El valor de l’Europa que tenim

Banderes dels Estats que formen part de la Unió Europea

El Consell Català del Moviment va organitzar una Jornada Europea que es va celebrar al Parlament de Catalunya el dia 11 de març de 2011. A continuació transcric la meva ponència. Agraieixo a Xavier Ferrer que em convidés a participar en la Jornada.

Havia preparat una intervenció bastant llarga, escrita durant el dia d’ahir, tot i que em sembla que l’aniré saltant. I començaré fent referència al sopar al qual vaig assistir just ahir en homenatge a un periodista que fa vint anys que treballa al mateix mitjà. A mi em va tocar de seure a la seva dreta i de fer un breu parlament en representació dels convidats. Érem una trentena.

Aquest periodista va néixer el 1956 –jo, llavors, tenia tretze anys–, un any del qual recordo tres coses: la revolució d’Hongria, la crisi de Suez i el vintè congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, en què es va denunciar l’estalinisme.

Tenia tretze anys, i a casa –vivíem en un poble de Lleida– escoltàvem Ràdio Nacional d’Espanya… Hi havia una certa por, perquè la guerra europea no feia gaires anys que s’havia acabat. Hi havia por.

Els dic tot això perquè de l’any 1956 a l’any 2011 han passat moltes coses. N’hi ha hagut moltes de negatives, però la majoria han estat molt positives; però molt!

Quan vaig començar a viatjar per l’Europa de l’est, per la Unió Soviètica, mai no vaig arribar a pensar que un dia desapareixerien les fronteres; que la gent deixaria de mirar-me als ulls quan passés una frontera per veure si jo era realment el de la fotografia del passaport o si pel fet de ser espanyol feia pinta de feixista o de franquista –i això que tenia divuit o dinou anys, vint a tot estirar, quan vaig sortir a l’estranger per primera vegada.

Però allò que aleshores em semblava impensable és avui una realitat, i crec que aquesta realitat, aquest èxit, conté un missatge esperançador, d’un realisme constructiu. L’Europa actual no té cap precedent –en Llorenç Gascon ens ho recordarà–; potser hauríem de remuntar-nos al segle IV, per trobar-ne un. I no en té cap, de precedent, perquè a Europa el fet natural ha estat la guerra. La història europea és plena de guerres: entre estats, entre el papa i l’emperador, entre catòlics i protestants, entre el sud i el nord. Els europeus tenim aquesta pertorbadora memòria, i al segle XX hem fet el que ningú no ha fet: hem comès les pitjors barbaritats de la història del vell continent, tant des del punt de vista conceptual com quantitatiu: es calcula que hi han mort cent milions de persones, entre la guerra franco prussiana del 1870 i l’última guerra mundial. Per això crec que hem de valorar molt, moltíssim, el que ara tenim.

Anem ara a la comparació entre Europa i la resta d’Occident –això és el que m’havia demanat en Xavier Ferrer, que fes una comparació entre Europa i la resta d’ Occident, i, més concretament, entre Europa i els Estats Units–. Doncs bé, la primera cosa que vull dir és que els Estats Units tenen una cosa que els fa molt diferents de nosaltres: són un país en què la seva gran tradició és la seva joventut. Europa és vella, ha estat devastada per nombroses guerres i fins fa molt poc aixecava fronteres que impedien als ciutadans d’anar lliurement d’un país a un altre. Com ja s’ha recordat aquí, fins el 1989 Europa estava dividida en dos blocs: un de democràtic, capitanejat pels Estats Units; i un altre de comunista, amb la Unió Soviètica al davant.

Però no hem d’oblidar que és la història, la que fa els pobles. La història ens explica per què som com som. Per això és imprescindible de conèixer-la, de tenir-ne una visió global. Al començament de les seves magnífiques memòries, el general De Gaulle diu que per fer França havien calgut deu segles i quaranta reis.

Per construir l’Europa que volem potser ens caldrà més d’un segle. De reis no n’hi haurà, i els que hi hagi tindran una altra significació. Afegia De Gaulle que els segles són l’únic producte que no es fabrica sintèticament, ja que per construir segles fan falta segles.

