No havia arribat l’hora fins que avui, de sobte, he vist les figues ja madures que sobresortien de les que encara estan en període de creixença.
He anat a collir les primeres figues en un migdia xafogós i amb l’única companyia del cant inacabable i ubic de les cigales. El sol cau amb justícia i l’ombra de les fulles de la figuera és un refugi confortable. Setmana rere setmana visitava la figuera envoltada d’olivers. No havia arribat l’hora fins que avui, de sobte, he vist les figues ja madures que sobresortien de les que encara estan en període de creixença.
És la mateixa sensació del boletaire quan troba el primer rovelló. Son figues blanques, flonges, grosses, que gotegen mel a l’altre costat del mànec. No es cullen pel seu aspecte sinó per si son toves al palpar-les. No n’hi ha gaires, encara, perquè aquesta figuera de tota la vida administra el fruit gradualment. D’aquí a finals de setembre entregarà figues amb un cert sentit de l’estalvi. A cada visita se’n podrà collir unes quantes, justes les que poden fer un bon esmorzar o un berenar.
La figuera és un dels arbres més antics i que ha acompanyat sempre les ribes de la Mediterrània. Les figues amb pa eren considerades com un menjar complet, humil, que segons indica Galè, un metge del segle II, eren consumides tant pels esclaus com pels atletes olímpics per portar una gran concentració de nutrients i energia. La figuera, com el blat, l’oli i el vi, han acompanyat la civilització mediterrània amb constància. La Bíblia està plena de referències. Homer inclou les figues en descriure les excel·lències del jardí del rei on creixien els arbres plens de pomes, peres, figues, vinyes voluptuoses i olivers generosos.
Les figueres acompanyen la literatura i la realitat mediterrània. Quan Ulisses es deslliurà de les sirenes va haver de fer front a les grapes d’Escil·la i després Caribdis agafant-se a les rames d’una gran figuera que li salvà la vida gràcies a la fortalesa de les seves arrels i les seves branques.
Per als àrabs, la figuera és l’arbre més important, potser encara més que la palmera; en diuen simplement “l’arbre”, el seu nom propi és, a més, el genèric de tots els arbres. La figuera no ha desaparegut mai. Brota i rebrota en una paret, en un peu de marge, en la vora d’un tros erm, en la cúpula d’un campanar o lluitant contra un esbarzer que la vol ofegar.
És un arbre que va per lliure amb unes arrels que cerquen la humitat i l’aigua traspassant parets i foradant cisternes o penetrant síquies empedrades antigament. Si la deixes al seu aire al costat d’una cabana, acaba per cobrir-la amb les seves branques fins al punt que pot arribar a desfigurar la fesomia de l’edificació de pedra. Un consell d’un antic picapedrer l’he tingut sempre molt present: si construeixes una cisterna, procura no plantar cap figuera a uns metres de distància perquè les seves arrels arribaran a foradar la pared i xuclaran tota l’aigua acumulada per les pluges.
Les figueres es planten o creixen imprevistament. Els coloms, tudons, òlibes o voltors transporten llavors o plançons recollits no se sap pas on. Allí on hi ha hagut una figuera, per molt que es talli i s’arrenqui, en torna a néixer un altra. Si es planten s’espera un temps, pocs anys, van creixent, passen unes temporades sense donar fruit però tan aviat com agafen corpulència entren en el circuït productiu que gairebé mai falla. Son figueres d’alguna manera domesticades, prop d’un marge o en una punta d’un bancal. No se les deixa en llibertat i es procura que s’adaptin a la dimensió abastable quan comencin a donar fruit. Si les esporgues amb una certa severitat treuen unes branques enfortides, tendres, molt llargues i punxegudes. La norma és que les rames no s’enlairin molt amunt i l’arbre agafi una forma més plana que alta per tal de poder collir les figues en el seu llarg període de maduració.
Fa il·lusió collir les primeres figues madures, al punt, voluptuoses i meloses. N’hi han de blanques, negres i de tonalitats variades. Les de secà tenen una dolçor especial perquè han patit molta set i concentren el nèctar amb més exquisidesa. Les visites a les quatre figueres en trossos diferents seran freqüents fins que la tardor digui que ja s’ha acabat el cicle.
Un plaer a llegir una reflexió així
Quins records més preciosos gràcies al magnífic article. Diuen que pujar a una figuera té un cert perill per la fragilitat de les branques. Quan era petita em feien pujar a mi a collir les figues difícils perquè era àgil com una mona i pesava poc. N’estava tan orgullosa!
Bonic article per guardar,,,i bon profit !
És la fruita que més m’agrada! Fa tres dies he menjat en una masia de l’Alt Urgell unes figues confitades, acompanyades amb nata, que estaven boníssimes!!!
Quins articles més bonics que escriu, Sr Foix. També he tingut una figuera al jardí de casa i sé la il·lusió que fa collir les primeres figues madures, a punt d’assavorir. La meva figuera fa el mateix; va fent figues fins que s’acaba el cicle, i cada dia en pots collir un cistellet.
Gràcies per les interessants connexions i context d’aquest arbre tan
generós i resistent.
Aixo Sr. Foix ja son figues d´un altra paner.
Bon profit!