El cementiri de Rocafort guarda tots els silencis de la vida dels que ja no hi són.
És la nit de Tots Sants, de castanyes i panellets, de festa íntima en espera d’honrar els traspassats de totes les generacions i que descansen tranquils al cementiri de Rocafort. No hi puc anar enguany com a conseqüència de la pandèmia que ens té confinats als municipis on vivim. No protesto contra les ordres del govern. Les observo amb el civisme de qualsevol ciutadà.
Però vull recordar el cementiri de Rocafort, endreçat, net, ordenat. Cada any ens reuníem tots sota l’aixoplug dels xiprers que vetllen, cada vegada més altius, per la tranquil·litat de tots els que descansen a la terra o als nínxols que guarden les despulles dels que han traspassat.
Un virus que ha destarotat la vida arreu del món és l’agent invisible que determina els hàbits i les conductes de milions de persones. No se sap com es pot combatre ni quines són les maneres de propagar-se. La infecció avença en tots els àmbits, en tots els continents, cavalca impunement creant la por i la temença de societats que es creien que ho podien fer tot i que no saben com reaccionar davant un virus que els hi ha robat l’agenda.
Recordo ja generacions d’homes i dones que descansen en la terra que els va donar acollida en temps passats. Veig les fesomies de persones que ja no hi son, els seus somriures, les seves dèries, els seus trets definitoris. Al cementiri ja hi ha només matèria orgànica descomposta i podrida. Però hi ha l’esperit dels que han ttraspassat, amb totes les seves grandeses i misèries. Davant de tots els que reposen sota cal Riba, a Rocafort, només tinc motius de respecte, reconeixement, agraïment per tot el bé que han fet a tots els que convivien en el seu temps.
El cementiri és de 1886, segons consta en el llindar de la porta d’entrada, en plena Restauració, després que el campanar de Rocafort fos coronat el 1868, l’any de la fugida de la reina Isabel II i tot esperant els esdeveniments posteriors de gran convulsió política i social. És igual. El temps ho tolera tot, va al seu ritme, no té l’agenda dels polítics ni dels poderosos.
La trobada al cementiri el dia de Tots Sants no és només per recordar els morts sinó retrobar-se amb els vius, amb els parents llunyans, els vells amics, els que tornen a la terra malgrat estar esbarriats pels indrets més impensats. La terra i els avant passats ens criden des de les seves tombes.
Enguany no hem pogut acudir a la cita rutinària sota els xiprers silenciosos i guardians de la quietud del cementiri. Però els hem tingut presents a tots. De lluny d’aprop. Als que hi han pogut assistir perquè són de la mateixa comarca o als que ho hem fet des de la llunyania física però no emocional.
La terra ens espera, ens crida, tornarem a trobar-la en el moment més transcendent de la nostra existència. No us oblidem a tots els que heu mantingut el territori i heu acceptat les coses tal com han vingut. Hi ha moltes alegries i satisfaccions enterrades al cementiri de Rocafort. Peròtambé hi ha totes les misèries amuntegades al llarg de tantes generacions que ja no hi són.
Veremos si es mejor un confinamiento hoy de 15 dias, o veremos si esperan mas tiempo y el confinamiento al final es de 30 dias https://notistecnicas.blogspot.com/2020/10/al-final-lo-que-cuenta-es-la-ciencia-y.html ————-Y la cara positiva https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20201102/49160676124/josep-baselga-vacuna-astrazeneca-immunitat-farmaceutica-anticossos-monoclonals.html?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_content=rac1_programes
TRES ARTICULOS INTERESANTES DR.BASELA, DR CLARA PRATS Y DR PRIETO -ALHAMBRA
https://forosenar.blogspot.com/2020/11/tres-articulos-interesantes-drbasela-dr.html
El pitjor que ha passat és tots els familiars que no s’han pogut acomiadar dels seus éssers estimats, aquesta ferida ja és per a tota la vida
Sr.Foix:un año muy triste…
Pues el proximo pinta mas o menos igual, si no hay un milagro promovido por los cientificos.