La realitat europea actual és fruit d’un trajecte tortuós per definir la nostra identitat. I ara la identitat europea és un conjunt d’interessos, un sentiment, un voler de la gent que ens demana –com ens recordava abans Josep Maria Lloveras– que actuem. La identitat europea és tot això. Crec que som en un moment que es mou entre la voluntat i la realitat, entre l’idealisme i la realpolitik, dos conceptes molt en voga.

Abans la Carme Colomina es demanava: «Què triomfarà, al nord de l’Àfrica, el realisme o l’idealisme?» Crec que, per desgràcia, triomfarà una vegada més la realpolitik. Però de tota manera ja ho veurem, perquè l’idealisme dura un quant temps, s’esvaeix, torna a aparèixer…

Recordo una conferència del canceller Kohl a Lovaina, pronunciada, em penso, quan ja s’havia signat el tractat de Maastricht. Hi deia aquestes paraules: «Per què Alemanya és partidària de la Unió Europea? Per què jo sóc partidari de la Unió Europea? Doncs perquè vull que a l’Europa del segle XXI no hi hagi guerres». Kohl expressava la idea que els europeus no ens havíem de tornar a barallar, una idea que jo considero del tot prioritària.

Tots coneixem el preu d’aquestes baralles, a Catalunya, a Espanya i a Europa. I crec que per fer avançar la idea de Kohl hem de superar la raó d’estat. Em sembla que l’estat-nació és una cosa bastant del passat –sí, ja sé que ara els catalans volem un estat–, i encara em sembla més del passat la raó d’estat, inventada pel cardenal Richelieu al segle XVII i responsable, segons el meu parer, de moltes guerres. Més que en la raó d’estat, jo crec en la raó de les persones.

La raó d’estat es va començar a esberlar els anys 1940 i 1950, quan un grup d’europeus van decidir fermament de dir prou a la guerra. Ho recordava Javier Solana el 2007 a Aquisgrà, en el discurs d’acceptació del premi Carlemany: «La construcció europea arrenca amb la voluntat de segellar la pau entre Alemanya i França».

I avui, passat mig segle, França i Alemanya continuen sent la clau de volta del projecte europeu. El que aquests països facin té una gran importància, superior a la de la resta de països de la Unió.

Aquestes últimes setmanes, arran de la visita de la cancellera Merkel, s’han fet a Barcelona i a Madrid anàlisis periodístiques amb què no estic gens d’acord. S’ha dit que Merkel va venir a Madrid a passar comptes, com si fos l’auditora general de l’estat. Això és fals! Va venir a fer política; a fer política per salvar l’euro; a fer política per salvar Europa: els alemanys saben que si no en formen part és possible que tornin a aparèixer vells fantasmes… Recordem, per exemple, que la unitat alemanya forjada pel canceller Bismarck va costar tres guerres, l’última precisament contra França.

Aquestes coses cal tenir-les molt presents. Sovint ens mirem Europa amb pessimisme –una mirada justificada de vegades pels fets, no ho nego pas–. Ens pensem que ha fracassat, que ja no influeix al món, que no té la puixança dels gegants asiàtics ni dels Estats Units. Però això no ens ha de fer oblidar l’èxit principal d’Europa: haver passat d’incubadora de guerres mundials a corretja de transmissió de la pau i la democràcia.

Aquest èxit no té una única causa, sinó diverses. La primera, com ja he apuntat, és la por de repetir les tragèdies del passat. La segona, més senzilla, més simple, és haver emprès el camí del dret i de la legalitat internacional, cosa que ha fet d’Europa una de les realitats més possibilistes, més atractives i més humanistes del món; i això, malgrat la baronessa Ashton, el senyor Sarkozy, el senyor Zapatero…; malgrat qui vulguin, tant se val!. Per què és una realitat atractiva, Europa? Doncs perquè s’hi respecta el dret. Perquè s’hi tracta la gent amb una certa dignitat, independentment del seu origen, de la seva procedència. Hi ha, naturalment, moltes excepcions, i els europeus no som pas millors que els nord-africans, que els americans o que els asiàtics.

Però el gran encert, repeteixo, és haver escollit el camí del dret i de la legalitat internacional, l’únic camí que no podem perdre mai de vista.

