LLuís Foix "El periodisme no ha d’explicar el que voldria que passés sinó el que passa"

ENTREVISTA PUBLICADA A LLEIDA.COM PER AMALIA RODRIGO ARCAY.

Ni en mil converses cabria l’entrevista que se li podria fer a Lluís Foix. Impossible condensar una trajectòria de 50 anys de la professió que més li agrada, una crònica de fets històrics presenciats, d’experiències tan intenses com diverses, de responsabilitats i reptes. Ell volia ser traductor de l’ONU o camioner de grans distàncies perquè volia voltar pel món. I ha acabat fent-ho. Com a corresponsal o enviat especial, podria fer un esborrany de la història de la segona meitat del segle XX. Perquè això és el que diu que fan els periodistes: esborranys de la història. També diu que tot el que li ha passat a la vida ha estat més per casualitat que per anar-ho a buscar i assegura que ell no havia demanat tant. Té anècdotes de qualsevol cosa i prefereix desconfiar de la gent que afirma rotundament que és bona persona. Tothom tenim titulars que no volem que es publiquin. El que sí que afirma amb rotunditat és que no oblida la terra. I és que el lloc on neixes, marca. I la Vall del Corb, el secà i Rocafort de Vallbona acompanyen la seva necessitat de veure el pas del temps a través de la natura. La primavera no és igual vista en confinament des d’un pis de Barcelona.

Lector empedreït i amb quatre llibres publicats, abans que presenti el seu últim, Una mirada anglesa, sobre els seus anys de corresponsal a Londres, hem volgut que ens faci ni que sigui algunes pinzellades del que ha viscut fent el que més li agrada.

Presenti’s. Qui és Lluís Foix?

Un periodista que fa 50 anys que faig de periodista. He estudiat dret també i des del començament he treballat sempre en un mateix mitjà, que és La Vanguardia, on he ocupat tota mena de càrrecs, des del més baix al més alt i també a fora d’aquí per tot el món. Ara hi continuo vinculat no perquè ho necessiti però per tenir presència en un mitjà amb el qual em sento molt identificat. En resum, puc dir que m’ho he passat molt bé fent de periodista.

La professió el defineix, doncs

Suposo que em defineixen més coses, però aquesta professió també. He tingut ocasió de conéixer gent molt interessant de tota mena, de molts països i cultures, he presenciat crisis, cimeres, he vist el que hi ha darrere de la política i el que es mostra a la gent… I la veritat és que jo no havia demanat tant! Les coses que m’han passat no és perquè jo les busqués sinó perquè me les he anat trobant.

Sí?

Dos anys i mig després d’entrar a treballar al diari, em van demanar si volia anar a Londres. No perquè fos el millor, sinó perquè no van trobar a ningú més. (Riu)

I perquè sabia anglès

I perquè sabia anglès, sí. I me n’hi vaig anar. En principi era per sis mesos. Tampoc no es devien de refiar molt, que jo era molt jove. Però al final, vaig estar set anys! Després, una altra cosa que he fet és que he tingut el privilegi de llegir d’una manera desmesurada.

Es pot llegir d’una manera desmesurada?

