Aportació d’Europa al món

Comparar el federalisme dels Estats Units d’Amèrica amb el projecte de construcció europea és comparar una història constitucional acabada, que funciona ininterrompudament i amb èxit des de fa més de dos segles, amb una realitat política que s’està construïnt  i encara no està consolidada políticament, tot i que els avenços assolits en els últims 50 anys són molt remarcables.

Els Estats Units són un país on la seva gran tradició és la seva joventut. Europa és vella, devastada per nombroses guerres, amb fronteres que fins fa molt poc barraven el pas als ciutadans d’altres estats que no eren acceptats pel simple fet que tenien un sistema polític diferent.

És la història la que fa els pobles. Per això és imprescindible fer un recorregut esquemàtic per la història a fi i efecte de poder establir les diferències entre el federalisme dels Estats Units i els avenços de la unitat política europea fins avui. La nord-americana és molt curta i la d’Europa és massa llarga, mil·lenària, trasbalsada per tota mena de conflictes polítics, econòmics, religiosos i socials. El general Charles De Gaulle (1890-1970) deia que per fer França han estat necessaris deu segles i quaranta reis. I afegia que els segles són l’únic producte que no es fabrica sintèticament, ja que per construir segles fan falta segles.

La realitat europea d’avui és fruit d’un tortuós trajecte per definir la identitat política i social que comença amb la descomposició del Imperi Romà (segle I aC – 476 dC) fa 1.500 cents anys. Calen gairebé deu segles per definir l’organització política en estats nació, i s’esmercen cinc segles més per determinar quines nacions tenien dret a ser considerades estats.

Una mirada a l’atlas històric d’Europa ens explica que les fronteres s’han modificat per raons que res tenen a veure amb els interessos de les persones i encara menys amb les seves arrels culturals. Aquestes baralles sempre han estat sagnants, ja sigui en els camps de batalla o en la lluita contra els heterodoxes en matèries polítiques o religioses.

Al final del segle XIX sembla que amb la unitat d‘Itàlia i d’Alemanya es fixa definitivament el mapa polític europeu enterrant els conceptes obsolets que venien de la llunyania de la Roma imperial. La Primera Guerra Mundial, coneguda també com a Gran Guerra, fa caure quatre grans imperis: l’alemany, l’otomà, el rus i l’austro hongarès. Es torna a refer el mapa dels estats europeus impulsats per la doctrina de l’autodeterminació del president nord-americà, Woodrow Wilson (1856-1924), que arriba a Europa amb un gran vaixell carregat de cartògrafs, filòsofs i politòlegs per tal d’establir les noves fronteres nascudes de les cendres dels imperis caiguts.

El principi de la raó d’estat –inventat per la França del cardenal Richelieu (1585-1642) el segle XVII, indiferent a la moral i als interessos aliens– s’ensorra en matèria de política internacional després de la Gran Guerra. El president Wilson diu als europeus que a partir de llavors el sistema internacional ha de basar-se en l’autodeterminació ètnica i no en l’equilibri de poders. S’incorpora el principi de la seguretat col·lectiva que és reafirmat amb contundència pels presidents Franklin D. Roosevelt (1882-1945) i Harry Truman (1894-1972) després de 1945. La política internacional inspirada per aquest principi és d’invenció americana i fins fa molt poc, ha funcionat sota la seva tutela.

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) es pot interpretar com una guerra civil europea en la que hi participaren les dues ideologies totalitàries i les democràcies britànica i nord-americana. En resulta fatídicament un nou esquinçament de les fronteres europees que, en realitat, dibuixen dues demarcacions territorials marcades per dos sistemes militars, polítics i econòmics antagònics que divideixen en dos el vell continent: l’Europa controlada pel Kremlin i la que es recupera sota el paraigües militar i econòmic dels EUA.

És al llarg de les dècades de 1940 i 1950 quan un grup d’europeus decideixen fermament dir prou a la guerra. Com diu Javier Solana (1942) en rebre el premi Carlemany a Aquisgrà el 2007, la construcció europea arranca amb la voluntat de segellar la pau entre Alemanya i França. 40 anys després ha estat la clau de volta de la reunificació pacífica del continent. A Europa, afegeix, hem estat capaços d’abandonar el vell i estèril concepte de basar la nostra seguretat en la debilitat de l’altre, mentre que ara sabem que serem forts i pròspers si els nostres veïns també ho són.

Què és el que ha fet que Europa hagi passat de ser una incubadora de guerres mundials a convertir-se en una corretja de transmissió de la pau i la democràcia? No hi ha una sola resposta. La primera podria ser la por a no repetir les tragèdies del passat més immediat en el que en un període de 70 anys França i Alemanya s’enfronten en tres guerres que causen la mort de desenes de milions de soldats i de persones civils en accions bèl·liques.

La segona és més senzilla i fa referència al dret i a la legalitat internacional que han estat el camí que ha decidit emprendre Europa per ser una de les realitats més possibilistes i més humanistes que hi ha avui al món.

