El dia està fent passos de gegant. La llum guanya la foscor. La vida es mou a una velocitat prodigiosa, es belluga, creix, verdeja per tot i els fruits que vindran queden perfectament dibuixats als arbres, a les vinyes i als sembrats. La primavera s’arrepenja en la incertesa dels mesos de maig. Tot despunta i d’una setmana per l’altra el paisatge es transforma.
El terme fa goig. Algun conill entra al cau tot corrent en sentir passos o el motor d’un tractor. La simfonia dels ocells no para i els estols de moixons que picotegen cireres i albercocs s’ajoquen en llocs desconeguts. Però arriben als arbres amb una rapidesa extraordinària quan no hi ha humans o espantaocells.
En aquests primers dies de juny, al voltant del Corpus, es produeix l’espectacle de la rapa, una mena d’argenteria que cobreix tots els olivers amb un conjunt de flors blanques, flonges, delicades, que estan a punt de separar-se de la diminuta oliva que quedarà a la branca de l’oliver. La dita diu que la flor de l’oliver ha de caure al plat del segador. El Josep em recorda que en temps no tan llunyans els bancals de sembrats s’alternaven amb ametllers i olivers. I que els segadors treien la fiambrera, la carmanyola o el tàper sota l’ombra pàl·lida dels olivers. Queien les flors a dojo i blanquejaven el terra amb unes tonalitats grogues pansides.
Si la flor queia foradada, sense l’embrió de l’oliva, era la senyal més clara de que el fruit s’havia salvat. Quan les flors baixaven senceres, amb el nucli de l’oliva incorporat, la collita pintava malament. El moment de la floració de tota fruita és vital. Depèn de tantes coses que és impossible preveure-les. Però sempre ha estat així. Perquè la floració de l’oliver sigui fecunda cal que faci força sol, tot el dia, i que bufi vent de serè. El cels ennuvolats d’aquests dies no son propicis. Tampoc ho és la humitat ambiental, la xafogor densa i pesada, que no acaba de fer net. L’estiu espera uns dies per entrar amb força i sense miraments. En uns dies tot quedarà torrat, els que conreen es posaran barret i les migdiades seran llargues.
Però és en aquests dies crucials, als vols de Sant Joan, quan l’oliva es forma diminuta a les rames dels arbres. El temps que faci en aquests moments és decisiu per la collita. Aquestes rames d’oliver guarnides intensament per la rapa mostren el moment àlgid de la bellesa a que pot aspirar l’arbre més mediterrani i potser més antic terra endins. L’oli forma part inseparable de la nostra civilització. Amb oli s’ungien els reis, les corones amb branques d’oliver les portaven els atletes grecs en guanyar una cursa, l’oli és medicina guaridora, la litúrgia usa els sants olis per confortar els malalts greus, l’oli és present en la nostra cultura de forma constant.
Noè no baixà de l’arca fins que un colom tornà amb un brot d’oliver com senyal de que el diluvi havia minvat i la vegetació s’havia imposat sobre les aigües esteses arreu del món. Aquest oli que començarem a degustar a meitats de novembre depèn del comportament de la rapa aquests pocs dies quan caurà a terra, foradada o bé sencera. Tot depèn d’aquestes coses tan petites.
La natura és tan cosmogònica, tan gran, que sembla que es regeix per grans moviments. Certament, però són les petites coses, els moviments aparentment insignificants, el brogir d’una abella o el vent de ponent, la pol·linització adequada, l’aigua imprescindible i els canvis capriciosos dels núvols els que marquen les tendències. En pocs dies, la setmana vinent, es podrà comprovar si la rapa que plateja els olivars cau tota a terra o bé es queda el fruit a l’arbre.
Enhorabuena al Sr. Foix por su impecable y magnifico discurso de hoy en Foment con motivo de la entrega del maximo galardon de la institucion al Conde de Godo.
Esperemos que los oyentes Pedro Sanchez Perez Castejon y Pere Aragones, tomen nota de tot plegat y aprovechen para ir al grano ya desde hoy.
Despues de leer el articulo de Manel Perez en LV sobre jordi pujol, mas amarillo que el aceite de la primera prensada, es un alivio y un solaz leer el articulo del Sr. Foix.
Molt be!
Sempre és agradable quan ens porta a la natura.
Aixo es veritat Africa
Molt interessant l’explicació que ens fa en la seva crònica envers les oliveres. Molt belles les paraules que utilitza en el text. Pròpies d’una persona com vostè, que és fill de la terra i se l’estima, que ens parla d’uns conreus de secà que ha vist des de sempre , com els ametllers, els cereals i les oliveres ( també , potser, els ceps?) i que send ciutadà del món , mai no ha oblidat el raconet on va néixer.
Moltes gràcies per la teva crònica per que em fa veure… i viure, la variada vida del camp