Una mirada des de la Bovera

He pujat a la Bovera per contemplar en un matí canicular la xafogor que puja densa de la Vall del Corb, de la Segarra, de l’Urgell, de la Noguera i de la serralada del Tallat que mira la Conca de Barberà. La vista de l’antic monestir de la Bovera és privilegiada. Fins fa uns anys hi vivia una família d’ermitans. Després, uns encarregats hi passaven el dia atenent els visitants i gestionant un bar senzill i familiar. Consta que aquest turó fou habitat i edificat fa uns mil anys. A partir del segle XII s’aixecà un claustre romànic del monestir femení cistercenc de la Bovera, filial de Vallbona de les Monges.

El Cister ha estat un factor determinant des dels primers temps de la Catalunya Nova, la que se suposa que va des del riu Llobregat cap a les planícies de l’Urgell. Terres secaneres, pedra abundant, boscúries endèmiques i valls conreats amb olivers, vinyes i cereals. Les monges, degut a l’aïllament de la Bovera, aviat baixaren a la vora del riu Corb on hi construïren la Vallsanta, avui recuperat molt parcialment dels iconoclastes sempre a punt de donar cops de martell i d’escarpes a les construccions i estàtues que han anat caient segle rere segle.

La història del país és de destrucció i reconstrucció constants. La Vall del Corb, un territori amb més de vint pobles que disten entre dos i tres quilòmetres l’un de l’altre, és un testimoni de trencadisses històriques. No queda ni un sol castell sencer. Els campanars guarden la senyal d’identitat local perquè no tenen més de dos segles. Des de fa dues generacions estem en període de refer el que s’ha destruït per guerres o per la incúria dels senyors feudals que abandonaren la terra.

La Bovera mira aquest espectacle sabent que el temps juga al seu favor. Sempre serà el turó que observa amb una gran comprensió les extensions que s’estenen als seus peus i en totes direccions. Avui no he trobat ningú. Però l’espai està endreçat, hi ha un Patronat que té cura de mantenir l’ermita i tot l’indret, un mural esplèndid del gran artista Josep Minguell, xiprers que vetllen les pedres centenàries, un rellotge de sol amb l’inscripció de «Jo sense sol i tu sense fe no som re».

Unes dependències preparades per trobades amb dinars fets pels visitants estan netes i arreglades. La polseguera dels camins que porten a la Bovera indica el moviment de cotxes i tractors. Una segadora va al seu ritme convertint en rostoll el que fins ara era un sembrat ressec. Un parell de ciclistes pedalen pujant des del riu. Al fons es veu Verdú, Tàrrega, Bellpuig i les poblacions difuminades per la boirina de la calor que difumina el paisatge fins al peu de la serralada del Montsec. Es divisa en la llunyania la gran reserva agropecuària de Catalunya. El primer sector és fonamental per mantenir el país en les crisis que puguin venir. El graner de Catalunya comença a partir del port de la Panadella.

Guimerà està amagat al fons del Corb. Però es veu Ciutadilla, amb el seu castell reconstruint-se lentament, Nalec i la seva peixera, Rocafort, el campanar esvelt de San Martí, les parets robustes del castell de Maldà. La calor és forta. Un cotxe de guàrdies rurals està aturat a l’ombra d’un pi detectant qualsevol guspira que pugui provocar un gran incendi.

Un dia de ple estiu es temps propici per estar protegit del sol a les entrades de les cases, sota un pi o un noguer, en la solitud d’un turó o al peu d’una font. Des de la Bovera es contempla la vida amagada de la Vall, les passions humanes, els problemes, les il·lusions d’una terra que ha perdut massa persones que han cercat altres indrets per viure. Aquests dies, molts tornen per passar uns dies de vacances. Hi ha més moviment. La fibra òptica ha connectat la Vall amb el món. És una de les millors notícies dels últims temps.

La pandèmia ha fet que algunes famílies de gent jove hagin buscat una residència alternativa en aquestes terres tranquil·les, seques, fresques a les tardes d’estiu, boires i fred a l’hivern, però sempre saludables. He escrit que el futur més genuí, més aristocràtic i més creatiu el trobarem en el món rural que quedi habitable, per molt petit i insignificant que sugui hi quedaran les persones que mantindran el vincle més autèntic amb la realitat. Viuran en el millor dels mons. A prop de la terra sense perdre el contacte amb el progrès. Les nocions d’espai i de temps hauran canviat. Viure en temps real serà una de les conquestes més fabuloses de la revolució tecnològica.