El procés ha estat llarg i feixuc. Dels sis primers membres que signen el Tractat de Roma el 1957, l’Europa de les democràcies s’ha anat eixamplant fins que avui en som 27, amb la possibilitat de que encara hi hagi cabuda per uns quants més que truquen a la porta.

El projecte ha anat de baix a dalt, fins a arribar a la xifra de 500 milions d’habitants que generen una quarta part del producte brut mundial. És la primera potència comercial i dedica la meitat de l’ajut al desenvolupament. Des del punt de vista econòmic, de convivència i de llibertats, l‘Europa d’avui és l’èxit més extraordinari que ha conegut la nostra vella civilització. Països com Alemanya, que ha provocat els conflictes més tenebrosos en el segle passat, ha tingut la valentia de demanar perdó i, a la vegada, ha exercitat una generositat que ha contribuït decisivament a que els fons de cohesió siguin un factor d’equilibri i prosperitat arreu del continent.

Europa s’ha construït malgrat els conflictes interns derivats dels interessos particulars dels estats que la formen i les crisis internacionals que en aquests temps precisament sembren la por i la desesperança en milions de ciutadans d’arreu del món.

Pot ser pertinent recordar els cinc axiomes per definir l‘Europa que empra George Steiner en el seu petit assaig La idea d’Europa i que no són polítics ni econòmics però sí humanitzats: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d’escala humana; els carrers i les places que porten noms d’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat- a Dublin, fins i tot les parades d’autobús indiquen on són les cases dels poetes; la nostra doble procedència d’Atenes i de Jerusalem; i, per acabar, el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià, que enfosqueix la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia. Steiner ens recorda les grandeses de la nostra civilització i les seves més catastròfiques misèries. Europa ha de mirar el futur sense oblidar mai el seu passat.

Com diu Xavier Ferrer (1956) en el seu llibre Viure segurs a Europa, cada estat europeu per si sol és incapaç de fer front amb eficàcia a la economia cada vegada més global, a la competència que ens ve inexorablement de l’Àsia, a la problemàtica i la realitat de la immigració, i també al terrorisme internacional o als problemes més actuals en els quals fa uns mesos no hi pensàvem.

Les mancances són polítiques i institucionals. La UE és una gegantina maquinària que funciona amb els fils molt prims, amb més voluntarietat que impuls polític. Però potser no hi ha una altra forma per fer coincidir els interessos de tots els seus membres i no quedar arraconada en un món en el que les solucions són globals però s’han d’aplicar localment.

La UE s’assembla a un gegant amb els peus de fang. No és un sistema federal ni tampoc unitari. Funciona per directives de Brussel·les o per decisions aprovades al Parlament d’Estrasburg que no sempre són acollides favorablement pels estats membres.

La realitat és que la UE és una potència econòmica mundial però políticament està encara molt lluny de tenir la influència exterior dels gegants asiàtics, de Rússia i dels Estats Units. Per no tenir encara no disposa d’una política exterior comuna que funcioni amb eficàcia com veiem aquests dies en les revoltes i conflictes del Nord d’Àfrica.

La història nord-americana és recent però el seu estudi és amplíssim i plasmat en una extensa historiografia, però també amb senyals visibles en tots els estats, ciutats i carrers del país. L’escola és el centre bàsic on els alumnes aprenen la història amb totes les seves grandeses i petits detalls. Aquest meticulós coneixement històric dóna un gran relleu a les institucions i a les seves funcions en la vida ordinària de la gent. Així, cada un dels darrers presidents ha constituït una fundació en la que s’emmagatzemen tots els records, escrits, llibres i altres objectes personals que es posen a disposició del gran públic per poder fer recerca sobre el seu pas per la Casa Blanca.

Per entendre el funcionament dels EUA com un sistema federal en acció no n’hi ha prou en passar uns dies al Districte Federal de Washington on la democràcia americana funciona amb uns rituals gairebé sincronitzats. El poder executiu està a la Casa Blanca, el poder legislatiu a les dues cambres del Congrés que tenen la seu al Capitoli i el poder judicial al Tribunal Suprem.

Hannah Arendt (1906-1975) argumenta que la revolució americana és la més perdurable de les revolucions de l’era moderna, les que són impulsades per les esperances laiques de la Il·lustració del segle XVIII.

Els immigrants que arriben a Nova Anglaterra pertanyen a classes acomodades de la vella Europa. Quan s’estableixen en territori nord-americà creen una societat on no hi havia pobres ni rics. S’anomenen pelegrins i puritans. Però no porten només una doctrina religiosa, sinó política. Perseguits pels governs dels seus països, els puritans busquen una terra abandonada on poder viure a la seva manera i tractar a Déu en llibertat, lluny de les guerres religioses desfermades a Europa per la Reforma i la Contrareforma.

La història nord-americana està plena d’ombres i de misèries com les de qualsevol societat. Un historiador marxista com Eric Habsbawm (1917) no té recels en afirmar que el segle XX l’han guanyat els Estats Units. Quan els dirigents han traspassat les ratlles contínues –com és el cas dels dos mandats del president George W. Bush (1946)– es posen en marxa els mecanismes per fer un gir inesperat i tornar als seus principis fundacionals.