Com tots sabem, el procés europeu ha estat llarg, feixuc, fet de baix a dalt: la Unió Europea ha passat de tenir sis estats a tenir-ne vint-i-set; i, com ens deia l’amic Lloveras en la ponència anterior, aquesta ampliació a vint-i-set ha estat una de les fites més importants de la història de la Unió. Hi estic molt d’acord.

Per què, què demostra, aquesta ampliació? Demostra esperit de generositat. No ens hem unit únicament per ser més forts; ens hem unit, sobretot, perquè era el pas que havíem de fer, bo i sabent que la unificació costaria molts diners, que hi hauria problemes, dificultats… Aquests dies ha passat per Barcelona Claudio Magris, de qui tots hem pogut llegir El Danubi. Per primera vegada en molt de temps, aquesta Europa del Danubi torna a ser dintre un mateix projecte, a recer d’un mateix paraigua.

Aquesta Europa s’ha construït malgrat els conflictes interns derivats dels interessos particulars dels estats; de les crisis internacionals; de tot. Helmut Schmidt, amb qui he tingut el privilegi de parlar algunes vegades, a Barcelona i a Bonn, em deia: «Miri, el sistema monetari europeu, l’ecu, era una idea meva, era una idea nostra… Però sabia que si la llançava jo tindria més dificultats de tirar endavant. I què feia, aleshores? Doncs en parlava amb Valéry Giscard d’Estaing». La importància política, l’agafava França, però al darrera hi havia Alemanya. Per mi, una de les coses més interessants de veure a l’Europa d’avui és el comportament d’Alemanya, malgrat els dubtes que de vegades pugui suscitar. El comportament, la generositat i aquest esperit democràtic alemany que ha fet plegar un ministre –un dels preferits a la successió– per haver copiat la tesi doctoral. Francament, em trec el barret, perquè al nostre país això encara no passa.

Igual ha hagut de fer el director de la London School of Economics, una institució lligada a figures com George Bernard Shaw i Bertrand Russell, que ha format trenta-quatre caps de govern i setze premis Nobel… El director tenia uns petits negocis amb el líder de Líbia i ha hagut de plegar. Ha plegat i no ha passat res. Doncs bé, aquesta és l’Europa nostra, aquesta és l’Europa dels drets i de les responsabilitats.

Es diu que els americans van al davant. És cert, que hi van, en moltes coses, però també és cert que d’ençà del 1865 no han tingut cap conflicte intern armat, mentre que Europa n’ha tingut una pila. Els Estats Units són un país molt acabat, que a més a més s’ha preocupat de la defensa, cosa que no es pot pas dir d’Europa, que ha fet com Costa Rica, un país de l’Amèrica Central que no té exèrcit. Perquè el fet és aquest: Europa no té avui exèrcit propi.

Sobre això, vull recordar un llibre molt interessant de Xavier Ferrer, Viure segurs a Europa. Hi explica que els estats europeus, tots sols, són incapaços de respondre eficaçment a una economia cada vegada més global.

Nosaltres els europeus volem ser una mica com el peacemaker, a l’estil de Jimmy Carter. Però aquest paper de mediador té molts riscos, perquè a l’hora de la veritat cal esforçar-se i plantar cara, cosa que no sempre hem fet: recordem els Balcans, per exemple.

Les mancances d’Europa són més institucionals i polítiques que no de cap altre ordre. Les xifres que ens ha proporcionat abans Josep Maria Lloveras, són bastant inqüestionables: Europa és la primera potència productora del món i la regió on més països acudeixen a fer negocis –Josep Maria, després ja et demanaré la ponència, perquè m’ha interessat molt–.

Així i tot, Europa té envers els Estats Units un cert complex. I el té perquè, ens agradi o no, durant el segle XX els Estats Units ens van haver de treure les castanyes del foc: en temps de Wilson, en temps de Roosevelt i encara després, durant la guerra freda: els periodistes com jo, formats durant la guerra freda, encara anem una mica amb mentalitat de Kissinger, amb mentalitat d’amic-enemic; però a poc a poc ens n’hem desfet, d’aquesta mentalitat, perquè la guerra freda ja s’ha acabat.