El meu pare em deia: vine a veurem per Tots Sants,aquest any el maleït virus ma fermat el camí de retrobament amb ell,la mare,les tietes,tiet,padrins de la Fineta.Un cementiri el d’Isona petit i amb molta gent de la meva estima a qui també vaig a recordar el seu pas per la meva vida.Ens fa senzills gens d’egoistes i empàtics el anari.
A Covet els meus padrins llullayns de fa tant de temps però propers per l’estima.Som
petits,fràgils,en un món confús i canviable.
«Davant de tots els que reposen sota cal Riba, a Rocafort, només tinc motius de respecte, reconeixement, agraïment per tot el bé que han fet a tots els que convivien en el seu temps.»
Recordar-los és donar-los vida, sempre en els nostres cors!
Dies de morts, incerteses, pregària, esperança… segons David Jou
1. Dies de morts, incerteses, pregària, esperança… en temps de coronavirus, segons el científic i poeta David Jou escriu en la seva carta de tardor com president de la Fundació Joan Maragall (cristianisme i justícia).
2. “Tots Sants i el dia dels morts son una invitació a un moment de contemplació, d’intimitat, de record, de mirada serena a la natura que decau i que es prepara per al repòs hivernal. Aquest any, però, les circumstàncies agiten els esperits i ens allunyen de la serenitat anhelada. Moments d’un enfonsament econòmic tan gran i de tantes incerteses…” escriu Jou referint-se a tanta gent afectada per la pandèmia… “Convé tenir-los presentes en el pensament, en la pregària i en les possibilitats d’ajut que estiguin a les nostres mans”.
3. Jou recorda tres difunts recents com el bisbe Pere Casaldàliga, el pare Manel, el monjo i historiador Hilari Raguer. Comenta: “Són tres personalitats molt diferents, tres testimonis de lluita perseverant contra la injustícia o l’adversitat que, sense rendir-se, han trobat en el cristianisme una energia i una esperança que han il·luminat amb un sentit més profund i expansiu la seva acció. En un moment en què ens cal vigor, tenacitat i generositat és bo tenir-los presents”.
4. Jou es refereix a més temàtiques com, entre altres, l’encíclica Fratelli tutti de Francesc, el 75 aniversari de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per al 2030. Jou afirma: “Aquella Declaració, aquests Objectius, constitueixen un bon element de conversa entre esperances laiques i esperances creients, que seria interessant de considerar en aquests temps tan freturosos d’esperances”.
5. Acotacions a la carta de Jou. El bisbe Casaldàliga deixa escrit: “La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu (…) El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural». El pare Manel va formar part als darrers llocs de JxCAT, candidatura liderada per Carles Puigdemont. El pare Raguer és autor del llibret “Ser independentista no és cap pecat”.
Sr. Foix : Moltes vegades penso i medito sobre la existencia de la vida i de la mort.
La vida es una enredada, doncs naixem, vivim, disfrutem, patim i desprès morim i desaparaxem del tot. Com si mai aguessim existit.
Els antics sabis castellans, ja ho deien… » Polvo eres y en polvo te convertirás. »
Tantes lluites i tantes batalles, en el Parlament i en les Guerras fratricides, ect..per … RES.
Som …IDIOTES ( En grec )
Aquests cémentiris petits ens fan recordar mes que els grans, recollits com son.
A mi m agrada la part vella del de Tremp. Potser perquè tots els de casa , pare, padrins, oncles.. son allà.
M estimaria mes que fes fred, com abans. Tots Sants era retrobament , eren estufes , estrenar abric l any que tocava.. i castanyes i panellets i .. no ens disfressavem pas ..
Aquest any tan diferent i tan rar, no admet visitar als cementirirs per Tots Sants-
Era una ocasio de contacte i de retrobament i de record .
Tambe aixo esn ho ha birlat aques covid maleit.
I no se li veu final, i tots estem cada dia una mica mes decebuts, mes tristos, mes esceptics i una mica emprenyats.
Tant diferent, tan fred, tan desesperançat…