La comparació entre el procés de construcció europea i el funcionament de la democràcia americana és molt arriscat. Les dues realitats actuals tenen en comú la llibertat dels seus respectius ciutadans, els drets humans, el mercat com a forma més adient per promoure el progrés i el creixement econòmic.

El que separa els dos sistemes és la història que ha portat a Europa a lliurar guerres massa freqüents entre els estats i que ara ha entrat en un procés de pau i convivència que tant de bo no s’espatlli amb el retorn de vells fantasmes que ens ha portat a confrontacions doloroses i estèrils en nom dels estats, de les idees o dels interessos.

Els nord-americans no han conegut cap cop d’estat i la seva Constitució ha perdurat més de dos segles. Europa s’està fent mentre que els Estats Units estan molt fets i segurs, sigui quin sigui el futur que els espera.

L’aportació més remarcable d’Europa al món, segons afirma l’ex canceller Helmut Schmidt és la creació del estat social del benestar que avui s’intenta copiar arreu del món però que a Europa, com veiem a Anglaterra i al nostre propi país, tant en governs de dreta com d’esquerra, s’està esquerdant aquesta conquesta i, el que és pitjor està caient en un cert desprestigi el mateix concepte d’estat del benestar.

Europa ha perdut molta força però li queda també molta intel·ligència, capacitat per resoldre conflictes a través de la dissuasió, el debat i la diplomàcia.

Europa ha estat el centre del món durant molts segles. Per les seves idees, la seva industrialització, els seus talents, la seva força i el seu domini a bona part del món a partir del segle XVI. La Gran Guerra de 1914 posa en qüestió l’hegemonia europea. Cauen els imperis i desapareixen les àrees de influència que Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Portugal i Espanya projectaven a la resta del món.

A partir de 1947 comença l’emancipació dels països colonitzats el segle XIX. Els protectorats a Orient Mitjà sota la influència de França i Gran Bretanya estan formats per fronteres superficials fetes amb un mapa sense conèixer la gent, la història, les tribus, la cultura dels llocs conquerits.

El que s’havia perfilat durant la primera guerra es fa realitat en la segona. Europa ha perdut la seva força. Estats Units i la Unió Soviètica son les potències que es reparteixen el poder i la influència al món. En nom d’una ideologia que va en contra de l’home i que és l’home el que la destrueix i en nom d’un sistema imperfecte però en el que la llibertat el va fent cada vegada més habitable i socialment just.

Europa colonitza el que avui és el Tercer Món. En treu recursos, explota la seva gent en nom de la càrrega de l’home blanc, white man’s burden, practica l’esclavatge, exporta la manera de viure europea però sense tenir en compte les llibertats de la gent.

Les independències de molts països es fan sota la idea d’exportar els sistemes europeus. Els nous dirigents son educats a les universitats europees però en aplicar les seves polítiques no saben ni poden aplicar els sistemes de llibertats que hi ha a Europa.

El primer mig segle de independència de molts països africans i asiàtics no fan la vida millor per la seva gent. L’empitjoren. Els nous dirigents no aporten un sistema de llibertats. Lluites internes, tribals, fruit en molts casos de les capricioses fronteres dibuixades el segle XIX. Els nous estats independents tenen recursos, gent, orgull patriòtic, però no tenen coneixements, ni infraestructures, ni sanitat ni tampoc educació.

El resultat d’aquestes sacsejades al nou món és que la distància entre Occident i les velles colònies cada vegada és més gran. Al final del procés es planteja la gran catàstrofe de la pobresa, una situació que el món desenvolupat no sap o no vol resoldre.

Europa ha optat per la realpolitik sense ni tan sols considerar l’idealisme que ha marcat la vida de les velles nacions d’Europa. La pobresa i la demografia són dos factors que han agreujat la situació que ens ha portat als drames d’avui. El 68 per cent de nord africans tenen menys de 25 anys L’emigració massiva és inevitable. L’emigració massiva és inevitable. Hi ha una diferència substancial respecte a temps passats. Els hi arriba la informació, veuen la riquesa del primer món, el futbol, l’opulència en la que vivim encara que passem per una profunda crisi.Hi ha una economia global però els governs son locals, nacionals, que no segueixen les regles dels grans conglomerats multinacionals. És mantenen les corrupcions, la distància cada vegada més forta entre els pobles, les lluites entre estats per reivindicar l’hegemonia d’ètnies i la de pobles. Zimbabwe, Sudan, Somàlia, Tanzània, son exemples de gran desencant personal i col·lectiu.

Europa està a temps de reaccionar. El president d’Israel, Shimon Peres, deia l’altre dia que Israel no pot ser una illa de prosperitat en mig de tanta pobresa i ignorància.

Ponència a la taula rodona organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu. la XX Jornada Europea al Parlament de Catalunya el 12 de març de 2011