Sí! Quan la lectura ocupa un lloc important a la teva vida professional. Quan he estat a Barcelona, tenint càrrecs de gestió, fent portades, articles, editorials, no tens tant temps de fer-ho. Però quan saps que no tens pressa, perquè la teva feina és escriure una crònica diària i enviar-la per a que te la publiquin, pots aprofitar la resta del temps per llegir. Llegir la gran literatura, llegir molta història, viatjar molt. I al final del trajecte, arribes a tenir una idea molt aproximada de les coses que has vist. Un dels temes que surt al llibre és que qualsevol periodista que parli sobre la realitat que ha viscut, l’escriu, la transmet, però sovint, no se n’adona que allò no tenia molta més importància del que es pensava. Sempre poso l’exemple que quan va ser escollits Margaret Thatcher i Ronald Reagan, dèiem generalitats: que era el primer cop que una dona arribava a ser primera ministra, que un actor mediocre es convertia en president… però ningú deia que s’estava posant en marxa una revolució conservadora que ha arribat fins ara. Donald Trump i Boris Johnson són fills d’aquella revolució dels anys 80. Jo la vaig veure i vaig escriure sobre allò, però només després te n’adones que les idees que van comportar aquelles victòries van tenir unes conseqüències d’un abast molt més gran del que un es pensava. Jo recordo que estava a Moscou durant l’13è congrés del PCUS, el Partit Comunista de la Unió Soviètica, i hi havia el Gorvachov, que encara no havia començat la Perestroika, però en va parlar. Va ser l’últim congrés del PCUS. Jo no ho sabia. Al cap d’un temps, ens vam trobar en una roda de premsa a la Cimera de Ginebra, Reagan i Gorvachev. No sé perquè em van incloure en la llista dels 40 periodistes convidats. Era el primer cop que un secretari general del PCUS feia una roda de premsa i preníem nota del que deien pensant que no era veritat: que portaria la llibertat. Si llegim la crònica que vaig escriure, hi havia reserves a acceptar el que explicava aquell senyor. No només era cert el que va dir sinò que les conseqüències d’allò van ser molt més fortes, fins al punt que la URSS es va desintegrar i el PCUS va desaparèixer. O després quan vam anar a Islàndia, on es va fer la segona cimera, i ja es podia veure que allò era real, però no n’estàvem segurs. Perquè els que som periodistes i hem anat pels mons de Déu durant la Guerra Freda no pensàvem de cap manera que allò s’acabaria sense tirar un tret.

Ni apretar cap botó vermell

Ni amb cap bomba nuclear. Va ser simplement que Ronald Reagan va anar a Berlín un dia i va dir: “Senyor Gorvachev, tiri a terra aquest mur” i va marxar. Mitterrand, en una visita a Berlin, va respondre als periodistes que el mur segurament cauria durant la següent generació. I al cap d’una setmana, va caure. Així que les prediccions que poden fer els polítics i també els periodistes tenen un valor molt reduït.

Dona la sensació que ha presenciat fets històrics importantíssims. Sembla que tingui el do de ser al lloc precís en el moment oportú

És pura casualitat!

De debò?

Sí, sí. Jo recordo un altre fet, al Nadal del 79, que jo estava a Barcelona passant uns dies durant la meva corresponsalia a Londres. El dia de Sant Esteve, els soviètics prenen la decisió d’envair Afganistan mentre a Teheran hi havia els diplomàtics captius per la revolució islàmica de l’aiatol·là Khomeini. Hi va haver un gran trastorn i va ser l’avís que Jimmy Carter perdria les eleccions i arribaria Reagan. Recordo que li vaig dir al director del diari: “Horacio, hi ha això de l’Afganistan, jo hi podria anar”. Ell em va contestar que no m’hi deixarien però que si volia, ho provés. Jo vaig agafar l’avió a Londres i vaig anar a l’ambaixada afgana. Quan un país viu revolucions i convulsions, allà no hi mana ningú, així que vaig demanar un visat i me’l van donar per tres mesos. I a primers d’any ja era a Kabul. Allà vaig veure com entraven els soviètics. L’última invasió física que hi ha hagut en un país en els últims 50 anys. Amb 10 batallons, un metre de neu… va ser impressionant. Jo el que no veia era que allò era la començament de la fi de l’imperi soviètic, perquè aquella guerra la van perdre. De fet, qui es fica a l’Afganistan té les de perdre. Els britànics hi van perdre tres guerres al segle XIX, els russos la van perdre i els americans l’estan perdent. Ha sigut cementiri d’imperis. Jo no veia en aquell moment, creuant l’Himalaia en autobús, veient el gran desplegament militar, centenars de camions amb matalassos, amb cadires, amb llenya, veient els soldats soviètics alts, amb els seus gorros amb la falç i el martell, que allò era un fet polític que va fer caure un imperi.

