És a la nit quan més clar hi veiem
Avui es el día amb més llum, el mes llarg de l’any, la nit més curta. El poeta Goethe diuen que en morir repetia una mena de sospir demanant «Mehr Licht, Mehr Licht», més llum, més llum. La llum és un valor permanent, convida a aprofitar-la i a acaronar-la. En aquest canvi d’equinocci costa que arribi la fosca i el crepuscle és lent i agonitzant, amb vermellors a ponent i amb una claror tènue que acaba finalment apagant-se nit endins.
El dia més llarg s’amaga i la nit negra apareix com una immensa teulada obscura. La bòveda nocturna és inacabable. Avui, els núvols esmorteïts, pesats, porten humitat però no pluja. S’atansa la nit de Sant Joan i l’explosió estacional des del silenci del camp és inevitable. A partir de demà és canvia de tendència i el dia començarà a escurçar-se.
Una nit d’aquestes el cel es mostrarà fosc del tot, sense lluna i sense núvols. Es veuran les estrelles, les galàxies, els planetes i tot el moviment còsmic que només els astrònoms saben llegir. Son nits per mirar al cel per descobrir la petitesa de la terra i la relativitat que el temps i l’espai ens posen a tots en una situació de limitació i fragilitat.
L’emperador Marc Aureli escrivia en els afores del que avui és Viena sobre la relativitat del temps i de la poca importància que tenia pocs o molts anys. Les seves meditacions, precristianes, son una lectura culta i realista sobre la condició humana i sobre les lleis que ell observava a l’univers.
Però fou Carles Cardó, canonge nascut a Valls, exiliat i pensador humanista, catalanista, autor del Gran Refús, el que deixà escrit en un esplèndid llibre en el que ressalta la força de la nit. El titula La Nit transparent i ve a dir que és a les fosques quan hi veiem més. La llum ens enlluerna i no ens deixa veure la riquesa immensa de la natura.
És en aquestes nits obscures quan hi veiem més clar. Contemplem el firmament i ens adonem de les dimensions del univers que el sol ens impedeix veure de dia. Sentim les granotes i els gripaus que habiten aigües quietes als estanys, basses o pous. No paren de raucar tota la nit. Algun gos borda des d’un corral, granja o casa solitària. Tota la resta és silenci etern.
Al fons, la serralada del Montsec i els Pirineus més enllà, disparen milers de llampecs que no necessàriament comporten pluges. El cel no s’acaba mai, és misteriós, fa un gran respecte. És en aquestes nits curtes, després de dies immensament lluminosos, quan la nit és fa més clara i més grandiosa. Endevinem més el que hi ha a dalt que el que realment veiem. El silenci és apoteòsic.
La visió cosmoteandrica de Raimon Panikkar es la manera de entendre la inmensidad del cosmos i la seva relacio amb el ser huma.
Sou un grsn observador, meditador i opinador que m’inspiereu a pensari meditar tambe.
Penso que si tots els Cain meditesin, no farian tantes criminalitats asesinas i guerres Cainicas.
Pero no ho fan, ni tampoc en tenen ganes,
Que sant LLuis (felicitats Sr. Foix) li mantingui aquesta capacitat d´observacio i de serenor.