La terra assedegada

Cabana de pedra que aguanta la sequera

Les llargues sequeres tardorals son pesades, angoixants, assedegades perquè la terra està a punt de rebre les llavors de la sembra imminent. Està eixuta. Als camins d’aquests dies al voltant de Tot Sants s’hi dóna una gran concentració d’olors, de decadència, de tancament de la vitalitat de la terra. Tot sembla apagar-se tranquil·lament amb la maduresa que es detecta en la flaire intensa dels fruits, dels arbres, dels conreus i del cansament que es respira en els camps i en les persones.

Imatge tardoral de Rocafort de Vallbona

Qualsevol moviment aixeca polseguera. La terra respira eixutesa per un excés de calor i per molts dies sense pluja. La pols és el senyal d’identitat més clar de la sequera i de la pobresa. Es fica a la gola dels humans si transiten per camins trepitjats per vehicles, que produeixen núvols de pols estarrufada. Una tela de pols blanca, fina i clara, s’introdueix als cotxes i als tractors, a la roba, a les espardenyes i les camises embrutides.

La terra demana humitat, quatre gotes, una bona pluja que converteixi la pols en fang o la fixi arran de terra. En començar una tardor seca la pols pot arribar a ser odiosa, com si no s’hagués d’acabar mai. Els arbres que voregen els camins agafen unes tonalitats opacament grogues, brutes. Els olivers es veuen patint, ensenyant uns rastres d’olives presumptament negres, seques, que cauran a la primera ventada si no arriba una llevantada generosa. Enguany s’avançarà el collir olives. El Josep m’ho diu amb la certesa de la lluna que avui ha començat a decréixer. Anem a veure un troç transformat per l’obra fantàstica d’aplanar-lo. Aquestes terres que miren cap a la plana d’Urgell son pedregoses. Pedres petites, llosetes, o daus immensos que amaguen pedrotes de molts quintàs. Aquí s’acaba la pedra i comença la tàpia. És en aquestes partides entre Verdú, Preixana i Sant Martí on apareixen les primeres cabanes de tàpia, un fang resistent, sòlid, que ha perdurat generacions. Ho feien en tàpia perquè la pedra havia desaparegut.

Malgrat la sequera, malgrat la precarietat que comporta la falta d’aigua, s’escampa un perfum festiu, ambiental, que comença a les vinyes que exigeixen quedar-se solitàries, sense raïms, abans que el fruit es podreixi amb les primeres humitats que vindran. Són les sarments que desprenen una olor àcida i genuïna, una olor rabiosa i forta. La flaire de les pampes, encara verdes, que aviat començaran un fantàstic viatge cromàtic fins a quedar mortes, arrugades, ho penetra tot. Les pampes quedaran enterrades sota les herbes hivernals i destruïdes pels primers freds que encara no han arribat.

Les pols del país són un fenomen temporal que s’escampa pels termes des del mes de juny fins al novembre. Són molt diferents de la pols estructural que s’instal·la en països semidesèrtics, sense cap esperança d’aigua suficient, on la gent camina i camina sense parar. L’Àfrica és un continent en el que la gent que camina hores i hores, cada dia, en totes direccions. Des de les revoltes dels anys setanta i les lluites per la independència nacional de les colònies europees he transitat per una vintena de països africans. Per carretera, per camins coberts de grava, amb tren i també amb avió.

Les caminades a l’Àfrica, pels carrerons que voregen carreteres i per les vies ancestrals transitades pels nadius, són una manera de viure i de matar hores i més hores. És un continent que camina sense parar, que tira endavant a peu i que té un coneixement exhaustiu del que és proper i immediat. Un africà rural té un gran poder de reflexió i contemplació. Observa la natura en totes les seves transformacions. Una dona africana transporta la joventut dels fills que l’envolten, sempre caminant cap al camp o anant a veure un familiar. Em sembla que fou Joseph Conrad, el gran relator de la vida als mars i als ports de les colònies britàniques, qui va escriure que l’Àfrica és pols i polseguera.

La pols que té el ciment a la vora és molt més suportable que la que s’ha d’aguantar perquè forma part de l’estructura del paisatge. Ben mirat, la humanitat ha viscut molts més segles amb les polsegueres endèmiques que amb l’asfalt que la modernitat ha estès per tot arreu. Benvingut sigui el progrés, naturalment, però és bo saber d’on venim i entendre tantes coses relacionades amb la pols. Apareix en el primer relat bíblic i s’adhereix a les sandàlies de qualsevol caminant fins al punt que quan algú vol menystenir una ciutat en la qual l’han maltractat se li recomana que se n’espolsi la pols del calçat en senyal de reprovació.

Evocar aquestes vivències em porta a un cert panteisme, com el que experimentà el poeta Maragall, que s’extasiava en contemplar el procés inalterable de la natura. Verdaguer recorre als arbres, els ocells i els camps per construir el seu imaginari de poeta transcendent. Un escriptor que ignori els processos de la vida natural, que no hagi dialogat amb una planta o amb un camp de cereals, que sigui indiferent a la transformació constant de la terra, perd una gran ocasió per obtenir una certa explicació de la realitat humana.

Les pluges i les ventades de novembre fan reposar les polsegueres, que són incompatibles amb la humitat. Ja tornaran a aixecar-se i a formar part de la vida en el món rural. Què faríem sense pols! Seríem excessivament perfectes, intractables, emblanquinats. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, diu una vella dita popular. Per obtenir el gra de blat s’ha de passar per la pols de la palla i per la pols que s’aixeca necessàriament quan algú es dedica a fer coses. Trobo que és una metàfora perfectament actual.

Tornem a casa en una tarda amable, sol suau, sense ni un bri de marinada. Aquesta quietud fa que la pols sigui més reconcentrada, tova, quieta. Plourà aviat. La cita de l’aigua amb la terra que espera les llavors dels cereals no pot trigar massa. Passi el que passi, aquesta setmana es començarà a sembrar, encara que la sequera persisteixi i la polseguera s’aixequi esvalotada al pas dels cotxes i els tractors creant immensos núvols de terra en estat gairebé gaseós. Es depositaran les llavors, germinarà el gra, verdejaran els camps, s’arrenglaran els sembrats, vindran les boires, els vents i les gelades. El cicle no s’atura mai.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email