La lluminositat del sol de gener

El sol de gener busca la gent als recers i fa amables les solanes. És clar, nítid, lluminós. Els sembrats comencen a créixer.

El sol de gener busca la gent als recers i fa amables les solanes. És clar, nítid, lluminós. El dia s’allarga a passos de pardal però es nota que la primavera empeny les rames de rebolls i ametllers. Les infla donant-los-hi una incipient vermellor. El fred sec, fort, amb temperatures sota zero és el millor que pot passar en aquesta setmana dels barbuts. La normalitat és la fredor ambiental que es fa palesa en caure el dia.

Tot sembla quiet i trist. Les fulles caduques han caigut a terra i se les ha emportat el vent o son trepitjades per caçadors o vianants. Els arbres fruiters estan despullats i els olivers resisteixen esgrogueïts i lletjos com si estiguessin malalts. No fan goig. El fred els atura tot esperant l’escalf del sol de març i abril quan exhibiran la lluentor habitual. Els cereals trenquen la monotonia gris del paisatge i mostren unes tonalitats de verds espectaculars.

El blat, l’ordi i algun sègol trenquen la monotonia grisenca dels plans i les feixes dels termes de Rocafort i de Nalec. Sortim a donar un tom amb el Josep només per veure com s’arrengleren els sembrats en un ordre exquisit, com si fossin dibuixats en un tiralínies. Han nascut bé i poden aguantar moltes setmanes sense ploure. En les terres fresques de les Roges la collita està gairebé assegurada si la llavor ha germinat exitosament.

El Josep davant la cabana de l’era dels Cantins, un punt geodèsic privilegiat. Un reboll magestuós.

És un temps que molts no sabem si el que estem trepitjant és ordi, blat o algun altre tipus de cereal. Tampoc es detecta la cugula que creix conjuntament amb el sembrat sense que es distingeixi molt. Però el Josep em diu quins son els trossos en els que ja s’han eliminat les males herbes. És una distinció que només els que porten moltes hores, dies i anys observant els sembrats de gener poden detectar.

Els verds apareixen iguals però semblen dibuixats amb pintures diferents. Hi ha el verd negre, robust, eufòric, que mostren els sembrats primerencs que han nascut amb força. Diuen que si la sembra es fa en la fase de la lluna adequada la naixença és molt més segura. No he entès mai la influència de la lluna en el comportament dels conreus de cereals i l’esporga dels arbres. Però no hi ha dubte que la lluna, la vella i la nova, tenen una incidència forta en el funcionament de la natura. M’havien dit els caçadors professionals de temps passats que les nits de lluna plena les llebres dormen amb els ulls oberts.

També és troben verds pàl·lits, mal nascuts, mancats de saó o rossegats pels conills. Els més comuns son verds suaus, tímids i tendres, que acaben de sortir de la terra amb la cadència dels fenòmens que no fan soroll. El sembrat no el veu ningú créixer però mai està quiet d’ençà que la llavor s’obre des de les entranyes de la terra.

Queden moltes setmanes de resistència al fred, als vents, a les possibles nevades, a les plagues malignes dels conills o porcs senglars. Son temps de quietud i d’espera. L’important és que ja han nascut, que ja alegren el paisatge tot esperant que una pluja generosa del mes d’abril asseguri una bona collita.