Josep del Cabalé, la persona més gran de Rocafort
Les carícies del sol d’hivern son suaus i es concentren en racons tranquils a recer, en llocs on no arriba el vent o altres inclemències del temps. Una teranyina de calma ens atansa al solstici d’hivern, cap al dia més curt de l’any, poc abans de Nadal. Els termes estan buits i despullats, llevat dels caçadors i dels dos o tres grups petits que cullen olives. La terra entra en la llarga nit, freda, austera, aparentment insensible.
El dia és fred i el vent bufa amb fúria i t’arriba a la cara com si fos un ganivet esmolat. L’ambient és esquerp i la gent gran es queda a casa per evitar els primers refredats.
Però si el sol escalfa suaument s’ha d’aprofitar. Els grans tenen moltes hores mortes que omplen en la quietud d’un bon recer, llegint un llibre o un diari, preguntant als nens de quina casa son i esperant que arribi l’hora de dinar. La imatge del Josep del Cabalé, la persona més gran de Rocafort, és la repetició de tantes generacions d’homes i dones velles que al final del seu llarg recorregut tenen molt poques preocupacions però molt precises.
El passar fred és abominable per una persona gran. Tant com caure escales avall. Quan un arriba a detectar clarament les limitacions que acompanyen l’últim tram d’una llarga vida li preocupen poques coses. Quantes persones dediquen hores i hores en la solitud d’un recer, assegudes a una cadira o un banc, una pedra també, donant voltes als seus pensaments i a les seves càbales.
Records, vivències, viatges emocionals a la memòria personal i col·lectiva. Sempre em va fer reflexionar el títol de les memòries de Manuel Ibáñez Escofet que deia que «la memòria és un cementiri». La solitud és palpable quan els teus, els més propers, els de la teva edat ja han traspassat. Per la ment d’un home o una dona de llarg recorregut hi circulen moltes persones que ja no hi son, de cases que han canviat de nom, de famílies que han abandonat el poble i d’altres que han aparegut com a nouvingudes. Hi ha més passat que futur. I precisament en la solitud d’aquests recers hivernals van i venen els records agradables o pertorbadors de tota vida humana.
A l’estiu, les tertúlies a la fresca son nombroses, sorolloses i improvisades. A l’hivern són més solitàries a l’empar d’una paret o d’una tàpia. Les carícies imaginàries del sol a la cara marcada per arrugues i la fesomia pròpia d’un vell, son d’una gran sensualitat. Omplen de satisfacció perquè no hi ha gens d’hostilitat. S’arriba al recer de forma ritual, el cap cobert i una mangala al costat. La por a caure es tan forta com la por a passar fred.
Aquests bancs o pedres en els recers dels pobles han sentit moltes converses, confidències a mitja veu, pensaments solitaris de persones que no poden evitar el que els espera, el que ens espera a tots, quan arribi l’hora de partença. El Josep del Cabalé sap que és el més gran del poble, el que ha trepitjat més història. Com tota persona que ha travessat la línia dels noranta calla més que diu, observa des de la llarga experiència, diu poques paraules però carregades de sentit i molt sovint profètiques.
El que ha passat pot tornar a passar. Res el pertorba i, en qualsevol cas, podria fer-se seva aquella frase de Miguel de Unamuno quan afirmava que «para estar conmigo me bastan mis pensamientos». El que discorre pel cap d’una persona en la seva etapa crepuscular és un misteri que només pot desvetllar, si vol, l’interessat. I potser encara que vulgui no podrà fer-ho perquè molts detalls s’hauran oblidat. Aquestes solituds a recer del sol que cau a mig caire, silenciós i evocador, amable, son el temple de la intimitat de qualsevol persona. Només cal respectar-lo i admirar-lo sabent que un dia buscarem la calor suau de la tardor per trobar-nos a nosaltres mateixos, sense pressa i sense límits a la imaginació desbocada però molt controlada. El sol d’hivern escalfa d’una manera especial, única, arriba fins al moll de l’os, tranquil·litza.
Es bonic el que dius i cal conservar-ho dins el teu proper llibre que molts esperem !
Caray quina descripcio mes emocionant amic Lluis,
Potser perque estic molt lluny, amb molta calor, a uns tres graus latitud sud i per tant lluny de casa…, llegint el teu escrit m’entrat una certa melangia i ganes de estar als racons arreserats del meu poble, encara que faci fred.
Una abraçada i gracies per la teva sensibiltat en descriure les coses mes importants…»les petites»…, i les persones mes GRANS com el Josep del Cabalé.
Ramon
Ah, i del Barça…, trist, molt trist…., i no pel resultats, ni pel deute…, si, per la desafeccio entre el Barça i els seus «socis i simpatizants» de tota la vida…
Moltes gracies Lluis Foix per els bells escrits, me diverteixo llegin- los ja que tambe soc una persona gran i tinc molt de tems per pensar iper llegir