Josep Minguell, el gran pintor de frescos

És un honor poder presentar la figura de Josep Minguell en l’acte de concessió de la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Tàrrega. És un mèrit avalat per la seva ingent obra artística focalitzada en la pintura mural al fresc i que es troba dispersa en molts indrets i monuments emblemàtics de Lleida, de la resta de Catalunya i del món.

Recordo la trobada que fa uns anys tinguérem a dalt de la bastida on començava a pintar el que potser és la seva més espectacular creació fins ara. Tot just s’iniciava la primera part de la bòveda de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega que avui es considerada com l’expressió més sublim de la pintura mural al fresc contemporània que es pot contemplar a Catalunya. Envoltat de taulons, de pots de pintura, de pigments, del cordes, en el desordre propi d’un taller d’artista al mig de la feina, em parlà amb entusiasme del que estava fent, de la tècnica, de la temàtica, de l’admiració pel seu pare, Jaume Minguell, i dels projectes ja realitzats o que estaven en marxa.

En Josep Minguell és un professional amb il·lusió i entusiasme per la seva feina. Quan la senyora alcaldessa em comunicà el desig d’en Josep de que jo parlès en aquest acte li vaig dir de seguida que sí i tan aviat com fou possible ens veiérem amb el avui guardonat per tal que m’expliqués més aspectes de la seva trajectòria professional. Els nostres itineraris vitals son diferents però tenim en comú la procedència pagesa i per tant una vinculació profunda, diría que íntima, amb la terra. Es parla molt de la cultura urbana, contraposada amb la cultura rural. Suposo que coincidim, Josep, que també hi ha una cultura de la terra que va més enllà i que configura els nostres caràcters, emocions, records i vivències. La terra no sabrà mai mentir, digué Màrius Torres en la Ciutat Llunyana.

Una primera impressió que em produeix l’obra de Josep Minguell és que els seus murals al fresc son com estampes de terres conreades gravades a parets, bòvedes, altars, capelles, cases particulars, universitats, biblioteques, hospitals, indústries i la petita meravella en el vestíbul d’aquesta casa de l’Ateneu de Tàrrega.

Son els colors de la terra de paisatges àrids, secs, sòlids, treballats. Des de l’ermita de la Bovera fins a Sant Eloi passant per l’escala del Palau de la Diputació de Lleida, l’Hospital Arnau de Vilanova o la Waseda University de Tokio, els frescos de Josep Minguell es compten per dotzenes arreu del país. Els colors minerals de la terra no els improvisa sinó que venen a ser una plasmació genuïna del seu univers cromàtic que es troba als bancals, a les vinyes, a les plantades d’olivers o als verds multicolors dels sembrats. Una gran sobrietat cromàtica amb aires d’eternitat.

La infància ens marca per la resta dels nostres dies. En Josep tenia la casa al carrer de les Piques, a cal Miret, en el call de Tàrrega. El seu oncle avi, Quim, el portava al tros i li ensenyava les feines del camp i l’habilitat dels bons pagesos de tenir la terra conreada, com un jardí, ordenada, ben llaurada i endreçada. Moltes pintures de frescos seus tenen l’ordre que la naturalesa imprimeix de forma espontània als paisatges dels nostres termes. És per això que la modernitat de la seva obra sigui compatible amb escenaris familiars d’aquestes terres treballades artesanalment durant segles i segles.

Però els Minguell no eren grans propietaris i potser per això desenvoluparen la vena artística que ja el seu avi tenia l’ofici de pintor de parets i de decorador. Fou el seu pare, Jaume Minguell, el que va pintar dotzenes d’esglésies a les comarques lleidatanes. A la memòria en venen les de l’església de Sant Martí de Maldà i els frescos figuratius d’escenes del Nou Testament a la capella dels Dolors de Santa Maria de Tàrrega que es mantenen amb un vigor i una força de les obres de gran format.

El Josep anava al camp amb l’oncle Quim però mai es separava del seu pare Jaume Minguell i de les peces que pintava en esglésies i altres edificis que guarden com tresor les seves pintures. Fou en les hores d’acompanyament en els treballs del seu pare on va aprendre la força del dibuix, els colors, les formes i molt especialment les dimensions humanistes i espirituals dels seus frescos.

Els Minguell pintors, tenen una pàtria complementària si es que es pot dir així. El pare havia visitat Florència i en Josep hi ha estat moltes vegades, ha après, ha donat classes i s’ha imbuït de la pintura, la literatura i la música que ha produït la magnífica capital de la Toscana, la dels Mèdici, la de Dant i la de Maquiavel. Ha passejat i reflexionat molt pels seus carrers, els palaus, les esglésies i els museus que vessen talent artístic per totes bandes.

En començar el seu esplèndid assaig titulat «Crònica d’un pintor de frescos», Josep Minguell diu que «fa anys que desitjo veure els murals pintats al fresc que hi ha escampats pels edificis de la ciutat de Florència. Els he estudiat mirant-ne amb deteniment les reproduccions fotogràfiques dels llibres però els vull veure cara a cara, amb l’espai que els acull i les dimensions reals. Desitjo sentir respirar els pintors dels Renaixement i observar de prop les pinzellades amb la llum natural que les transforma cada hora del dia. Fa anys que espero fer aquest viatge».