Allò era un fet i ja està, no es podien veure les conseqüències encara

Exacte. Per això, els periodistes podem dir que som els que fem els primers esborranys de la història. Després, es refan, arriben els historiadors i després, encara més historiadors. Tot es revisa. Encara s’escriuen biografies de Juli Cesar. O llibres d’història de la Guerra Civil Espanyola. I els que s’escriuran! Amb aportacions noves, amb autors desconeguts, noves fonts que es descobreixen. Per això, el periodista ha de ser modest. No es pot creure que ell ha dit l’última paraula. En tot cas, diem la primera paraula i mai és la definitiva. Recordo al front entre l’Iraq i l’Iran, amb el Manu Leguineche, que era un gran reporter, que davant d’una situació molt caòtica i molt dura, amb molts morts, li vaig dir que no podia més. Ell em va dir que escrigués el que vegués, que la història ja diria el que havia passat. I és veritat. La història molts cops explica el que ha passat en moments en què de vegades els mateixos protagonistes no ens adonem del que estem presenciant. A Sudàfrica, jo mai hagués pensat que un règim tan fort com el de l’Apartheid cauria. I va caure perquè un senyor com el Nelson Mandela va entendre que el país sortiria si ell no deixava abandonats a la minoria que fins llavors els havien estat oprimint. I això és el que jo anomeno un estadista; algú que té una visió a llarg termini de la història, que sap que no hi ha ni vencedors definitius ni vençuts definitius. Els vençedors d’avui són els vençuts de demà. I a l’inrevès. I Mandela va tenir ja aquesta visió. Va guanyar políticament, però va tenir la magnanimitat d’entendre que el país prosperaria si hi havia una reconciliació entre les dues races. I aquesta reconciliació va ser a través de l’esport.

Tot això que explico és per dir que no és que hagi estat un notari de la realitat amb punts de vista inalterable, sinó que he fet una pinzellada.

Anem al principi. Què té el Lluís Foix que ara presenta el seu últim llibre a Lleida del nen que va créixer a Rocafort de Vallbona?

La vida és una trajectòria amb un recorregut inesperat sempre. I conforme avances, et vas adonant de coses. Va arribar un moment en què jo em vaig adonar que ja no podria ser davanter centre del Futbol Club Barcelona. (Riu)

Era el que volia ser de petit?

No, no, jo volia ser traductor de l’ONU o camioner de gran distància. M’interessava veure món. Vull dir que no és que busquis les coses, és que les coses et busquen a tu.

Cal estar disposat a trobar-les

I cal estar disposat a no creure-s’ho massa. Quan algú presumeix molt d’alguna cosa, potser és que no ho té tan clar. Jo em poso a riure quan algú em diu que és molt feliç. Què en sabrà? No existeix la felicitat absoluta. Per mi la felicitat existeix quan estàs bé amb el que fas cada dia.

Podria dir que és feliç?

No, bé, és com totes les coses, si algú diu que és la pera o que és molt ric o que té molt poder. Desconfia. Si diu que és molt feliç, desconfia. I encara el pitjor és quan et diuen que és molt bona persona. (Riu) No hi ha bones persones de dalt a baix. Tothom tenim llums i ombres i tothom tenim un titular a quatre columnes que no ens agradaria gens que es publiqués. No necessàriament sobre grans delictes o irregularitats, sinó de les petites misèries que tothom arrosseguem. Tots portem una mascàra que amaga allò que no volem ensenyar. Poden ser coses molt menudes!

Jo el que sí que puc dir és que no he oblidat la terra. Tinc una relació íntima amb la terra; de veure com actua, el canvi d’estacions, els arbres, els ocells, la conducta inexorable de la natura. L’anterior llibre, El que la terra m’ha donat, el vaig fer sobre això. Sempre ho he tingut molt present. Aquest darrer any ha estat molt dur en aquest sentit. La primavera passada la vaig viure des d’un pis de Barcelona.

