Les cabanes caigudes, ensulsiades, son un símptoma de decadència i d’abandó de la terra. Llàstima.
Cabana caiguda, sembrats perduts, arbres patint estralls per la sequera. Han caigut uns vint litres aquesta setmana. El terme respira. Està tot més endreçat i les fulles dels olivers lluentegen una mica. Tornar a començar. Si els sembrats es poden donar per perduts queden més collites. Els olivers i les vinyes han reviscolat. No es té record d’un any amb tantes ametlles.
Vaig a aclarir un albercoquer al costat de la cabana de les Roges. En té molts i en faig caure la meitat. Son albercocs tardans que maduren al mes d’agost quan ja no s’espera la dolçor incomparable d’aquesta fruita primerenca que s’espera amb delit als voltants de Sant Joan.
No hi ha feina petita a la pagesia. Sovint tot depèn de detalls insignificants. He collit força cireres al cirerer que vaig plantar fa uns anys. És de bona classe. Però si ningú no l’hagués cobert amb una borrassa verda ja no n’hi hauria cap de cirera. El detall final, la borrassa, és imprescindible per poder collir el fruit al seu temps evitant que un estol de mixons se’ls cruspeixin en un tres i no res. L’èxit està sempre en els detalls.
Però en aquest final de maig he pogut comprovar un cop més la deixadesa dels termes i l’ensulsiada de moltes cabanes. Es comença per abandonar una cabana que ha estat durant generacions un lloc de sopluig, de descans, de refugi per les mules i cavalls en dies de calor o fred extrems, i s’acaba abandonant el tros que entra en la recta que condueix a la boscúria. Cada cop es conrea menys terres, aquelles que poden rendir, que tenen una mica d’aigua a prop, que no tenen ni marges ni feixes costerudes.
És una llàstima que les cabanes caiguin per l’abandó. Cada una té la seva història i totes son testimonis de pagesos que abocaven les penes i alegries a l’ombra de la cabana. També rumiaven les seves projeccions de futur. La cabana era i d’alguna manera és tan important com la casa. Durant la guerra civil les cabanes perdudes en els termes foren refugi i salvació de molts. Conec casos de persones que s’amagaren en cabanes del terme de Rocafort durant més d’un any i eren protegides per gent del poble que els hi portava menjar cada dos dies de tal manera que no es notés.
Moltes cabanes s’han refet. Son obres d’art de pedra i de picapedrers professionals. Una cabana com cal tenia cisterna, menjadora pels animals, un foc a terra que vehiculava el fum cap un forat a la teulada. No hi ha un model únic de cabana. Les de volta son les més elegants i més resistents al pas del temps.
Ja es pot buidar el terme, el poble o el món rural. Les cabanes de volta es mantenen, potser envoltades de figueres i de lliris blaus que creixen a les clàssiques teulades de terra. Son peces úniques en les que el picapedrer de fa moltes generacions hi posava tot el seu saber de com tractar la pedra, fer-la quadrar en els seus escaires, combinar la pedra dolça i la pedra viva, en definitiva, construir un lloc agradable per protegir-se del fred o del calor.
Quan veig tantes cabanes construïdes en els últims dos segles que van abandonant-se m’entra una sensació de decadència, d’abandó, de buidesa. Primer cau una teula i després venen les goteres. Es tiren a terra les portes, les bigues ballen, algú s’emporta una pica, es desprèn una pedra, el deteriorament és galopant.
Hi hauria d’haver un ajut de la Unió Europea per conservar el patrimoni d’aquestes petites i insignificants catedrals dels pobres. Els funcionaris i els policies climàtics tenen altres prioritats. Ara volen instal·lar més molins de vent i sembrar el territori de plaques fotovoltaiques. Les cabanes fan nosa. Avui és el dia de reflexió per les eleccions de demà. Ni les pedres ni les cabanes voten. Bona nit.
Tinc una cabana de bolta qué val mes diners la cabana qué la finca, llavors sap molt de greu qué´s perdila feina del nostres avanpassats
Estiçc absolutament dacord amb la reflexió del sr. Lluis Foix. I afegiria que els respectius responsables de Cultura (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i Departament de Cultura de la Generalitat) fessin confeccionar unnventari de tors aquest patrimoni i després anes acompanyat de les accions encaminades a la seva consevació, amb les corresponents ajudes econòmiques. I encara més, caldrien actuacions sobre els marges de pedra seca, que tenen també un important valor patrimonial …
La pedra seca,una tradició que no es pot perdre .
Pintan bastos Sr. Foix, vindran de fora i per un tall de bacalla esquedaran las terres per instalari molins de dos metres que fan un soroll tremendo i matan a mils els ocells.
Ho deixaran tot fet un guinyapo.
Ara que hasta els verds alemanys veuen la energia nuclear com a verde, es cuan tindriem que oblidarnos de destruir paisatges, oficis, i economias del sector primari.
Ja vorem com es comportan els lobbys de la «pedra seca» contra aquets invasors foranis que els importa entre poc i res tot el teixit de treball familiar de varies generacions.