Ei, que hi ha algú?

Quan la cultura en llengua catalana s’ha trobat indefensa davant d’una dictadura espanyola, la intel·lectualitat progressista i alguns sectors de la dreta més oberta de parla castellana han adoptat una posició amigable amb el propòsit que els escriptors catalans formessin part de les lletres hispàniques. Però quan la cultura catalana ha aconseguit un marc polític propi, per molt modest que sigui, les elits culturals castellanes han fugit refugiant-se en el silenci per por de ser acusades de falta de patriotisme hispànic.

Aquesta em sembla una de les tesis més interessants del llibre d’història que Albert Balcells acaba de publicar, Cataluña ante España. Los diálogos entre intelectuales catalanes y castellanos, 1888-1984. Ho fa en castellà perquè el treball té com a destinataris principals tots aquells intel·lectuals castellans que amb persistència i rotunditat han combatut la idea que la llengua catalana pogués tenir una dimensió política que amenacés la unitat de la nació espanyola. Balcells ha fet un gran treball d’història que hauria de ser lectura inevitable per a tots aquells que estem preocupats per la creixent deriva de malentesos entre catalans i castellans, des del punt de vista cultural i lingüístic.

L’autor reconeix en el pròleg que estem davant d’una onada de regressió autonòmica i que tot s’hi val per desacreditar l’Estat de les autonomies que fins fa ben poc era tan preuat per les autoritats de l’Estat i també pels dos grans partits espanyols. En el camp de la història, per exemple, són molt pocs els catalanòfils entre el professorat universitari espanyol que puguin omplir el buit deixat per Vicente Cacho i per Javier Tusell.

El conflicte ve de molt lluny. De fet, comença amb la desfeta catalana de 1714 i la guerra de Successió europea. Però surt amb una nova embranzida quan Catalunya és una petita gran potència industrial i econòmica a partir de la meitat del segle XIX. Aquella situació comporta un nou arrenglerament polític, social, cultural i econòmic de Catalunya vers Espanya, que cau esmorteïda després de la pèrdua de les colònies i després d’un segle desastrós des de tots els punts de vista.

Balcells situa el seu relat a finals del segle XIX, quan Menéndez y Pelayo i Rubió i Lluch, els dos deixebles de Milà i Fontanals, obren un diàleg a favor del reconeixement de la llengua catalana. Menéndez y Pelayo era estimat a Catalunya per la seva catalanofília i per la seva valoració de la literatura moderna de la Renaixença. Però Don Marcelino no va voler comprendre que el catalanisme polític no només era la conseqüència lògica de la Renaixença literària sinó el marc imprescindible perquè es pogués desenvolupar.

Una generació després, el poeta Joan Maragall enceta un diàleg amb Miguel de Unamuno i Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza, el moviment intel·lectual espanyol que ha deixat la petjada més forta en la vida política i cultural d’Espanya al segle passat.

A Unamuno, un pensador força erràtic, li passà el que experimentaren la majoria de catalanòfils castellans, que, per raons polítiques o per qüestions derivades del que ells consideraven la instrumentalització de la llengua catalana, canviaren de parer i acabaren abandonant la comprensió del fet català.

La colla d’escriptors i pensadors castellans que s’atansen amb simpatia a la cultura catalana és immensa, com també és igualment llarga la llista dels que se’n van en veure que la cultura catalana pot amenaçar la intocable unitat espanyola. Ortega y Gasset, Baroja, Maeztu, Azorín, Araquistain, Azaña, Américo Castro, en són un exemple.

Diu Unamuno que “les esquerres espanyoles s’han posat del costat de les reivindicacions catalanes no per convicció sinó per tàctica per debilitar la monarquia.” És simptomàtic, per exemple, que Américo Castro escrivís que “mentre la resta d’Espanya no comprengui el fet català, Espanya estarà sotmesa a les més grans dissorts”. Però és el mateix Castro que abandona el patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1935 en comprovar que s’ensenya en català a les classes.

L’entesa entre intel·lectuals castellans i catalans és molt intensa durant la dictadura de Primo de Rivera, com també ho va ser durant el franquisme. L’any 1927 es produí l’exposició del llibre català a Madrid amb sis mil llibres publicats des de 1900. L’any 1926 Francesc Cambó encetava la col·lecció Bernat Metge, que encara avui és un pilar de la cultura catalana.

És apoteòsic l’homenatge als intel·lectuals castellans que vénen a Barcelona en dos trens i són rebuts per multituds als carrers i places de la ciutat. La dictadura havia caigut i aquelles persones cultivades que vénen a Barcelona seran l’embrió del Pacte de Sant Sebastià de 1930, que dibuixarà el que serien les línies mestres de la República uns mesos després.

El cas de Manuel Azaña, gran defensor de l’Estatut de 1933 en contra de la conllevancia d’Ortega, acaba de mala manera quan, com a president de la República, es trasllada a Barcelona el 1937 desfigurant l’autonomia que ell va impulsar i arraconant el president Companys i les institucions catalanes, fins que el gener de 1939 creuà la frontera cap a l’exili.

Els intents d’atansament entre intel·lectuals castellans i catalans han estat constants al llarg d’un segle. En acabar la Guerra Civil s’hi torna amb els congressos de poesia de Segòvia, Salamanca, Santiago i la presència sovint de Dionisio Ridruejo a Barcelona, on es troba amb Carles Riba. L’arribada de la Generalitat restaurada fa decaure novament les relacions fins al punt que es podria cridar fort si hi ha algú a l’altre costat.

La lectura del llibre d’Albert Balcells em fa pensar que Espanya és una realitat inacabada perquè, com deia Maragall, no vol escoltar els fills que li parlen en llengua no castellana.

Article publicat al diari El PuntAvui el 7-12-2011