Margarit, escultor de la paraula

Parlàrem per última vegada fa unes setmanes. Vaig concloure que era una conversa de comiat. Li vaig enviar un correu el dia que rebé gairebé clandestinament, degut a la maleïda pandèmia, el premi Príncep d’Astúries. Em telefonà en pocs minuts i em parlà de la lluita contra la malaltia. Em digué que m’enviaria el discurs d’acceptació que ja no va arribar. Joan Margarit era un poeta tan sòlid com els carreus que aguanten les torres de la Sagrada Família on hi va treballar molts anys com arquitecte calculant les resistències.

L’amistat amb Margarit ve de lluny. M’he commogut repassant les dedicatòries a una vintena dels seus llibres. En un diu que «per a tu, Lluís, aquests poemes calculats per tal que mantinguin dempeus la nostra amistat». Durant uns anys esmorzàvem periòdicament al bar La Oca de Francesc Macià. A les nou del matí. Però ell ja feia una hora que cisellava amb les paraules en una llibreta.

Tot poeta té un punt rotund de metafísica. Recordo un recital de Margarit en una de les naus del claustre del monestir de Sant Cugat, mentre sonaven les campanes i se sentien els cants de la missa dominical. Per mí fou una experiència íntima en temps de cridòries diverses i de pensament ràpid amb tendència a convertir-se en únic i inapel·lable.

Margarit té escrit que la llibertat és una llibreria. En la Fira del Llibre de Frankfurt varem veure aquest pensament gravat en tasses a la venda de les llibreries l’any que s’homenatjava la cultura catalana l’any 2007. En una llibreria no hi ha baralles, comentava, tots parlen en silenci però amb força, sense renunciar al que diuen però saben que hi ha qui diu altres coses diferents uns quants llibres més enllà de la prestatgeria. La llibertat no mossega i les llengües no es barallen.

Recordant aquell recital en un diumenge tardoral, assolellat, a Sant Cugat, s’escoltava de viva veu poemes d’un dels més grans poetes catalans. Margarit recitava sobre el nivell de veritat moral i dels espais foscos de la nostra existència. Va arrencar de seguida aplaudiments que van esquinçar el silenci ambiental amb una estàtua al fons a la qual la iconoclàstia del país li ha tallat el cap, no se sap quan ni qui.

Per escriure un poema, ens va dir, hi ha d’haver una barreja de gosadia i humilitat. Gosadia per començar a escriure després d’Homer i Machado i humilitat per acabar el poema sense esperar-ne res.

Són els poetes i els filòsofs els que canvien el món. Des d’espais petits i foscos o des d’altaveus manuals, senzills, per a públics reduïts i minoritaris. El poeta diu veritats metafísiques, místiques, transcendents, a través del més prosaic de la vida diària. La poesia, la bona, canta realitats incòmodes bellament expressades. Que bé que ho va entendre Dant i amb quanta saviesa va traduir Sagarra la Divina Comèdia.

Recordo dos laments que van ressonar al claustre. “Els últims metres sempre et trencaran el cor”. Penso que són els espais definitius en els quals la solitud ens enfronta al final d’una existència llarga o curta, sempre efímera. L’altre crit silenciós és el de “penso en els que estimo i no vindran”. El realisme ordenat i categòric recorre l’obra de Margarit.

Si un poeta no et convida a pensar en allò que va més enllà del sensible no deixa de ser un simple periodista o un escriptor. Margarit solia publicar la seva obra en els dos idiomes encara que els seus versos neixen del més profund de la seva catalanitat amb arrels a les terres de la Segarra, a Sanaüja, a la vall del Llobregós.

Era un fidel verdaguerià que el considerava el pare del català modern. Cinto Verdaguer, deia, és l’alzina que en aquest país nostre sempre hem necessitat: primer hi calem foc, i, de seguida, la plorem durant anys. Cremar i plorar. La desolació de la rancúnia. La vida i l’obra de Verdaguer encara no l’hem paït del tot, un home que amb la paraula va combatre els atacs de la burgesia, del clero vigatà i barceloní i dels poders polítics i econòmics del moment.

“A vegades la vida no és res més

que la flor més senzilla, la que creix

vora tots els camins”

Les paraules de Margarit contenen conceptes esculpits en la ment i al cor dels humans. Una de les forces principals de la poesia és la seva veritat. Sense erudició, ens diu, continuaria havent-hi poesia, però sense veritat, no. L’altra força que sosté la bona poesia és la bellesa. Veritat i bellesa recorren la poesia de Margarit amb una constant impertorbable.

Mentir, a la llarga, sempre planteja problemes més greus dels que intenta resoldre. Reflexiona Margarit sobre la necessitat dels humans de tenir alguna eina incompatible amb la mentida. La poesia és un poderós instrument per combatre la falsedat dels “fets alternatius”, les post veritats que ens aclaparen, les mentides que envaeixen els debats impunement. Margarit demostra que el poder de la paraula i del llenguatge són els principals motors de la història. Molt més que la força, els diners, les ambicions, les mentides o les glòries de qualsevol tipus.

Les seves lectures traspuaven una cultura poètica i literària poc freqüents. Coneixia Rilke, Rimbaud, Dant, Homer, Shakespeare i els russos. Adéu, amic i mestre de la paraula.