Abans-d’ahir vaig dinar amb l’ambaixador a Moscou, el català Joan Antoni March. Em va parlar del pes creixent d’Espanya a Rússia, descabdellat en un article publicat a La Vanguardia. Notícies com aquesta són molt importants, però aquí no en fem prou cas. Ens mirem massa el melic: que si Zapatero ha dit això, que si Rajoy ha dit això altre…

Deia abans que els Estats Units són un país fet, acabat. Europa no; Europa no és ni federal ni unitària, sinó una barreja de totes dues coses. Funciona per directives, per decisions aprovades. És un projecte in the making, que es va fent cada dia, amb moltes marrades: ara una passa endavant; ara dues; ara una passa endarrere.

Penso, a més a més, que no ens hem d’enganyar respecte de l’origen de les revolucions europea i americana. Fa ja força anys, en un seminari a Virgínia, vaig sostenir la idea que la revolució americana era filla de la revolució europea; que era la més perdurable de les revolucions de l’era moderna, impulsades per les esperances laiques de la Il·lustració del segle XVIII. Doncs bé, de la repassada que em van fer, encara no me n’he refet. No tenen res a veure, aquestes dues revolucions! Bé, sí que tenen a veure, però la font és molt diferent.

La història dels Estats Units, com la de qualsevol altra potència, és plena d’ombres i de misèries: n’hi ha prou de recordar la presidència de George Bush. Però quan els americans s’han passat de la ratlla han tingut la capacitat d’esmenar-se, de canviar. Eric Hobsbawm, un historiador marxista de molta anomenada, ha dit que el segle XX l’han guanyat els Estats Units. Sí, l’han guanyat els Estats Units, des dels punts de vista polític, econòmic, militar…

Amb tot, Europa ha aconseguit la fita de reunificar-se i ha creat una cosa molt important: l’estat del benestar. I avui aquest estat del benestar està en crisi. No sols està en crisi la política exterior europea, sinó, també, un model social en què molts hem cregut perquè cercava l’equitat, la llibertat i un cert aixecament de les petites bases, de les bases socials –de les masses, que en diria Ortega–, que d’aquesta manera passaven a engruixir la middle class, la classe mitjana.

La meva percepció és que Occident corre el risc de tornar al capitalisme manchesterià del segle XIX. En què em baso, per dir això? Em baso en la pèrdua de poder adquisitiu; en la destrucció de les estructures públiques; en què cada vegada hi ha més diners en mans de menys persones i més persones amb menys diners. Hem acceptat com un fet normal l’aparició del mileurista, un treballador de sou baix i feina precària present a tot arreu: a Berga, a l’Hospitalet, a Manchester… I això ens acosta a l’Anglaterra del segle XIX, a l’Anglaterra de Charles Dickens.

Al nord de l’Àfrica la desesperança de la gent i la decepció que els ha causat l’actuació dels governants han atiat el foc de la revolta. Perquè, deixeu-m’ho dir, al nord de l’Àfrica el muntatge era perfecte, i dic muntatge essent plenament conscient del significat d’aquesta paraula. «Tu, amb la teva gent, fes el que puguis, el que vulguis, sense que es noti massa; això sí: garanteix-nos el petroli i la seguretat d’Israel». Aquesta ha estat la lògica d’Occident a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Martin Wolf o algun altre articulista del Financial Times –el diari més antieuropeu és el que més es llegeix a Brussel·les…, què hi farem–, deia fa uns quants dies que el món de l’Orient Mitjà no era altra cosa que una colla de benzineres estratègicament situades.

Doncs bé, tot aquest muntatge se n’han anat en orris perquè la gent ha dit prou. Ha dit prou i ha fet caure dues dictadures gràcies al poder de mobilització de les noves tecnologies. Si a les acaballes del 2010 m’haguessin dit que els règims de Ben Alí i de Mubàrak eren a punt de caure i que Líbia era a les portes d’una guerra civil, no m’ho hauria pas cregut. Qui ha fallat? Hem fallat tots, periodistes, analistes, polítics… Els líders europeus haurien de tornar els cavalls i tots els regals que els ha fet el senyor Gaddafi… Occident té un problema de credibilitat, de credibilitat moral, perquè ha mirat més els interessos propis que no els de les persones sotmeses a fèrries dictadures.