Aquesta aspiració es veié assolida l’any 1980 quan arriba a Florència, en vaixell des de Barcelona a Gènova i després amb tren fins a la ciutat dels Mèdici. Va amb una sabata i una espardenya. En arribar comença a donar voltes per la vila ducal, veient les tranquil·les aigües de l’Arno passant pel Ponte Vecchio, fins que al final de la via Martelli queda admirat pel gran conjunt de la catedral amb el Baptisteri, el campanar construït per Giotto i per la immensa cúpula obra de Brunelleschi.

Llavors comença una intensa relació de Josep Minguell amb Florència i les grans obres del Renaixement que s’escampen per tota la ciutat. Ens diu en el seu assaig que la gran cúpula li es familiar perquè la van pintar al fresc com feia el seu pare. Des de molt infant, li agradava contemplar com creava els murals el Jaume Minguell. Escriu que li «fascinaven els petits esbossos plens de rectificacions, anotacions i formes poc precises, que es convertien en figures que gegantejaven en les parets».

Els hi recomano l’assaig de Minguell per entendre què hi ha darrere de la seva gran obra, empeltada de l’ofici del seu pare i dels seus estudis acadèmics i les lliçons que ha rebut i ha donat a la ciutat de Florència.

Els hi llegiré un deliciós passatge d’un gran artesà, d’un artista, el seu pare, quan treballava «als baixos de casa, a peu de carrer, ell i els seus ajudants ameraven terrossos de calç viva en unes piques de pedra. Des de lluny, jo observava com realitzaven aquesta operació amb molta cura. M’impressionaven la màgia i el perill d’aquesta reacció química: l’aigua bullia sense necessitat de foc i sorgien bombolles mentre els terrossos de calç viva es convertien en la pasta densa de calç apagada. Quan tot estava a punt, preparaven les eines, els taulons, les cordes, les politges, el morter de calç, els pigments, els pinzells i els cartons. El magatzem del pare es desplaçava a cada edifici que calia pintar»·

A Florència el Josep ha pensat molt i ha vist el bo i millor de la pintura del Renaixement. Els colors que ha escampat per aquestes terres son naturals, genuïns, però tenen l’ingredient florentí. Tan és així que els pigments que ha utilitzat per la magna obra de Santa Maria de Tàrrega els ha comprat a Florència. Els colors de les seves pintures les porta també d’allà. Itàlia és font d’inspiració i alhora una botiga imprescindible pels productes que utilitza per pintar els frescos.

Aquesta combinació targarina-florentina és una de les claus de l’èxit de l’obra de Josep Minguell. Més d’un cop hem parlat de Florència i dels seus racons desconeguts, de la galeria dels Uffici, del Oltrarno, de les petites joies artístiques que passen desapercebudes pels turistes que no es fixen amb els detalls. Quan sóc a Florència, m’agrada allotjar-me en els hotels vora Santa Maria Novella. Una vegada desfeta la maleta i reposar del viatge la primera visita que acostumo a fer és aquesta cappella. M’atanso a la plaça de la catedral, la cupola m’embadaleix però giro cap al palau Medici. Entro, com si em llencés en una piscina, per volar segles enrere i caure agenollat d’avant el cavall de Lorenzo il Magnifico. He fet desenes i desenes de viatges a Florència i no puc resistir de visitar cada cop aquesta capella just a l’arribar. Ja ho llegiran en el seu proper llibre sobre Florència.

Finalment, voldria fer esment de la visió espiritual de l’obra de Josep Minguell. No s’assembla gaire amb la del seu pare. Però les dues trajectòries tenen una càrrega forta d’espiritualitat vista amb uns ulls diferents. En les converses que vaig mantenir amb el poeta Joan Margarit, fill de Sanaüja, li deia sovint que la seva poesia em convidava a reflexionar i a resar, a fer oració. Em deia que era la millor lloança que podia rebre perquè un poeta té molt de metafísic i d’espiritual.

El mateix podria dir de l’obra pictòrica, en la seva vessant artístic- religiosa, de Josep Minguell. Quan pintava Santa Maria de l’Alba parlàrem de la Creació, d’Abraham, dels profetes, dels fets més rellevants de l’Antic Testament i, naturalment, també dels Evangelis, de Jesucrist i de l’Apocalipsi. Em permeto afirmar que Minguell coneix en profunditat la Bíblia, l’ha llegit més d’una vegada, ha inspirat moltes de les seves representacions amb personatges que surten del fons de la religió d’Israel.

Els murals al fresc de Josep Minguell obren una etapa en la història de l’art català i universal. Mostren amb expressions diferents, amb colors nous però alhora molt vells, formes inesperadament semblants a la natura. La seva petjada artística perdurarà per segles i segles. Moltes gràcies, Josep, i l’enhorabona.

Tàrrega, 17 de març de 2023