El Ramon del Rito mai va oblidar les seves arrels al poble i a la terra de Rocafort de Vallbona
El Ramon era d’una generació de catalans obligats a deixar la terra cercant un horitzó vital menys precari. La Catalunya buida començà a finals dels cinquanta i començaments del seixanta i setanta. Una desbandada de les cases més pobres, de jornalers, de jovent que no veia clar el futur. El Ramon del Rito deixà la casa, s’emportà la família, l’Esperança i cinc fills, a fer de porter en una urbanització de Llavaneres on es va guanyar l’estima i la confiança dels veïns.
Provà de fer de cafeter, anà a jornal, intentà trobar feina per mantenir una família nombrosa i amb poca terra. Marxà però sempre va tornar. El poble no s’oblida mai. Però la terra, molta o poca, tampoc. Un tros, un hort, una cabana o un arbre concret contemplat moltes vegades des de la solitud no s’esborra del imaginari personal.
Els Rito venien de l’Ametlla, a la carena de la Vall del Corb mirant la Segarra. Arribaven per fer-se càrrec d’una casa sense descendència. Patrimoni modest, terres a mitges, un carro, una mula i poca cosa més. Diu la tradició oral que aquell home que deixà la casa i les petites finques als nouvinguts de La Segarra portava una gorra musca, molt pròpia en la gent gran de ara fa més d’un segle.
El Ramon visqué les penúries de la postguerra. Els freds i els calors. Les sequeres i els estralls de les glaçades de 1956. Aconseguí una bicicleta i, amb el Ton del Bellart, anaven cada diumenge al cinema de Sant Martí. Era l’atracció més interessant de la comarca. Ho recordo com un ritual. El Ramon del Rito tenia una gran capacitat de relació i de conversa. Escoltava i practicava una suau ironia. Gran aficionat al Barça anava al Camp Nou sovint. Els veïns el convidaven i tenia una idea molt pròpia del barcelonisme.
Sense fer massa soroll anà pujant els fills i, sobre tot, mantingué la unitat d’una família que ha compartit les últimes hores de la seva vida al costat seu. Ja no parlava però entenia el que li deien. Traspassà una estona després que arribés el Salvador de l’estranger, el seu fill, i li digues unes paraules de comiat a cau d’orella.
El Ramon ha estat una de tantes persones que no han oblidat els seus orígens. Rocafort era el centre del univers. Coneixia les partides, els trossos, les propietats, les eres, les basses, les partions i el tarannà de tothom. En jubilar-se, passava llargues temporades a la casa que deixà a començaments dels anys setanta. Caminava, observava el temps, conreava un hort i trepitjava la terra de forma gairebé ritual. Anava al cafè, enraonava, explicava vivències del Maresme.
Va mantenir la casa, la va reformar per tal que els fills hi passessin estius i caps de setmana. L’Esperança recorda les alegries i les penes d’una llarga vida compartida. Com la de tothom. Tenia el cap a la ciutat però el cor el mantingué sempre a Rocafort. Les restes descansen al cementiri, sota cal Riba, on ens trobarem un dia tots els que hem format part de la història humana d’un petit poble de la Vall del Corb. Cal Rito continua dempeus. Les arrels de la terra son tant o més fortes que les de la ciutat. El Ramon no ha estat ric ni poderós. Però la seva humanitat ha deixat una gran petjada que perdurarà en el record dels que el varem tractar. No es pot aspirar a més.
Grasies Lluis. Ningu podía explicar millo la vida d’en Ramón al jo coneisie bé.E.P.D
De tot cor, mil gràcies Lluís.
Aquest bon escrit ens ha emocionat moltíssim.
Només tu podies explicar amb paraules el llegat que ens ha deixat aquella generació. Homes i dones que sabien escoltar la terra.
Som fruit de tot allò que ens ha precedit:
«Pedra sobre pedra, terra sobre terra, arrel dins arrel».
Ens veiem a Rocafort.
Agraeixo de tot cor les teves paraules Lluís, per la calidesa i sinceritat que traspuen, pel reconeixement que fas d’aquesta soferta generació de gent de la nostra terra.
El meu pare, el Ramon de Cal Rito, honest, treballador, bona persona i bon pare, descanse en pau al seu poble, a mercé de totes les marinades que vindran.
Els acompanyo en el sentiment!!. Descansi en pau!!.
Lluis, alllegirvos comenso a recordar la memoria antiga.
El meu pare va neixer a Montroig de Tastavins, de la comarca del Matarranya, Teruel-
A el meu avi, li deien el Ros del Mas d’en Cases.
Tote la familia del meu pare era d’allá. El meu avi va mori els 54 anys, Mig any avans havia mort el meu tiet,, a els 19 anys, que trevallaba ales mines de Teruel, amb aigua fins els genolls
Els meus avis tenien 4 fills. Cuan es va morir l’avi, el meu pare tenía 8 anys. I després de varies vicisituts, ect.va acabar venint a viure a Barcelona ciutat, sempre mes. I es va espavilar a viure aqui, incluida la guerra incivil, ect.
Alla parlen el catalá, de la frange.
El meu pare sempre deia, … jo no soc manyo, soc catalá.