La figuera forma part de la cultura mediterrània, tan antiga com el temps.
La figuera és un dels arbres més antics i més mediterranis. Ja era present al jardí de l’Edèn i transita per la literatura i la filosofia grega amb una persistència inesborrable. Les figues amb pa formaven part de l’esmorzar dels romans de totes les classes. En acabar l’estiu i entrar en la tardor eren menjades fresques, toves i sucoses. Les que no es consumien poc després de la collita s’assecaven i es guardaven per menjar-les a l’hivern i la primavera.
Les figues amb pa eren considerades com un menjar complet, humil, que segons indica Galè, un metge del segle II, eren consumides tant pels esclaus com pels atletes olímpics per portar una gran concentració de nutrients i energia. La figuera, com el blat, l’oli i el vi, han acompanyat la civilització mediterrània des de la nit dels temps. Homer inclou les figues en descriure les excel·lències del jardí del rei on creixien els arbres plens de pomes, peres, figues, vinyes voluptuoses i olivers generosos.
Les figueres acompanyen la literatura i la realitat mediterrània. Quan Ulisses es deslliurà de les sirenes va haver de fer front a les grapes d’Escil·la i després Caribdis agafant-se a les rames d’una gran figuera que li salvà la vida gràcies a la fortalesa de les seves arrels i les seves branques.
Mai desapareixen i neixen en els llocs més inversemblants. És curiós com en molts campanars de poble arrela una figuera a dalt de tot sense saber ni qui ni quan s’ha plantat. La llavor ha d’haver estat transportada per coloms, tudons o altres ocells que fan estada transitòria per les cúpules de temples antics. Es veuen també com brosten a peus de marge, al costat d’una cabana, a prop d’una bassa. La figuera forma part del paisatge del país amb voluntat de permanència. Si la talles, torna a brostar i si l’arrenques et pot sortir per qualsevol lloc del voltant.
És un arbre que va per lliure amb unes arrels que cerquen la humitat i l’aigua traspassant parets i foradant cisternes o penetrant síquies empedrades antigament. Si la deixes al seu aire al costat d’una cabana, acaba per cobrir-la amb les seves branques fins al punt que pot arribar a desfigurar la fesomia de l’edificació de pedra.
Des de fa unes setmanes visitem les quatre figueres que hem plantat en els últims anys. Fins i tot enguany, malgrat la sequera extrema i les glaçades primaverals hi ha una collita respectable. Aquest arbre és d’una gran generositat. No maduren totes en uns dies. Entreguen les figues, blanques o negres, amb un calendari espaiós que es pot perllongar cinc o sis setmanes. No s’omple sempre tot el cistell però sí el suficient pels postres d’uns quants dies i per donar-ne a amics, parents i coneguts. La característica important d’aquests fruits és que no es cullen tant pel consum propi o per vendre al mercat sinó per distribuir-los entre el personal proper. Un hortolà pensa més en qui donarà tomàquets, cebes, cols o enciams que no pas en el seu propi consum.
Els fruiters campaners plantats aquí i allà venen a ser com un aprofitament de terres secaneres que deixen amplis espais lliures. Les figueres es planten i s’espera un temps, pocs anys, van creixent, passen unes temporades sense donar fruit però tan aviat com agafen corpulència entren en el circuït productiu que gairebé mai falla. Son figueres d’alguna manera domesticades, prop d’un marge o en una punta d’un bancal. No se les deixa en llibertat i es procura que s’adaptin a la dimensió abastable quan comencin a donar fruit. Si les esporgues amb una certa severitat treuen unes branques enfortides. La norma és que les rames no s’enlairin molt amunt i l’arbre agafi una forma més plana que alta.
Avui n’hem collit unes quantes, negres i blanques, toves, esberlades i totes ja ben madures. En uns dies hi tornarem. I així fins a meitats d’octubre. Com cada d’any. Com des dels temps immemorials homèrics.
Lo del mestre Cuni a RNE ja son figues de un altra paner.
Las siete en Canarias.
D´acord Sr. Foix, jo també tinc una figuera a casa.
Em permeto titular el meu comentari, copian la idea de l´emcapsalement del seu.
Els Presupuestos de cada any, els de sempre.
La Conselleria de Catalunya, amb les dades oficials del any 2019, les que vol donar naturalment, ha calculat que el deficit entre els ingresos i les inversions a Catalunya es de
20.196 milions de €, quelcom mes del 8 % del PIB.
Estem parlant d´inversions en infraestructures, sanitat, ensenyament….
Un cop mes escric que no he dit ni diré mai España ens roba. Poseu vosaltres l´adjetiu mes adient.
Pregunta al President Aragonés: Tinc entes pensa votar a favor de los Presupuestos Españoles para el año 2023. Espero que els estudiará rigorosament i que, importantisim, posi els mitjans per evitar el incompliment, cronic o viral com es diu ara, de les obres en infraestructures.
Finalment si les Autonomíes Forals que disfruten del Concierto Económico son les millor gestionades, perque esperar a implantar-ho a totes ? Aixó si que fore el veritable Café para todos.
Per als àrabs, la figuera és l’arbre més important, potser encara més que la palmera; en diuen simplement “l’arbre”, el seu nom propi és, a més, el genèric de tots els arbres. la volència de la figuera per la vida és admirable; jo també he vist una figuera relativament frondosa emergir en un buit imperceptible de la paret llisa d’una torre del segle X.
Bona collita Sr. Foix!