Està per veure com l’intent d’assassinar Donald Trump en mítin al aire lliure pot determinar el resultats de les eleccions presidencials del mes de novembre.
Tot se sap o s’acaba sabent. En el meu record retinc l’assassinat de John Kennedy el
1963 i la del seu germà Bob Kennedy el 1968, el mateix any que queia Martin
Luther King a Memphis. L’atemptat contra Ronald Reagan el 1981 el vaig veure en
directe des de la finestra del meu hotel a Washington mentre el president era
evacuat a l’hospital després dels trets rebuts en sortir d’una conferència del Hilton
de l’avinguda Connecticut.
La història nord americana té quatre presidents assassinats des de que Abraham
Lincoln fou abatut al teatre Ford de Washington el 1865 quan la guerra civil feia
una setmana que s’havia acabat. El darrer fou John F. Kennedy. No conec cap país
democràtic amb tants presidents i polítics caiguts mortalment o ferits per trets d’un
individu que disparava l’arma des d’una distància propera. La violència política és
més freqüent i més generalitzada que en cap altre país civilitzat. Les estimacions
sobre el nombre d’armes en mans de ciutadans privats frega els quatre cents milions
en una mitjana de més d’una pistola o rifle per cada nord americà.
L’atemptat frustrat contra Donald Trump té una nova derivada al produir-se al bell
mig d’una batalla personal i col·lectiva en els temps en els que la informació
solvent es combatuda per les famoses «realitats alternatives». En despertar-me el
diumenge al matí em vaig assabentar que l’expresident republicà havia superat un
tiroteig des del terrat d’un edifici proper al pòdium d’on parlava Trump. En pocs
minuts vaig llegir titulars, editorials, comentaris i interpretacions contradictòries del
què havia passat. S’informava, es comentava i s’opinava sobre un fet tan tràgic
sense ni tan sols saber-se encara tots els detalls de l’atemptat.
Ni en aquells moments tan dramàtics s’havien apaivagat l’odi i les mentides que
circulaven per les xarxes. Els exèrcits que difonen notícies falses i opinions controvertides seguiren tot el diumenge i encara avui tota mena de conspiracions son objecte de discussions inútils en l’univers de les falses veritats. Els fets
objectius, però, eren que el candidat Trump havia estat a punt de perdre la vida per
una bala que li travessà l’orella i li escampà la sang per la cara mentre era traslladat
fora del escenari del crim frustrat. Amb els impactes de la bala i en el dramatisme
del moment va voler treure el puny per tal que el veiessin les càmeres tot dient
«fight, fight, fight», un crit de lluita que entrava espectacularment en la lluita
electoral per retornar a la Casa Blanca.
La pregunta que cal fer-se ara és com incidirà l’atemptat a la campanya. Avui per
avui el tret de l’assassí abatut li dona un avantatge emocional inqüestionable a
Donald Trump que es percebut com prou fort per aguantar les bales d’un
desconegut de 20 anys davant d’un candidat, Joe Biden, que ha reaccionat molt
correctament a la tragèdia del seu adversari però que és considerat una persona que
confon els noms i no se’n recorda ni de com es diu la serva vicepresidenta.
La paradoxa és que cap dels dos, l’un per les limitacions de la seva capacitat
cognoscitiva i l’altre per ser un delinqüent convicte que va incitar l’assalt al Capitoli
en no acceptar els resultats electorals, son percebuts com els líders d’Occident. Son
moments en que les democràcies liberals no necessiten messies ni superhomes sinó
simplement una persona capaç de conformar un equip que sigui capaç de fer front
als grans reptes d’aquest segle. Des del punt de vista de la seguretat, de la protecció
dels més febles i de la garantia de les llibertats tan amenaçades pels règims
autoritaris que s’emmirallen més amb la força que no amb les llibertats de la
democràcia com a ideal a assolir.
El gran problema de les democràcies liberals no és Xina ni Rússia amb tots els seus
satèl·lits comercials i militars. El repte és com es recupera el sentit democràtic i el
respecte mutu en les societats occidentals que han aixecat barreres d’odi i
d’incomprensió entre els que pensen diferent.
Les noves tecnologies inventades per Estats Units i avui a l’abast de tot el planeta s’han convertit no en un arma de
socialització del coneixement ni de divulgació d’informacions i d’opinions sinó en
trinxeres ideològiques des de les que es lliuren les grans batalles polítiques. És més
paradoxal encara que els propietaris de les grans plataformes que dirigeixen els
sentiments i les emocions de milions de persones d’arreu del món siguin
personatges com Zuckerberg, Bezzos, Musk, Gates i tants d’altres. Cap d’ells ha de
retre compte a ningú.
Publicat al diari El Punt Avui el 17 de juliol de 2024
Evidentment s’ ha parlat molt de Trump i del noi que va disparar i jo em pregunto: i les altres víctimes? ……clar, no son importants……