El roure gebrat
El port de la Panadella és una frontera climatològica definitiva. La boira gebradora ens ha sorprès avui tot just travessar Montmaneu. Una fredor intensa ha transformat el paisatge. Per l’altra banda de l’autovia s’ha produït un accident múltiple de dimensions considerables. Una quarantena de cotxes i camions han quedat esbarriats per la calzada mirant amunt i avall. Després hem sabut que hi ha hagut una dotzena de ferits i uns quants vehicles esbotzats.
La boira és silenciosa però traïdora. No s’hi pot jugar amb la seva quietud ni amb la seva blanca opacitat. Si la boira gebra tot el que troba vol dir que fa fred, que glaça, que les relliscades són inevitables. Anàvem a una matança de porc. Ja sé que els fonamentalistes ideològics han fet lleis que prohibeixen una tradició que es perd en la nit dels temps. El porc ha estat sacrificat a les sis de la matinada. Fosca nit. Tot s’ha fet com sempre. Les dones s’han encarregat més tard del mandongo mentre un grup d’homes i molta canalla hem començat a menjar xulles, cansalada, fesols, fetge, enciam, pa tou i un vi de la verema última que baixa amb la suavitat dels vins novells.
El mandongo és laboriós. Són un conjunt d’operacions que es fan des que el porc és mort i obert per elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits. La caldera d’aram es treu de les golfes per aquesta ocasió. Comença a escalfar-se molt matí. Les botifarres negres hi bullen una bona estona.
La conversa d’un dia de matança és caòtica i enèrgica mentre l’ambient es va escalfant pels plats que arriben de la cuina i pels efectes del vi de la més recent collita. És menja bastant i s’enraona molt. Surt tot a les converses. Les coses d’abans i les xafarderies més actuals. S’arriba a un punt en el que es parla d’alta política i s’arregla el món amb una facilitat fabulosa. En aixecar-nos de taula els problemes de Catalunya, Espanya, Europa i el món estaven perfectament diagnosticats i resolts. Tantes solucions com comensals. Ja es veu que parlant tan alt, cridant, no s’arreglaran les derivades de la crisi.
Mentre les dones acaben configurant les llonganisses i les botifarres, blanques i negres, hem anat a escampar la boira en el sentit més exacte. Hem anat a donar un tomb pels termes. El gebre ha començat a emblanquinar-ho tot. Els arbres, les herbes, els troncs, les parets dels marges, les cabanes, les pedres solitàries, tot queda enfarinat amb una quietud formidable.
Hem anat pujant costa amunt i hem vist com el gebre era cada vegada més robust i més gruixut. El rebolls mostren la majestuositat de la gebrada amb més aparatositat. També els ametllers i els olivers que es guarneixen d’una blancor que amaga totes les fulles verdes.
Un oliver gebrat
A dalt de la punta del Cantí hi ha una gran cabana que s’arregla i estic segur que es pot convertir en una de les més sofisticades segones residències de la comarca. En dies clars es veu el massís del Mont Sec, el Tallat i tota la plana de l’Urgell on s’hi podria representar perfectament una gran òpera de Verdi.
Però avui no es veu res més enllà d’uns metres. S’ha recuperat el cup on s’hi emmagatzemava el vi abans de les plagues de la filoxera. També hi ha una gran cisterna que pot encabir uns quants milers de litres d’aigua de pluja. La teulada arreglada, un gran banc fet d’una immensa biga que procedeix de no sé pas on, les portalades perfectament arreglades, a punt de que vingui un fuster, i a dalt de la teulada, en una punta, un penell, amb el seu gall i les seves fletxes, que avui està cobert de tres o quatre dits de gebre.
Baixant per les fondalades ens ha sortit un porc senglar, negre, gros i solitari, que ha creuat el camí i s’ha perdut per les feixes de la solana a l’espera de que els que l’hem descobert i seguit amb la vista ens perdéssim en l’ambient boirós que ha dominat tot el dia. Hi ha qui ens diu al poble que l’ha vist moltes vegades aquesta setmana i que coneix perfectament el seu itinerari per anar a veure aigua al extrem d’uns bancals. Malgrat el silenci i la quietud, la poca densitat humana d’aquests entorns, sempre hi ha algú que ho veu tot i ho sap tot. Ho sap pels sorolls, per les petjades, pels olors i, a vegades, per la seva imaginació solitària per matar l’avorriment.
