En aquells estius d’infantesa feia també molta calor. Ara en fa més i de manera sostinguda. Diuen els diaris que a mitja centúria el normal serà que s’arribi als 50 graus els mesos de juliol i d’agost. Jo ja no soparé a casa i, per tant, no ho podré explicar.
El que sí puc recordar és com es vivien les altes temperatures que des de finals de juny fins a les acabances d’agost queien implacablement sobre les ciutats i els pobles. No hi havia neveres i per refrescar les begudes es treia una galleda d’aigua del pou on si posava el porró que després d’una bona estona semblava que rajava vi fresc. Era una sensació.
La sega i el batre exposava a homes i dones, totes les criatures, a hores de calor intensa. Les feines començaven de matinada, encara era fosc i s’aprofitava la frescor que havia deixat la marinada per avançar feina per tal d’abandonar el camp, l’era o la vinya abans del migdia. En temps de batre es feia la tanda de la migdiada, amb trills i rodets donant voltes damunt la palla i el gra que es barrejaven sota aquell sol de justícia. Per espantar aquella tòrrida hora els animals esbufegaven i el que guiava la tanda cantava amb veu mig ofegada per no perdre l’equilibri. Es dormia poc a l’estiu.
El càntir estava a l’ombra però l’aigua era gairebé tèbia. L’estiu també era intens, rabiós i implacable. La llum era tan total que no es distingia prou bé els colors. El sol queia vertical i rostia les herbes que semblaven ufanes feia unes setmanes.
Eren hores per no estar al ras desprevingut i les ombres es buscaven com avui es cerca l’aire condicionat d’un bar o un edifici públic, fins que han arribat les restriccions. L’ombra de la figuera, del noguer, de l’alzina o de la morera sempre et protegien amb més tendresa i espessor. Malgrat aquell ambient de xafogor profunda es servien plats calents a taula, principalment les sopes fetes al foc a terra o bé en una olleta damunt d’un foc improvisat al voltant de la cabana. No recordo cap incendi com els d’avui perquè els que guardaven els camps se’n cuidaven molt de controlar qualsevol espurna que sortís de les brases. Hi havia molta terra conreada amb l’artesania dels bons pagesos que interpretaven els signes de les estacions sense consultar cap mapa.
El cap cobert amb barret de palla, amb boina o en un mocador blanc formaven part dels aspectes individualíssims que s’exhibien. S’esperava l’arribada de la marinada com a remei de tots els efectes tòrrids del sol de dies tan llargs.
Ara fa més calor però fa mig segle s’acusava més els seus efectes. Les cases tenien racons protectors, normalment a les entrades, prop de la cisterna o a la part més ombrívola de l’edifici. Sempre lluny de l’estable, la pallissa o la cuina. En ple dia es valorava molt la quietud, la conversa en veu baixa i el mínim esforç. S’esperava la Mare de Déu d’agost com el punt d’inflexió de tant escalfament ambiental. S’acabava la suor i l’abatiment general. La verema seria el tomb definitiu.
Al llegir-vos, recordo la infantesa i la adolescencia, tambe hem ve a la memoria profunda, que enla vida i actuació en el camp, hi había mes GERMANOR I sempre es trevallaba, fent pinya tots junts a la vegada, cuan era necessari. Que per cert, en les feines del camp, sempre era necessari e imprecindible.
En el camp, actuabem amb germanor i sempre fent pinya.
En cambi a la ciutat, el comportament, sempre ha sigut diferent.
Carai! benvolgut Lluis,M’ha cridat molt l’atenció «aquells estius d’infantesa» del teu blog.Ho he llegit àvidament. I la lectura m’ha traslladat al meu poble: Cervià de les Garrigues i, més concretament, a un tros nostre anomenat el ‘Terme La Pobla» perquè està prop de la Serra la LLena.I he recreat quan bateam a potes a l’era i la tanda amb el rodet després de dinar en deiem: LA FARTA. Pesada d’allò més i que tu descrius molt bé.Al tros que esmento hi tenim una cova natural i s’hi podia fer una migdiada mitjanament fresca.I sempre, semblantment al teu llibre LA MARINADA SEMPRE ARRIBA (i que vaig llegir amb deler) en aquest tros gairebé sempre arribava i no feiem TRUITA, que es deia quan no feies NET.Després varen venir els temps de batre a màquina, i més tard cosetxar.Bé agraït pel teu blog.Ben cordialment,anton gasol magriñà
yo una vegada em van combidar a fer la verma en septembre i vaix estar un dia, peque est van vaña am una balsa i al tornar a casa amb bicicleta i vaix esta 6 horas vomitan y 15 dias al llit dormin y solo menga i asi emb surtir un abces de pus, y en van tindre que operar a Reus, aixo es la meva experiencia amb la vida al cam de Mora dÉbre
Les ombres deien no eren totes igual. La de la noguera i figuera no son bones, poden provocar, deien, urticaria i mal de cap. En canvi les ombres de les alzineres i roures són beneficioses.
Genial.
Cuan arrivin aquestas caloradas a mitja centuria, jo tampoc sopare a casa Sr. Foix.
Pero el record de aquells estius d´infantesa no ens els treura ningu.
Cada vegada en la seva vertent agro_bucolico_pastoril em sembla mes com si llegis a Josep Pla.
El Antoni Puigverd diu que esta rellegimt al mestre. Que opinaria de tot plegat i de com esta el pati?
Bon dia. Bona caloreta. Bon cap de setmana de la Mare de Déu d’agost. Pau i Be
Pau i Be Josep. Salut i meoria!