S’acaba la verema i es precipita la tardor. L’estació ha canviat amb la desaparició dels raïms de les vinyes. Queden pomes, peres, magranes, codonys, figues, palosantos i les verdures que es mantenen verdes i canviants al llarg de gairebé tot l’any. Però els colors, les olors i el regust de la maduresa s’endinsen en la tardor que corre inexorablement cap a trobar l’hivern.
El dia sembla que té pressa. A les cinc de la tarda el sol comença a córrer cap a ponent. Ho fa amb una celeritat prodigiosa. És l’hora en què els colors són més clars, autèntics, lliures d’humitats i boires que estan a l’aguait per confondre la gent i el territori. Dies de plenitud fugissera però molt intensa. L’aire fa olor tardoral. La nit s’allarga i calla.
El magraner és un arbre esquerp i solitari. Floreix una mica tard però la vermellor de les flors té un atractiu que dissimula l’agressivitat de les espines que punxen a qui se li atansin. Costa esporgar-lo sense guants perquè qualsevol aproximació a una branca o una rama deixa les mans i els braços amb petites ferides que sagnen en la superfície de la pell.
L’hostilitat del magraner s’assembla amb la del esbarzer. La magrana i la mora son dos fruits d’una dolçor exquisida. Tenen una llarga maduració, van canviant de formes i de colors i estan guarnits d’espines protectores que esgarrapen les mans i braços de qualsevol que s’hi acosti.
La magrana té una pell llisa d’un color que varia del groc marronós al vermell. És una espècie nativa de la regió que va des de l’antiga Pèrsia a les planícies al peu de l’Himàlaia. Des de l’antiguitat s’ha cultivat escadusserament per tota la conca mediterrània. Hi han plantacions de magraners en aquesta època que tot té una dimensió industrial.
Però el magraner acostuma a ser un arbre solitari en mig de terres conreades, al cap d’un bancal, al peu d’un marge o en un racó de l’hort. És un arbre tranquil que va mutant el seu aspecte fins que la tardor va tancant el cicle de la recollida de la fruita. La seva maduració es gradual. Quan una magrana s’esberla tímidament exhibeix la seva plenitud. En pocs dies pot ser buidada dels grans pels ocells que la picotegen fins al punt de deixar-la buida. És l’hora de replegar-les en qüestió de dies.
No se’n veuen gaires pel terme de Rocafort. Darrerament se n’han plantat algunes però les més autèntiques son les que han crescut desordenadament en qualsevol indret. Algunes son bordes i el fruit que ofereixen té un gust massa agre. Ningú les cull. Però les que aquests dies d’octubre pengen als magraners conreats, adobats i regats en un hort o una parada son un regal pel paladar refinat. No es passen. Duren fins ben entrat l’hivern i el seu sabor és especialment gratificant als voltants de Nadal o ben entrat el nou any.
El magraner és senyal de permanència. El que il·lustra aquestes paraules té més de mig segle. S’ha podat, escapçat, tallat del tot. Sempre torna a llucar. Son els arbres que desafien el temps en les terres mediterrànies. Com l’oliver, la figuera, el nesprer o el codonyer. Sobreviuen també a les llargues i extremes sequeres com les que ara pateix la terra de secà.
Com sempre magistral el Sr. Foix, es un plaer
gaudir dels seus articles…alguns, com el d’avui,
emocionants! Comparteixo el comentari que fa
referència al “proper llibre que esperem”
Un altre article bonic pel teu proper llibre…que esperem
M’agrada llegir els articles que far En Lluis Foix, perque s’expresa en el catala autentic i del camp. En cambi a la Barcelona actual, ara ja no parlem el catala sino que parlem al catallano,, que no te res a veure amb el catala d»En Lluis Foix.
El gran Foix es mereix el suport de millors correctors. Hi llegim: «Hi han plantacions de magraners…» NOOOOOO. Cal dir «Hi ha plantacions de magraners». L’article, com tots els de Foix interessant i sempre amb un punt d’emoció.
Gràcies.