Més de mig segle a La Vanguardia

Aquella porta giratòria, premi Josep Pla de 2016. Vivències de més de cinquanta anys a La Vanguardia.

Avui s’han commemorat el 140 anys de La Vanguardia que de manera ininterrompuda ha sortit al carrer cada dia des del primer de febrer de 1881. En temps de la primera restauració monàrquica, durant la Setmana Tràgica, en la Dictadura de Primo de Rivera, durant la República, la guerra civil, el franquisme, la transició… fins avui.

Josep Pla, que no va ser un amic íntim de La Vanguardia, deia que en aquest país s’ha de tenir respecte a les institucions que durin més de cinquanta anys. La Vanguardia, al meu entendre, ha durat tant perquè és el que més s’ha semblat als seus lectors i a Catalunya.

Porto 51 anys treballant en aquest diari que m’ho ha donat tot, professionalment parlant. La Vanguardia no ha volgut, ni tampoc hauria pogut, fer caure governs. S’ha limitat a veure’ls passar sense perdre els ritmes dels temps i ha cavalcat en qualsevol direcció des d’una discreta i interessada posició, olorant el poder i servint-lo amb moderació.

Una de les possibles explicacions de la durada d’un diari que avui és una referència a Catalunya, a Espanya i fins a cert punt a Europa és que La Vanguardia ha tingut un amo, un propietari que de generació en generació, ha anat mantenint un tarannà tranquil, obert, plural, que ha donat acollida a les diferents posicions intel·lectuals, polítiques i socials de la societat catalana. Ho ha fet com els Ferrocarrils de Sarrià que transporten milers de catalans sense preguntar-los-hi d’on venen ni a on van.

En aquests més de mig segle que he estat vinculat al diari he vist moltes coses que tenen a veure amb la història del país. Deixi’m recordar una insignificant anècdota. Es tracta de la primera visita oficial de Jordi Pujol a La Vanguardia. Jo era el director i Manuel Ibáñez Escofet era el sots-director amb una relació especial amb el llavors president de la Generalitat. Entrà al meu despatx per dir-me que Pujol no entraria a la seu del carrer Pelai si el director i l’editor no sortien a rebre’l al carrer. Era qüestió de principis. Cap problema. El vam rebre al carrer Pelai.

S’ha de recordar que la carrera política de Jordi Pujol començà, o és va fer visible, en el cas Galinsoga. L’obsessió de Pujol per La Vanguardia ha estat permanent. L’ha intentat dominar des de fora, des de dintre, des de terceres opcions. Hi va abocar diners amb les subvencions que donava a tots els diaris però que a La Vanguardia eren més quantioses perquè era el diari amb més tirada i venda.

L’operació d’el diari El Observador fou una maniobra descarada de Pujol, a través de Prenafeta i de tots els que hi treballaren, per desbancar a Javier Godó de l’hegemonia de La Vanguardia a Catalunya. En aquells dies de l’operació El Observador, Prenafeta havia dit per Barcelona que no pararia fins que Javier Godó, Joan Tapia i Lluís Foix acabessin demanant almoina al carrer Pelai. La predicció de Prenafeta, afortunadament, no es va produir.

Coincidint amb l’efemèride del 140 anys, Fèlix Badia ha reunit a periodistes de tres generacions per parlar dels canvis que s’ha produït en la manera d’exercir l’ofici. La conversa la podran consultar a la web del diari amb Isabel García Pagan i Anäis Marti i jo mateix. Un dels trets diferencials del periodisme dels temps passats és que les redaccions eren llocs on es fumava, bevia, es criticava i, sobre tot, es conversava.

La conversa habitual ha desaparegut de les redaccions que s’assemblen més a sales de Wall Street que a l’ambient d’un diari en el que es parla de tot i de res, es critica, es tafaneja i, de manera sistemàtica, es posa en qüestió la gestió del director. Tots els periodistes d’un diari a tot arreu tenen la profunda convicció de que ho farien millor que el director.

He tingut el privilegi de ser corresponsal de la vella escola de La Vanguardia a Londres i a Washington. Els corresponsals eren l’actiu més distingit del diari. Eren també l’ambaixador del periòdic i de la família Godó a la ciutat on estaves desplaçat. L’arribada dels comtes era una prova complexa que convenia superar amb coneixements, amabilitat i disponibilitat. Els comtes de Godó anaven a Londres pels volts de Nadal per fer compres, veure alguna exposició i menjar en restaurants clàssics i confortables. El comte, don Carlos, tenia l’hàbit de fer col·leccions de gerros de cervesa estrambòtics i un diumenge al matí anàvem al mercat de cap de setmana a Portobello Road per comprar-ne uns quants.

Els anys que vaig passar a Londres i a Washington han estat els més interessants de la meva ja llarga trajectòria periodística. No parlaré ara dels anys viscuts a la redacció com a director, director adjunt i sots director. Tots foren temps interessants i estimulants. El més important no era la teva persona sinó la marca que representaves. Recordo el que el president Lincoln deia quan convocava una roda de premsa: «que passin els periodistes i el gentleman of the Times.» D’alguna manera he tingut el privilegi de ser tractat com un representant d’una gran marca que ha sobreviscut a la convulsa història del país nostre i encara és un vaixell insígnia de la premsa catalana i espanyola.

Em venen al record tantes persones, tantes vivències, tants companys amb els que he tingut una relació amical durant molts anys. Em semblen insignificants les lluites pel poder, la influència o la vanitat que recorren les redaccions. Són inútils les ambicions de que els galons prevalguin sobre les vàlues personals dels periodistes. El que mana, pel sol fet de manar, ocupa l’espai que discrecionalment considera oportú, sigui quin sigui el tema o l’oportunitat. Els diaris no han estat mai, ni ho seran, una caserna. Les metàfores només són metàfores.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email