Democràcia i autoritarisme

Xi Jinping, Vladimir Putin y Alí Hoseiní Jamenei són tres tipus de dictadors que tenen l’enemic comú les democràcies occidentals.

Les democràcies sempre estan en crisi. En superar-ne una en ve una altra i així indefinidament. Hi ha una certa admiració per l’autoritarisme en el sentit de que funciona, resolt els problemes i manté l’ordre i la seguretat. La política dels partits en democràcia és una confrontació inútil. Les democràcies sempre semblen estar en retirada, esgotades, perdudes en els laberints de la discussió pública.

La democràcia rep cops des de la dreta extrema i des de l’esquerra radical. Malgrat el panorama populista i autoritari que es dibuixa en el mon, també en democràcies consolidades, la història ens demostra que un sistema de llibertats, judicatura independent i el retre comptes davant els parlaments que representen la sobirania popular assegura la justícia, el progrés i la pau social.

Com recorda Anne Applebaum en el seu darrer llibre, «Autocracy, Inc.», els autòcrates d’avui, a diferència dels de segles anteriors, poden ser tan diferents com Maduro a Veneçuela, Putin a Rússia, Ortega a Nicaragua, Milei a l’Argentina i Xi Jinping a Xina. Totes son diferents i singulars. Però totes tenen un enemic comú. I aquest enemic son les democràcies fràgils, sempre a punt de desaparèixer, però mai vençudes.

Aquest enemic de tots els autòcrates és la democràcia, l’Occident, la OTAN, la Unió Europea, el lliure mercat, els dissidents interns i les idees contraposades que fan que els sistemes lliures funcionin molt millor i amb més justícia que els autoritaris. Amb totes les imperfeccions i els errors possibles.

Aquests conceptes democràtics inclouen la noció de que la llei i el dret son una força neutral, no subjecta als capricis i interessos canviants de la política. Comporta també que els tribunals i els jutges siguin independents, que la oposició política és legítima i necessària, que els drets d’expressió i de reunió estan garantits i que poden existir escriptors i periodistes que critiquin als governs respectius i, alhora, son lleials amb l’estat en el que treballen.

Els autòcrates no accepten aquests principis perquè son precisament els que posen en perill el seu poder. Hi han dues realitats inqüestionables: la de les autocràcies o dictadures que s’enquisten en el temps i de les que se’n surten gràcies a una revolució o a una reforma pactada des de dintre amb l’ajut d’una llarga oposició interna. En el primer cas s’hi podria incloure Cuba, Nicaragua, Veneçuela, Xina… i en el segon el grup de nacions d’Europa central que passaren gairebé mig segle sota les directrius polítiques del Kremlin i avui estan integrades en la Unió Europea i la resta d’institucions de l‘àmbit democràtic occidental.

Es dona el cas de repúbliques com Brasil, Turquia, Àfrica del Sud que passen llargues temporades en règims de semi llibertat i la recuperen temporal o permanentment. Amèrica Llatina ofereix casos molt variats. Mèxic, per exemple, és una democràcia amb governs forts i autoritaris que no garanteixen la llibertat d’expressió ni els canvis institucionals imprescindibles per ser un país que no es vegi entorpit per agents interns com el narcotràfic que acaben esmicolant la democràcia.

Els autoritarismes controlen els serveis d’intel·ligència, la policia i el exèrcit. Son aparentment imbatibles com s’ha demostrat a Síria on el dictador El Assad ha hagut de fugir a Rússia al fallar-li els militars i la policia. Però tenen també l’obsessió de dominar els mitjans de comunicació, els jutges i la judicatura.

Per mantenir un sistema democràtic s’han d’acceptar les regles del joc que passen per una premsa i un sistema judicial independents i ponderar igualment els que estan en el poder i els que critiquen des de l’oposició. Les discussions i els debats no fan trontollar un sistema, sinó que l’enriqueixen i el mantenen. En el ben entès que ningú en cap lloc és imprescindible.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email