Els convido a fer un tomb pels termes del país que ara viuen temps de silencis gairebé perpetus. Els suggereixo caminar un matí o una tarda d’estiu pels camps que més conec, a la Segarra, l’Urgell, les Garrigues o la Conca. Són terres de conreu en què fa només dues generacions trobaves sempre gent que treballava. Ara no hi ha ningú tot i que les terres estan igualment conreades i el fruit que se’n treu és molt més abundós. Hi ha hagut molts canvis revolucionaris, en els últims anys. El de la informació amb les noves tecnologies és el que més ens enlluerna per la seva rapidesa i senzillesa. El coneixement no té fronteres geogràfiques ni de temps. Extraordinari.
Però ningú parla de la gran revolució que s’ha produït al camp. Recordo que en la meva infantesa més d’un trenta per cent de la població activa era pagesa. Avui no arriba ni a un cinc per cent a Catalunya. Malgrat tot, els camps estan endreçats, productius, gràcies als adobs, a la maquinària i als herbicides. No cal tanta gent per portar una hisenda de 500 jornals de terra que abans precisava, com a mínim, tres parells de mules, dos mossos i la participació de tots els familiars possibles per fer les feines de segar, batre, collir olives, veremar o treure les pampes de les vinyes.
Hem caminat més de dues hores travessant tres termes municipals als peus de la serralada del Tallat, que mira a la Conca i l’Urgell. Pugem a Sant Roc, sempre solitari i amb els dos xiprers que em semblen eterns. A un costat, el gran clot de la Conca que s’estén fins a les muntanyes de Prades. A l’altre, la serra del Montsec a la llunyania dibuixant una plana idònia per a una òpera que demana escenaris faraònics. Uns lladres han esbotzat el cadenat de la reixa de l’atri de l’ermita i una cadena nova i lluent assenyala que el desperfecte s’ha reparat fa molt poc.
Una llarga caminada i, llevat de la conversa amb l’acompanyant, no hem sentit cap veu humana. Només els cotxes que passen lluny, per la carretera de Montblanc a Tàrrega, emeten senyals de modernitat. No hem trobat ningú. El color és impressionant, canviant, molt ple. Ha plogut una mica i les petites embassades de l’aigua es veuen amb les fulles de pi amuntegades als repeus dels marges. Silenci absolut. Algun conill salta davant dels nostres peus i corre enllà fins a trobar un lloc on ajupir-se. Marges antics, pedres tacades pel verdet propi de segles després d’haver rebut els impactes de l’aigua, la neu, el fred i el vent. Tot és vell, en aquests indrets que tenen tanta o més història que les ciutats i els nuclis urbans. Si més no, és possiblement on han passat més hores, dies, mesos i anys els avantpassats que vivien més temps en el terme del poble que no pas a casa. S’ha treballat manualment la pedra, s’ha fet i refet camins, s’ha construït marges que són com les catedrals dels pobres. Un jornal i un altre, dies i temporades treballant per mantenir net el territori. Sóc un entusiasta de la cultura dels termes que diuen tant de la història dels petits i grans racons del país.
Ja sé que no són temps de demanar ajut a les administracions. Però es faria un gran servei a la recuperació de la història de cada vila si les pedres, les feixes, els boscos i les fondalades mantinguessin la seva fesomia original. Tot canvia de color i d’aparença. Roques escadusseres indiquen vetes de daus de pedra que penetren fins a les entranyes de la terra. Els rostolls proclamen la solitud de l’ambient. L’olor tendra de la sega fa que la respiració sembli més plena i profunda. Pins recargolats, mediterranis, semblen eterns perquè no han canviat gairebé gens en l’últim mig segle que hem transitat per aquestes terres que semblen inhòspites però que exhibeixen l’humanisme de generacions que han treballat fins a l’esgotament. Aquestes terres solitàries han escoltat moltes converses, l’espetec de renecs gruixuts, discussions, pensaments solitaris de llauradors que somiaven coses impossibles.
