A l’hivern, la terra guanya protagonisme. Les olors tenen molt a veure amb els conreus tranquils, amb els boscos aparentment morts i amb la vida soterrada. Tot treballa, però d’amagat, sense fer soroll, en una immobilitat que sembla inalterable. Els dies clars ressalten les columnes de fum que assenyalen un foc llunyà o les llars de foc de les cases que encara cremen llenya com a principal combustible.
El sol cau rogent a ponent i tímidament radiant en treure el cap a ixent. És un sol suau i tranquil que acaricia persones i els recers de les solanes. És un sol amable i fugisser. Convida a gaudir de racons solitaris en companyia d’un veí o de coloms que cerquen l’escalfor. A l’Europa meridional roman visible entre set i vuit hores. Els hiverns són clars i nítids si no hi ha boires o ventades descontrolades. La lentitud ho domina tot, és la lentitud dels dies curts. Una altra cosa són els hiverns a les regions nòrdiques, on la llum del dia es concentra en quatre o cinc hores. Els dies negres de les latituds nòrdiques són depressius i tristos. Les llarguíssimes nits hivernals conviden a llargues i denses lectures i a excessos etílics.
He passat dies d’hivern a grans ciutats europees. Fa la impressió que els parcs públics són més majestuosos. Al parc Tiergarten de Berlín, per exemple, l’arbrat i els matolls tenen aquell color de branques esmorteïdes, seques, que afegeix grisor i misteri a aquella ciutat imperial que, amb Londres, París i Sant Petersburg, intentà repartir-se les terres ignotes del planeta a finals de segle xix. És en aquest magnífic i extens parc on s’aixeca una columna de 69 metres d’alçada que inicialment fou construïda per celebrar la victòria de Prússia contra Dinamarca l’any 1864.
Quan la columna s’inaugurà deu anys després, l’Alemanya de Bismarck havia fet dues guerres més, una contra l’imperi austrohongarès, que havia estat el seu aliat contra Dinamarca, i l’altra contra la França de l’imperi de Napoleó III, que obrí el pas per a la unificació alemanya. Curiosament, aquesta columna és una de les peces ornamentals de Berlín que no fou destruïda després de la derrota del nazisme. En acabar la guerra, França proposà dinamitar el monument, però britànics i nord-americans s’hi oposaren. Els francesos, això sí, s’emportaren els relleus que commemoraven la seva humiliant derrota el 1870.
És la columna de la Victòria coronada per una deessa daurada que observa la gran ciutat des de les cinc avingudes que surten dels seus peus. El Tiergarten està paralitzat i quiet. Dorm. Les bestioles salten d’un lloc a l’altre i els esquirols se’ls pot veure camuflats en la seva velocitat.
He visitat moltes vegades Berlín. Abans de la construcció del Mur, en plena guerra freda, poc després de la caiguda de la paret aixecada per Khrusxov l’agost del 1961, i en més ocasions des de llavors. Recordo el discurs del president Kennedy quan deia: «Nosaltres no construïm murs per evitar que la gent surti». Avui les parets s’aixequen perquè la gent no entri però aquella muralla que envoltava el Berlín controlat pels soviètics era per frenar la sortida massiva de gent que buscava refugi a Occident.
És a Alemanya on es va crear una de les societats més cultes de l’Europa de finals del segle xix i del començament del xx. La música, la literatura, la filosofia, l’art, la ciència, feien d’aquell jove país unificat una de les potències més esplendoroses de la civilització occidental. Mentre un passeja per les àmplies avingudes i parcs d’aquesta ciutat imperial, la reflexió és inevitable: com és possible que, des de l’epicentre de la gran cultura europea, els alemanys comencessin dues guerres ferotges, injustificades, que acabaren amb desenes de milions de soldats i civils morts?
Tot caminant pel vell i pel nou Berlín he recordat l’escriptora Hannah Arendt quan deia que «m’agradaria cridar per proclamar que res d’això és real, el que és real són les runes, el que és real és l’espant del passat, el que és real són els morts que heu oblidat». Però tot seguit he d’apartar aquesta idea del cap. Els alemanys feren les barbaritats més inhumanes durant els tretze fatídics anys del nazisme. Però, com deia Jorge Semprún, «les mateixes experiències polítiques que fan que la història d’Alemanya sigui una història tràgica, també poden permetre-li situar-se a l’avantguarda d’una expansió democràtica i universalista de la idea d’Europa». Semprún havia passat gairebé dos anys en un camp d’extermini, conegué en persona la capacitat destructiva del mal, però arribava també a la conclusió que Alemanya és el país que té experiència de dos totalitarismes i que, per això, és qui ha de lluitar amb més convicció pel futur d’Europa.
D’Alemanya sortiren els grans moviments filosòfics de la Il·lustració, amb Kant i Hegel, o els polítics, amb Marx i Engels, o, com a final provisional, l’intent de la conquesta feixista del món. Renan deia que no hi ha res al món millor que un alemany moral, però tampoc res més dolent que un alemany desmoralitzat. Frederic el Gran, asceta ombrívol i figura emblemàtica del puritanisme prussià, en privat tocava la flauta, componia versos i era un lliurepensador amic de Voltaire. Però, alhora, construïa un gran exèrcit i dominava la política europea des d’una posició de força. Els pobles més cultes no són necessàriament els més pacífics ni tampoc els més racionals.
Els alemanys que saben la seva història són conscients que si des de Berlín s’aixeca la veu o es volen imposar criteris no compartits per la majoria d’europeus, el més probable és que ells en siguin els primers perjudicats, com també la resta de pobles i nacions d’Europa. Els alemanys han convertit les runes d’una ciutat destruïda en acabar la guerra en una gran capital que avui torna a ser un centre cultural i artístic de primera línia. En els anys tensos de la guerra freda el Berlín esquarterat per les quatre potències vencedores era un laboratori d’esperança en el futur. La Universitat Humboldt, farcida d’estàtues de premis Nobel, és un monument a la saviesa moderna.
Si he fet el salt des de les cases rònegues i humides de les terres de secà de la Vall del Corb fins al Berlín esquarterat per les potències vencedores és perquè penso que tenen elements en comú. Un d’ells fou el patiment que es palpava després de guerres ferotges. Però dintre d’aquella foscor i d’aquell fred físic i moral hi havia l’esperança que se superarien les dificultats i que els dies tornarien a ser radiants i el sol sortiria per a tothom. Al Berlín poderós d’avui i a qualsevol racó d’Europa es torna a treballar per la pau, en un continent de convulsa i pertorbadora memòria, una Europa que se sorprèn de la convivència malgrat totes les dificultats en les societats lliures.
Del llibre «El que la terra n’ha donat», publicat l’octubre de 2017 per l’editorial Columna.
