transformador.Tant l’escriptura com el seu relat es converteixen en una lluita contra l’oblit i, com diu Josep Maria Esquirol, és la força de la paraula, l’única que perdura sempre, la llum que fa que les coses apareguin en si mateixes lluminoses i comprensibles. Amb el testimoni dels qui van patir i morir als camps nazis i soviètics, el seu horror passa a formar part de la nostra història.
Tots han viscut el terror a la seva manera, subjectivament, com insinua Tolstoi a l’obra mestra d’Anna Karénina. Hereu no es recrea en una polifonia del terror per transmetre els efectes devastadors del mal que pot causar un sofriment infinit però que mai triomfa del tot perquè queda constància de la seva perversitat, precisament a través de la paraula escrita dels que més directament l’han patit.
L’aspecte positiu d’aquesta reflexió tan documentada i tan estudiada és la necessitat de rebre el llegat de les víctimes per arribar a comprendre del que és capaç la condició humana. És per dir-nos que el que ha passat pot tornar a passar encara que sigui d’una altra manera i en diferents circumstàncies històriques.
El recorregut exhaust per aquests episodis malignes del segle passat ens permet conèixer l’abast del mal, però alhora també ens ajuda a comprendre que el terror arbitrari i massiu no té l’última paraula encara que els que l’han perpetrat pensaven que havien vençut suposats enemics indefensos. Si per a moltes víctimes l’escriptura va ser una lluita contra l’oblit, a nosaltres ens permetrà conèixer una mica millor l’ànima humana.
Del terror a l’esperança: aquest és el camí que ens proposa l’autor en un relat tan commovedor com necessari. Una lectura que s’endinsa serenament en la capacitat de resistència i també d’esperança dels humans en temps de proves que seguen absurdament milions de vides però que perduren en la memòria col·lectiva encara que sigui de forma anònima.
Publicat al diari El Punt Avui el 9 d’agost de 2020
Sr. Foix i companyus del blog… BartoloméC i Salvador de Lleida,… he llegit i rellegit l’article d’en Lluis Foix i les respostes de BartoloméC i de Salvador de Lleida …i estic d’acord amb vosaltres i hem sumo, perque es la realitat.
Penso que la societat humana te varias memories viscudes, pero cadaescuna, viscudes segons les circunstancies invividuals del moment.
Existeix la societat del benestar i del poder decisori, ben alimentada, ben enriquida i de pas opulenta i que no l’hi manca de res. Fa i desfa el que vol i cuan ho vol.
No pensa pas amb els humans de la societat dels servidors i del trevall, perque no hi veu pas la necesitat de pensar-hi, doncs viu ben panxacontent, ben alimentat, enriquit mil-lionariament, ect.
Existeixen al mateix, la societat dels servidors i del trevall, ben pagat i del trevall mal pagat, amb horaris d’esclavitut i hem salaris idem.
Resumin : Existeixen moltes varians de la societat humana, que van desde la societat del benestar, la riquesa dineraria multi-mil-lionaria i la opulencia extremas,… fins a arribar a la societat del malestar, la necesitat normal, la necesitat extrema, ect. …la pobresa normal i la pobresa extrema, la fam, el sense habitat, i el sense esperances, ni cap ajuda, ect.
Tot plegat comforma la nostre mentalitat i el nostre criteri que influieix principalment en el nostre comportament i el nostre judici sobre la societat humana, que ens toca viure, en aquell moment, de la nostre vida.
Per exmple : Un vell avi, veu hi jutje la vida, segons les experiencies de la vida viscudes, per ell i per tant, dona concells a els seus nets, segons l’hi ha anat i viscut.
Pero tenim, que a els nets, com que no ho han viscut, doncs no tenen gens de memoria dels fets i encara que els hi expliqui l’avi, no prenen cap exemple i continuen fen la seva.
En realitat, fins que no ho pateixen en propia carn, no s’ho prenen en serio.
Per creure-ho ho han de viure, ells mateixos. La historia explicada ó escrita, no val per ells.
Per el bon entenedor ó entenedora.
Así es Albert…ni más ni menos…
P.D.
Els medis audio visuals, algunes vegades ó mes de una vegade,…..desorientan i desinforman, molt mes, del que ens els creiem, sobretot sino llegim, apart els articles i les respostes sumades al article, dels periodistes étics, honrats i lo máxim de neutrals e imparcials politicament.
Hem de discernir amb criteri assenyat propi i separar el gra de la palla.
Sr.Foix: esperemos no volver a repetir y padecer estos horrores…
Gracies Sr. Foix per recordarnos Auschwitz + l´Holocaust i Kolimà + els Gulag.
Les ideologíes que portaren a terme aquets terribles genocidis, son les que col-laboraen enfrentades en la Guerra Civil Española.
No ho oblidem pas may.