Pascual Iranzo, un humanista elegant que revolucià la perruqueria el segle XX
Pascual Iranzo era un conversador optimista amb qui he parlat moltes vegades del seu ofici, de cultura, de política, d’història i de la seva estimada Barcelona. Era un artista que lluía una extravagància senyorial però que no acceptava la vulgaritat. Ha estat el meu barber des de molt abans dels Jocs Olímpics de 1992. La seva trajectòria és la d’un lluitador infatigable d’ençà que es feu càrrec de la barberia que el seu pare li deixà a Sants fins a convertir-se en un referent de la perruqueria moderna, un estilista i un teòric de la bellesa amb projecció universal.
Sabia tractar la gent amb l’empatia de les persones intel·ligents. Per les seves mans hi han passat personatges de tota condició i de caràcters molt singulars. Recordo José Manuel Lara, el fundador de Planeta, arribant a les onze del matí a la perruqueria de Ganduxer per afaitar-se. Deia el vell editor que un negoci que no et permetia llevar-te tard, no era negoci ni era res.
Iranzo conversava amb tothom com si només aquella persona que atenia fos la única i la més important del món. El rei emèrit passava per les dependències del passeig de Gràcia o si no en Pasqual es plantava a la Zarzuela. García Márquez i Joan Manuel Serrat han escoltat les seves elaborades teories sobre la importància de les formes i els detalls en la convivència. Era un humanista fet a sí mateix. S’emporta molts secrets de gent poderosa i de ciutadans normals.
El trobarem a faltar al barri i molts barcelonins l’hauran vist, a trenc d’alba, corrent Diagonal amunt i Diagonal avall, després de fer més d’una hora de piscina. Vital i hiperactiu era un home que donava voltes a les coses, pensava, en treia reflexions i les ha expressat en uns quants llibres que són un resum de la seva aportació intel·lectual i estilística a les formes com a part substancial de la personalitat humana. Fa poc em va fer arribar el seu últim llibre que és un resum del seu pensament com a impulsor de noves tendències i, sobre tot, com adaptar-se a cada temps que et toca viure. El llibre es titula «Posa’t de moda» i que va més enllà de l’art de la perruqueria. La moda, diu, és un signe de civilització, de poder econòmic, d’erotisme i de sociabilitat. La moda no ens ha de degradar sinó que ens ha de fer més persones.
L’elegància, per Iranzo, no és únicament una forma de vestir sinó que és també qüestió d’actituds, més que de figura, és la seguretat en un mateix. Aquestes i altres consideracions filosòfiques, polítiques, socials i històriques me les deia a cau d’orella al llarg dels anys. Com si les tingués preparades per mí. A vegades pensava que aquesta dedicació personalíssima a un de tants clients era per no haver de parlar de les xafarderies, misèries i fatxendes que escoltava mentre pentinava a personatges d’una singularitat extraordinària.
Pascual Iranzo va enaltir l’ofici de barber que ha estat menystingut històrica o socialment posant-li l’artesania pròpia dels enamorats de la seva feina. Ha deixat fer i ha format a molts professionals. La seva figura, traspassada avui als 92 anys, l’associo inevitablement amb el Josep, lleidatà de Tremp, que el tractava amb respecte però amb l’experiència d’un home que coneixia l’ofici i les petites i grans coses de les personalitats que han passat per la factoria Iranzo.
Un estil, una marca, una manera de fer, un altra barceloni de pro que marxa.
Cada dia una mica mes sols.
En pau descansi.