Camí cap a la fosca hivernal

La vermellor tardoral és intensa i passatgera. Un pas cromàtic entre el verd vigorós de la verema de setembre i el vermell ensopit, agre, trist i funerari de les vinyes que aguanten les pampes amb un fil existencial primíssim. Abans de quedar del tot despullats, els ceps es guarneixen de vermell per mostrar que estan a punt d’entrar a la llarga nuesa de l’hivern.

Novembre no es pot desvincular de les roselles vermelles, les poppies, que pels volts de cada dia 11 molts britànics porten al trau de la jaqueta en record dels caiguts en la Gran Guerra de 1914, la més devastadora, la més popular i alhora la més sagnant de totes les guerres conegudes fins aleshores. Les roselles d’aquesta commemoració són una còpia plastificada de les que creixien en els morescars de Flandes en aquells anys dramàtics. Era la guerra que havia de posar fi a totes les guerres. Només cal repassar els nombrosos conflictes armats que han tenyit de sang tots els continents al segle passat.

La Reina Isabel s’ha excusat d’assistir a la cerimònia patriòtica caminant lentament camp al cenotafi de Whitehall per atansar una corona de roselles al cenotafi en record de tots els caiguts en guerres passades. La reina no està fina. L’excusa oficial per justificar l’absència de l’anciana sobirana és un esquinç a l’esquena. L’etern hereu, el príncep Carles, ha fet l’ofrena amb tota solemnitat.

En tot cas, novembre és el mes de la plenitud i de la decadència. És el camí cap a la fosca hivernal, nits llargues, dies curts, boires, pluges i plugims, caiguda de les fulles caduques que en pocs dies es despengen de les sarments, de les rames o de les branques dels rebolls amb una sincronia precipitada. És un espectacle contemplar la vermellor sobtada que està cobrint totes les vinyes. No és un canvi homogeni ni totes les vinyes exhibeixen la mateixa vermellor. Les tonalitats depenen de la varietat de les vinyes, de si han estat regades o s’han conreat en terra secanera, de si descansen al fons de la vall o de si porten anys en plans de pedruscalls. Són vermells variats però que tenen els dies comptats, la màxima durada es pot calcular fins la primera quinzena de desembre.

Sembla que aquesta decadència es estàtica. Depèn de les humitats, de la boira, de les pluges i dels vents freds que en un parell de dies faran caure milions de fulles a terra. En la transformació en adob orgànic en que es convertirà tota mena de fullaraca es passa sovint per un període transitori d’una simfonia de grocs i marrons que s’acaben confonent amb la terra. Les fulles d’un noguer o d’un roure no es desprenen tot d’una sinó que es despengen sense cap ordre però de manera inexorable.

En tenir un pes mínim aterren de manera ingràvida, com si no s’atrevissin a caure definitivament a la terra humida que les acollirà amb total indiferència fins que quedin colgades per les reus del tractor o per glaçades fortes que es produiran al mig de l’hivern.

Temps eren temps quan els ramats de bestiar que eren aviats a les vinyes tot just veremades i rostaven pampes, sarments i tos els gotims que havien quedat a les sarments. El pastor només havia de vigilar que els gossos marquessin les fites per tal que els bens no traspassessin propietats no autoritzades per ser desplomades. Un dels canvis més notables en relació a la vida rural de temps passats és l’absència gairebé total de ramats i de bestiar. Ha desaparegut aquella olor forta de fem dels bens dels ramats que abundaven en tota la vall.

Han desaparegut també els pastors, les persones que es passaven més hores i dies pensant, rumiant, llegint els signes de la natura i dels animals que es mouen per esmes misteriosos i desconeguts. Les converses amb els pastors eren curtes, lacòniques, definitives. Sempre vaig tenir la impressió que als pastors els hi feia mandra enraonar, de tant parlar amb ells mateixos, silenciosament, transitant mentalment per mons imaginaris. Semblava que la conversa amb un vianant els hi trencava el seu fil argumental sobre qüestions metafísiques o, simplement, sobre temes que no tenien cap interès. El pastor és una de les professions amb una tendència irrecuperable a fondre’s en l’imaginari literari.

Els que ens atansem molt sovint a la terra sabem la riquesa immensa dels canvis cromàtics. Els d’aquests temps a les portes de l’hivern, els colors esgoten totes les seves capacitats abans de quedar escampats i desfigurats als peus dels arbres i de les vinyes. Poden aguantar uns dies, potser unes setmanes, però paga la pena observar els últims sospirs del cicle de les estacions. Arriba el silenci i la grisor. Fins al març de l’any vinent.