Les cabanes són un altre testimoni del treball de centenars de persones al llarg dels segles. N’hi ha de tota mena. Però la cabana més majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no permetrà l’oblit d’aquestes terres, és la cabana de volta. Colgada de terra, amb una porta que sembla l’ull d’un gegant ocult, és la gran obra del treball de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, hi ha sovint lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar mai les pedres de l’arc de pedra de la teulada. És una llàstima que aquestes obres d’art de la Catalunya més ignorada es vagin deteriorant sense que s’hi posi remei. Hi ha, naturalment, associacions per mantenir la riquesa artística que està esbarriada pels camps de Catalunya. Hi ha catàlegs formidables sobre els monuments de pedra que s’han preservat. Caldria que no se’n perdessin més, de petjades deixades pels avantpassats en llocs tan poc transitats però tan rics en el que representen.
Acaba la passejada per camins i conreus amb el silenci que ens ha acompanyat tota la tarda. La volada d’una parella de perdius ens indica que els caçadors aviat passaran per aquí i no sempre respectaran el valor simbòlic i artístic d’aquests indrets solitaris. Les guineus escassegen perquè algú s’encarrega d’eliminar-les perquè no es mengin els conills. Algunes peuades de porc senglar cercant humitat són tendres. Els corbs i els esparvers miren des de molt amunt què es belluga als peus de marge o en una mata d’esbarzers. No és un retorn al passat sinó un viatge al present que es manifesta d’una altra manera. L’essencial és el mateix. Hi ha menys persones però la naturalesa, tan sàvia, ho endreça tot pel seu compte.
Publicat al diari Avui el 20-7-2011
Sr. Foix, recordo que les cases i els carrers dels pobles tambe feian un altre flaire. Olor d’estable, olor d’elfals sec, olor de palla, olor de fems de caball, da vaca, de be, olor de brema, olor del pa dels forns, ect.ect.
S’escoltaben el sorroll dels caballs i els carros al passar. Tambe sentiem el seu renillar (relinchar). O el bramul ó mugit dels bous i les vaques. O també sentiem el bel de les cabres i els bens. I el no haver-hi l’estruendo i el soroll actual que provoquen els vehicles de motor, podiem sentir la agradable remor de les conversses de la gent del carrer.
En el camp et sens mes lliure i mes part de la naturalesa. En cambi a la ciutat i a la capital, sobretot, ens sentim com empresonats. Doncs sempre estem rodejats de parets o de tunels.
Tambe he observat que la gent de camp ó de poble tenen un altre parlar molt mes sossegat, pausat i tranquil que els de capital ó ciutat.
La gent de camp ó de poble petit cuan es troben ó es creuen pel cami es saluden cordialment. En cambi a la ciutat i mes a la capital es tot el contrari. Per exemple: Entran a l’autobus i ni saluden a n’el xofer. I aixo que li passen molt a prop i li veuen la cara.
Bons comentaris també dels companys del blog.
Adéu-siau a tots.
Sr. Foix,
El segueixo a la ràdio i en aquest blog. Mai no havia enviat cap comentari, però aquest article m’ha arribat al cor i el vull felicitar. Des de la meva modèstia, voldria afegir-hi el Solsonès, gran terra d’acollida i un marc incomparable de la nostra Catalunya… a on cada una de les seves paraules també és aplicable.
Bon dia Lluís, aquest article es bonissim, un regal per l’esperit. Jo estic d’acord amb tot. Per la festa major de Llorens el donaré al pare perquè se’l llegeixi i segur que li agradarà molt i farà un grapat de comentaris i algun discret somriure de complicitat amb tot el que expliques. Si realment fa anys que al batzacar ametlles o al collí olives parlem de la solitut del nostre territori. Des de la part alta del tros de Les Pintades a prop de La Quadra del Mas Déu, fa només 30 anys es podien veure 10 colles collint alhora i cantant, era una joia. Ara com tu molt be dius només silenci. No passa ningú, ni amb cotxe, ni a peu. Un diu el nostre veí fa cap amb la màquina vibradora i a les dos hores ens diu adéu. Els temps han canviat del tot.