I no és el mateix

No és el mateix, clar. Jo sempre he estat conscient d’allà d’on vinc i que les coses han vingut com han vingut. I clar que he passat per dificultats. Recordo com l’any 1995 es va posar en marxa la web de La Vanguardia que va ser la primera de tot Espanya juntament amb la de L’Avui. I ningú hi apostava. Jo vaig promoure una reunió amb executius i directors i el Vicenç Partal, que jo havia fitxat per la web, va fer una xarrada d’una hora i mitja dient que internet canviaria el món. La gent va escoltar atentament però no va fer cas en aquell moment. I jo vaig proposar-me per ficar-me al capdavant d’aquell projecte. Juntament amb dos o tres persones, vam començar tot el tema digital. I ara, és una web amb moltíssimes visites.

I efectivament, internet ha canviat el món

I el periodisme i la comunicació, que fins ara era vertical, ara és horitzontal. Molta gent diu les coses de diverses maneres i això no només ho veiem al futbol amb el VAR. Per exemple, en una manifestació on hi ha violència, pots tenir la versió de la policia, però si tens el vídeo d’un veí del carrer que ho ha gravat tot des del balcó, allò és una evidència i té molta més força que el que pugui dir el diari més important del pais. El perill del periodisme ara mateix és que basant-se més en les opinions, se n’oblidi dels fets. Actualment, es construeixen discursos sobre fets no contrastats. I això és un disbarat, perquè arribes a conclusions sobre coses que no són certes. I aquest és el gran perill d’aquesta nova era d’internet.

Com es combat això?

Intentant guanyar credibilitat. El periodisme, més que mai o tant com sempre, no ha d’explicar les coses que a un li agradaria que passessin sinó explicar les que passen. I fer-ho de forma completa, recolzant-se en fonts verídiques, aportant dades i fets. I, a més, afegir totes les opinions sobre això. Recordo que al primer ministre britànic Harold McMillan un cop li van preguntar què és el que més temia en política. I ell va respondre: “The facts, young lady”. Els fets. La gent no cau per una opinió en una tertúlia, això no té una gran repercussió. Però els fets sí. Una factura d’una obra donada a canvi d’un favor. Això és el periodisme. També cal estar atent, perquè de vegades, les pistes es col·loquen perquè interessa i el periodista ha de saber triar i veure-ho. Després, hi ha un altre aspecte que ha canviat: una notícia es pot saber en un moment a tot el món. Abans, les notícies passaven per les redaccions. Ara, algú des de la redacció de Barcelona pot saber amb precisió què passa a Lleida sense ser-hi tant com els que estan aquí. Perquè s’ha socialitzat moltíssim la informació. I el perill és que al segle XIX que es deia que els fets són sagrats i les opinions són lliures, però ara sembla que les opinions són sagrades i els fets són revisables. És un veritable perill. Perquè si fas debats sobre coses no comprovades, no és que siguin debats falsos, és que no tenen cap substància perquè no tenen base. I això passa. Internet també comporta això. És un canal de moltes enveges, odis, confrontacions. I alhora, és un canal que construeix ponts. Un periodista d’avui ha de tenir canals que puguin comunicar-lo amb el món exterior. És molt positiu. Per exemple, veure l’assalt al Capitoli en directe amb pèls i senyals té un gran valor. Abans, la gent llegia la notícia al dia següent. Ara, pots comunicar-te amb qualsevol persona de l’altra punta del món. I més amb l’acceleració que ha suposat la pandèmia. Es fan reunions constants amb gent repartida per tot arreu!

Si fos un superheroi, quin superpoder es demanaria?

M’agradaria molt informar sobre l’evolució d’Àfrica. He estat molt sovint allà. És un continent amb un gran futur. És un continent jove disposat a treballar i a patir. Totes aquestes persones que arriben aquí no venen a destruir les societats europees, venen perquè volen que les seves societats es recuperin. M’encanta un periodista, Xavier Aldekoa, que ho està explicant des del terreny. Té molt valor. I en aquesta tasca, els corresponsals són importantíssims. Però aquest periodisme no tornarà. No s’inverteix en corresponsals, ara hi ha freelance. En qualsevol cas, no desapareixerà aquesta voluntat d’escriure sobre allò que veus. Hi ha periodistes que es jubilen i que continuen escrivint, perquè no volen deixar de fer-ho. Perquè la gent tenim la necessitat de deixar constància de les coses tal i com les hem viscut.