El niu d’orenetes sota una biga de casa a Rocafort. Començaren l’any passat i enguany han tornat. Les noves criatures estan ajocades a la nit fins que tinguin llibertat de moviments. Benvingudes.
Les orenetes no fallen mai. Enguany han arribat el dia de Sant Josep i començaran a emigrar a meitats d’octubre. L’oreneta és un au simpàtica, primerenca, fidel a retornar als nius que deixaren l’any anterior. Es nota que han arribat perquè xisclen de bon matí i desperten al personal mig endormiscat.
L’any passat van fer niu sota una biga del quarto dels estris sota l’escala de casa. Han tornat enguany i avui les he observat silenciosament al capvespre mentre s’ajocaven al niu. El niu de l’oreneta és una obra artesanal. L’edifiquen sempre en una entrada, sota un balcó, a l’estable dels animals. L’oreneta posa condicions abans d’establir la seva morada gairebé definitiva. Vol un lloc arrecerat del vent i que estigui protegit de la pluja. Un niu d’orenetes a camp obert és impossible. Més aviat podria ser un niu de roquerols que darrerament és abundant a les parets i espais edificats de Rocafort.
Josep Maria de Sagarra té un esplèndid llibre sobre els «Ocells amics». I ens diu que el niu de l’oreneta està fet d’una argila molt grassa que l’agafa amb el bec i el pasta amb la saliva i va guarnint les parets i va fent una mena d’olla perfecta com no la faria cap terrisser. Els primers dies és un desfici d’orenetes per comprovar si el niu que deixaren està en condicions de pondre els ous i criar noves aus. És un període d’endreçar l’habitatge. Busca palletes i plomes, com si fossin petites bigues que aguantin la seu estiuenca. Si fa bon temps tot està enllestit en una setmana o deu dies.
Les orenetes tenen una memòria prodigiosa. Hi ha qui ha tancat el corral o l’entrada en el que hi feien el niu però deixà un forat pel que poguessin transitar les orenetes. El troben i per aquella petita avinguda hi transiten tot l’estiu.
Quan el niu està fet, la femella pon quatre o cinc ous petit de forma semblant a un pinyol, amb la closca fina com un tel de ceba. Son ous, ens diu Sagarra, blancs amb taquetes fosques o vermellenques. Quan fa bon temps el mascle es cuida de dur l’aliment a la femella mentre cova. La covada pot durar entre dues o tres setmanes, depèn de l’humitat i del sol.
Les orenetes a punt d’emprendre la vida pel seu compte.
Al vespre he visitat el niu. Hi havia dos o tres orenetes joves ajocades. El mascle i la femella les observaven de lluny però no sabria dir on eren. Quan ja son prou espigades les abandonen perquè campin pel seu compte i s’espavilin guanyant-se la vida que consisteix en caçar mosquits i papallones de tota mena. Fan una feina que el pagès agraeix.
L’oreneta és un ocell amable, àgil, atrevida, treballadora. Sempre va neta i sempre va elegant, al contrari de les falcilles que brutegen d’ençà que es desperten. El xiscle de l’oreneta sembla que no s’acaba mai. És com el de les granotes que et donen la tabarra tota la nit. Però el cant de l’oreneta és una simfonia optimista, alegre, volàtil i fugissera.
Tenen una intel·ligència que es negada als humans. Quan volen ras, per exemple, indiquen que s’atansa pluja. I no erren. Una senyal de la panada que es feia a moltes eres del país era quan un estol d’orenetes volaven baixes mentre la feina de l’era no estava enllestida. Aquells vols arran de terra precipitaven la feina de tota la família que no volia perdre la batuda per un ram que malmetés un dia de batre.
L’oreneta vol llum, claredat, espai lliure. Quan arriba la tardor, tot d’una, se les veu ajocades en un fil d’electricitat, totes juntes, ensopides, silencioses. També descansen atordides a les puntes de les teulades. A l’hora de pondre’s el sol, com si hi hagués una ordre misteriosa, a un senyal de les més velles, totes emprenen el vol, s’enfilen a una gran alçada i se’n van cap a l’Àfrica a cercar la calor i la llum que aquí està minvant. És un fenòme migratori misteriós. Hi ha qui diu que aprofiten vaixells que creuen la Mediterrània i arriben a les costes de la riba sud. Però els experts em diuen que tenen una autonomia de vol que pot durar dos o tres dies.
Les orenetes només cacen al vol i difícilment son capaces d’agafar una bestiola, un cuc o un insecte en estat de repós. Son llestes i hàbils. És potser l’au més simpàtica que volta per aquestes terres conreades de Ponent. Els agreixo que hagin fet niu a casa. Benvingudes.
Es difícil trobar paraules per descriure un article tant bonic !!
Han vingut records de fa anys quan al garatge de casa, també feren
el seu niu, criaren… i tornaren l any següent….
Avui toca revisar les fotos de fa uns 30 anys de les orenetes….
Gràcies Sr. Foix
Precioso y divulgativo relato de observación Lluís.
<Bonic article que fa estimat aquetes aus tan admirables en els seus vols