Referent a les cabanes, m’encanta la que surt a la foto, tothom dirà que es una bona cabana, tant propies e impressindibles de casa nostra; a Girona no s’entenen, clar es la Catalunya Vella, la terra està al voltant del mas. Fa dos anys el pare va estar molt content de fer-li un teulat nou a la cabana, encara que ja no hi deixa ni la mula, ni fa migdiada, ni res, però estima el que han vist els seus ulls durant quasi 80 anys cada dia de laseva vida, si el diumenge també; recordo que després de missa marxave i deia que anava a veure com creixien els sembrats.Això es contemplació de la feina feta; se altres pagesos encara ho fan, el diumenge les coses es veuen diferents. Quan soc a Llorens camino molt a gust fins a Vallbona pel camí de la font dels Serradells, un bonic passegi pel cim de la carena, on es divisa tota la vall, que en aquest temps ja només queden les bales de palla i un paisatge com el que publiques en l’article. També dona molta pau caminar fins al Vilet o Rocafort o un exercici més senzill anar de Llorens a Maldà pel camí de la Solana i descubrir un pla inmens d’ametllers que t’acompanyen fins Maldà i pel camí amb la presència de Sant martí tot el rato. La caminada es més llarga, però molt saborosa. Apartar-se de les carreteres te el seu premi, pots veure alguna cabana com la que publiques i marges d’artesania. Si tenen sort aniran acompanyats per la marinada, que sempre es tresor a casa nostra. Jo i el pare fa anys que disfrutem de tot això. Anims a tots.
Sr. Foix,
Excel·lent. No deixi d’escriure sobre el que més coneix i estima. Llegir el seu escrit ha estat com fer un salt en el temps i tornar a ser, per una estona, l’infant que va viure allò que vosté tan impecablement retrata. Cada vegada és menys corresponsal i és més Josep Pla. Exquisit.
Un bon arroç de bacalla i cargols a La Garbinada de Granyena de Les Garrigues. Comprar oli ecologic i unas arbequinas a la Cooperativa. gaudir del capvespre del dissabte escoltant els musics i al aire lliure. De tornada el diumenge cap a Can Fanga pasar per Arbeca, Bellpuig.. etc.
Aixo es lo que vaig fer el cap de setmana pasat.
Alguna cosa molt molt especial? Dons no, una cosa normaleta, tranquila, diferent del bullit barceloni. Quina normalitat tan raonable, tan propera, tan de terra endins que et remou el propi.
Bona gent, terres fermes.
I a la plaça gran de Granyena el unic rotul i posa en castella «Plaza Mayor». Tan li fot (em perdo).
Sr. Foix, el felicito pel seu article. Soc fill de pagesos i, a desgrat meu jo no en puc ser. La pagesia tal com l’hem entès fins ara te els dies comptats, està cada día més escanyada. Em sap greu veure com va desapareixent una manera de viure, d’entendre la terra, de conservar el territori com un bé comú, un temps de colles de gent, reunits el dissabte, per desbrossar marges o per arreglar camins, sense subvencions, sense mirar la rendibilitat, simplement pel bé comú. S’havia de fer i es fèia. Aquests «vigilants» del paisatge els trobarem a faltar. Senyor Foix, segueixi escrivint si us plau!
Jaume.
Sr. Foix ja tocava una mica d’aire fresc! Aquest cap de setmana toca estirar les cames pel Bosc de Poblet. Bon «post»!!! penso que ens ha anat força bé a tots/es que el seguim regularment.
Sr.Foix: No deja de ser una ironía del destino, que para censurar las imágenes de la dimisión del president Camps, hayan puesto la chaqueta de un traje delante de las cámaras…
http://www.lasprovincias.es/20110720/mas-actualidad/politica/impiden-retransmision-directo-201107201727.html
SE veía venir, pero que dimita por unos trajes cuando la trama Gurtel se habrá embolsado cientos de millones tiene tela.
Els que tenim la casa pairal a Rocafor saben el sentiment de aquistes fotos
Salud
Lluis
Amic Lluís: PAU i BÉ. Bonica passejada. Els temps han canviat….però la naturalesa ens recorda que és la MARE DE TOT. Bona jornada. Josep
La Vaca Cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall. Poesies (1895)
Aprendí este verso en castellano de pequeño en la clase de literatura y no lo conocía en catalán.