Un gran dia.
Lluís,gràcies per compartir amb els teus lectors un trosset dels Cantins!Ens ha fet molta il.lusió!
Un petó
Sr.lluis Foix,
me ha fet recordar una vivencia meva , en un poblet de Lleó, fa molts anys , no hem baixat als detalls previs, cruents , el porc per menjarlo cal sacrificarlo, netejarlo, diuen que de del porc s’en aprofita tot. Unes tradicions que els moderns processos de escorxador i de garanties sanitaries deixan de banda .
Gracioes per aquest article que ens fa oblidar retalls,pujades i altres preocupacions económiques.
Lluís,
Aqui si que es veu la teva vena poètica.
Enhorabona.
Sr. Foix: Per un moment mentre llegía el seu article m’he trasl-ladat, gracies a la seva bona descripció i del seu bon relat, a una vida i a unes costums passades. Que els de ciutat ja no hem conegut mai, malhauradament.
M´ha encantat la manera que tens d´explicar les cosses tant sencilles i tant nostres , i com es pot gaudir d´una passeijada per el camp en qualsevol temps
Una abraçada
ELADI
Per uns instants, mentre llegia, he notat la fredor pesant que t’embolcalla quan baixes del vehicle en arribar a la boira deLleida.Aquesta mena d»abraÇada de l’ós ha estat el record palpable que m’ha despertat en aquest matì de diumenge.Demá,quan torni a la Terra Ferma recordare aquestes paraules
Sr.Foix: Es un placer y una sana envidia verle disfrutar de los amigos, del paisaje y de una buena mesa, si además han conseguido arreglar la crisis en la sobremesa, entonces ya ni le cuento…eso si, desde que he visto el roure gebrat estoy tiritando…
Molt bonic i ben descrit. Sembla que jo també hagi estat en aquest indret. Gràcies i bon diumenge.
Lluís, magnífic! Pàgina memorable!
Article de diumenge fred i boirós, que fa sentir el fred i la boira en els ossos.
Reboll és sinònim de roure en català, i rebollo també és un quercus, un roure en castellà. L’alzina, en castellà es diu, a més de encina, rebollo.
Hi ha un munt de cognoms que deriven de plantes, arbres, d’objectes del camp, d’on descendim tots. Alsina, Roura o Roures, també Oliva o Oliveres en català; Carrasco, Rebollo, Olivares en castellà …
Un gran dia. I tant, i un gran article.
Avui, no ha parlat d’alta política internacional, ni de crisi, superpotències. Tampoc de la maldat dels dirigents. Diferent, però encisador alhora.
Reboll, feia segles que no sentia aquesta paraula que també havia sentit de petit pels Comalats. Igual que la matança del porc. De menut, n’havia vist poques, però de les coses que marquen. Tot un ritual, l’esmorzar abans de la feina a la vora del foc a terra, els ganivets, la caldera per fer bullir les botifarres… Ah! i recordo com es cremava amb argilagues i després es pelava amb aigua bullent.Tot una festa. I al final de la festa, un sopar de germanor amb tothom que hi havia participat. Tastets, esquerola amb romesco, pa torrat amb all de Belltall…
Un gran dia..gebrat.
Una abraçada.
Jordi
http://www.miradesalvent.blogspot.com
Que pasa en el Congo? que a blanco que pillan lo hacen mandongo, decia la letra de una cancion de moda hace decadas.
Pues bien por la patria chica del Sr. Foix tocaba hacer mandongo, pero de porc. Una animalada.
En la segunda foto (Olimpus camera) veo a un igualadi tambien bastante «gebrat». Todo esta bastante de una pieza pero bien esta este articulo brumoso-bucolico-pastoril, aun con la torta encadenada de vehiculos en La Panadella qaue encabeza el escrito.
Si echamos un viatazo a la portada del blog, los titulos de los distintos articulos que recoge, contienen los palabros: recortes, malestar, protestas, dudas, confusion, tropiezo, corrupcion, crisis, miseria. Ninguna positiva.
Bien esta pues este articulo de parentesis, y bien estan los mandongos.
He gaudit molt llegint-lo…