Per tant, Europa haurà de tenir en compte la gent, la seva gent; haurà de respondre eficaçment a les seves necessitats. Parlava abans del debat entre l’idealisme i la realpolitik. Ara mateix som en un moment d’idealisme, en un moment que demana d’Europa un reconeixement dels errors comesos. Ens hem equivocat, des del senyor Duran Farell fins al senyor Zapatero, que van anar a l’Àfrica a fer no sé què… Ens hem equivocat perquè pensàvem que els interessos estaven per damunt de les persones.

Bé, ja acabo. Hagués dit més coses… En diré una de sola, una dita que em sembla que és d’en Churchill –tot el que no sabem de qui és diem que és d’en Churchill: «L’hora és gran, però els homes són petits».

Crec que això és el que ens passa. I no li passa sols a la baronessa Ashton. Mirem, si no, aquell senyor que ara va amb unes gasses a les galtes; mirem Sarkozy; mirem la nostra presidència del govern… Els homes són una mica petits.

Responc a Llorenç Gascon. Evidentment, el llibre de Maritain em va influir molt; el dec tenir subratllat en algun lloc, encara que si ara el busqués no el trobaria…

Però jo també voldria destacar una altra peça important que convé molt de llegir: l’Oració fúnebre de Pèricles, del segle V aC. Aquest discurs, pronunciat en homenatge als caiguts durant la guerra, lloa el valor que va fer gran Atenes: la llibertat.

Anem encara uns quants segles més endavant, a Roma. Per què va caure, l’Imperi romà? Sostenen alguns historiadors que va ser per causa de la invasió dels bàrbars, però jo no ho crec pas. Va caure perquè els romans van deixar de ser persones integres, que lluitaven pel poder sense respectar les lleis del senat: en nou anys foren assassinats sis emperadors.

Crec també que Europa ha de mirar el segle IV. A mi una de les coses que més em fascinen és la correspondència entre sant Jeroni, que s’estava a Betlem, i Sant Agustí, que era bisbe d’Hipona. Les cartes posen de manifest el vincle entre Orient i Occident, entre el que passava en un costat i en l’altre de la Mediterrània.

Les solucions que hem de cercar els europeus han de ser culturals; solucions d’idees, idealistes. La realitat ja s’encarregarà després d’escapçar-les, però d’antuvi han de ser idealistes.

I sobretot hem de mirar de no perdre la llibertat, com més va, més amenaçada. Els mitjans de comunicació, per exemple, són cada vegada menys lliures, perquè no tenen la capacitat de sobreviure per si mateixos. Han de ser ajudats amb unes crosses que de vegades els poden retallar la llibertat. Ho veiem amb el senyor Murdoch, amb el senyor Berlusconi a Itàlia… El perill de perdre la llibertat és gran, molt gran.

I ara reprenc la pregunta de Llorenç Gascon… De bombers no en tenim. En tenim pocs; tenim bombers de barri. I això, naturalment, té molts riscos. Europa ha mirat cap a un altre costat i no ha volgut fer l’esforç de proveir-se d’una seguretat comuna en previsió de situacions com la que ara vivim al nord de l’Àfrica. Igual hem fet aquí: ahir es van celebrar solemnement els deu anys de la supressió del servei militar. Crec sincerament que va ser una mala decisió –ja sé que entre els presents hi ha algú que hi va intervenir–. Va ser una mala decisió perquè no es va substituir la mili per un servei a la societat, educatiu, humanitari o de qualsevol altra mena; perquè es va prendre per interès polític, sense tenir en compte l’altre, els altres.

Perquè, al meu entendre, el nostre segle és el segle de l’altre. De fet ho diu molta gent, que és el segle de l’altre. I si no tenim en compte l’altre, no aconseguirem de tirar endavant. Aquí es va vendre la supressió del servei militar com una gran cosa, però jo penso que va ser la conseqüència d’un mal cada vegada més estès: la privatització de l’estat. Per què cal ajudar l’estat, si l’estat ja és privat? Mals auguris.