Manifestació a favor de la independència l'onze de setembre de 2012
Plató sabia que la república ideal, de la qual havia parlat amb els seus amics i deixebles, no estava destinada a existir enlloc, sinó que només era vertadera en els seus discursos. Avui es l’hora de valorar l’abast polític i social de la manifestació que ahir va reunir a Barcelona centenars de milers de catalans. M’agradaria que abundessin els matisos, els clars i els obscurs, el sentit general de l’acte que va tenir una gran transcendència en la vella història del país. Consultant les memòries de Raimon Galí, un dels mestres i mentors de Jordi Pujol, llegeixo que “el perill més gran per a un poble vençut no és la dictadura militar sinó la dictadura intel·lectual que esborra sistemàticament tot allò que li fa nosa. Una dictadura militar tot el que esborra és immediatament magnificat pels vençuts, mentre que una dictadura intel·lectual és esgarrifadora per a tothom”.
Entenc que pels que lluiten des de fa temps per la independència de Catalunya aquesta causa per si mateixa és prou poderosa per excloure altres qüestions considerades menors. I pels que s’hi han sumat darrerament, també poden pensar que una vegada aconseguida la independència ja s’arreglaran totes les mancances socials i polítiques que es plantejarien en un nou estat. Els organitzadors de la manifestació deixaren prou clar que tothom que participi en la marxa serà comptat com un independentista més que desfilarà sota el lema oficial de Catalunya, nou estat d’Europa. Carme Forcadell, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha insistit en aquest punt després de saber que polítics com ara Duran Lleida i d’altres de formacions diverses hi anirien perquè la marxa ja no era independentista. Perquè posarien més relleu en les reivindicacions socials, en les retallades, o bé perquè consideren que Catalunya està farta del tracte que rep de l’Estat.
Trobo inquietant que polítics de renom s’hagin sumat a una marxa que responia a una idea troncal tot dient que la seva presència faria que la manifestació tingués un altre caire. Ho trobo preocupant perquè els polítics, al meu entendre, no haurien d’anar mai darrere dels ciutadans sinó al davant. I si no han sabut representar el poble, que donin pas a noves persones que exerceixin el lideratge d’acord amb les sensibilitats dels temps que corren.
En la biografia de Jacques Chirac, el periodista Olivier Gispert diu que tots aquells que exerceixen les més altes funcions de l’estat son bojos. Hi ha tres classes de bojos en política: els que “no són massa bojos”, que mai arriben a assolir els seus objectius; els “massa bojos”, que sempre fracassen; només triomfen els que són una “mica bojos”, però no oblidem mai que tots son bojos. La bogeria de la política no és clínica però es pot utilitzar com a metàfora per aconseguir fites que una persona normal, en els seus cabals, no es plantejaria mai.
Les advertències de Carme Forcadell dient que al final de la manifestació es comptarien tants caps tants barrets només amb el lema d’un estat d’Europa la trobo exagerada. Per la raó que molts milers de participants en la manifestació hi anaren per motius diversos i que, en tot cas, no és prudent fer el recompte al final del dia com si tothom volgués un nou estat de la mateixa manera. En tot cas han de ser els polítics els que reprenguin la qüestió i facin propostes d’acord en el que creuen i ho proposin en les properes eleccions generals quan hi siguin. Les manifestacions i els actes al carrer expressen molts sentiments de gent que està enrabiada o preocupada per la seva situació personal. Però és la política la que ha de fer-se càrrec d’aquest corrent independentista. Incorporant-ho als programes, fer campanya, debatre i finalment votar a favor de la independència d’Espanya, la confederació o el manteniment de l’actual statu quo que consta a l’Estatut retallat de manera incomprensible després de passar tots els tràmits legals establerts per la Constitució.
S’ha de tenir en compte que la independència de Catalunya dependrà, en primer lloc, del fet que una majoria de catalans la vulgui expressant-se en votacions parlamentàries o referèndums. Aquest, al meu parer, és el pas més important i imprescindible. Després s’ha de gestionar la confrontació amb Espanya, que no acceptarà per les bones que un territori com Catalunya se’ls escapi del mapa de forma unilateral. En aquest sentit, serà útil seguir el procés d’Escòcia, que no es planteja contra Anglaterra sinó comptant amb Londres i fins i tot contemplant la possibilitat que la reina ho sigui també dels escocesos.
Cal tenir en compte, també, que el tipus d’opcions i d’oportunitats de la vida de la majoria de ciutadans de societats lliures s’han evaporat i han passat de l’estat nació a l’espai global on floten lliurement sense estar subjectes a cap control polític. Finalment, s’ha de comptar amb Europa per aconseguir la independència. La creació de nous estats, al segle passat, ha seguit diversos models. L’irlandès passà pel pronunciament de la Pasqua de 1916, per una guerra civil i, finalment, per la independència amb l’amputació de sis comptats de l’Ulster, que encara avui són una província britànica.
La Gran Guerra va crear més d’una dotzena d’estats al centre i sud d’Europa com a conseqüència de la destrucció dels imperis centrals que perderen la guerra. Però els criteris de les noves fronteres europees foren bastant aleatoris, fins al punt que els hongaresos quedaren més a fora que a dintre com a conseqüència de les arbitrarietats del Tractat de Trianon. El cas de la partició amical de Txecoslovàquia és força infreqüent. La situació internacional serà decisiva pel futur de Catalunya i de manera molt particular s’haurà de veure com quedaríem dintre d’Europa en el cas que Catalunya optés pel camí recte del dret a la independència.
Publicat al diari ElPuntAvui el 12-9-2012
12 Setembre 2012
De la gran manifestació d’ahir se’n hauria de fer una edició de posters que s’haurien de penjar des d’el Parlament de Catalunya fins a cada casa de cada família, i no per fer-ne memòria sinó per fer-nos caminar.
No tot , però és “bufar i fer ampolles” aquest és un cami llarg si volem anar pel camí del seny i evitar el de la rauxa.
Aquesta manifestació ha sigut una mostra de seny de maduresa i ho ha sigut gràcies a uns polìtics asenyats que ens han despertat sense cridar massa.
Han passat els temps de la rauxa d’en Macià (l’avi) i d’en Companys (colaboranista passiu “mos han desbordat,” deia mentre els faieros mataven i cremaven a per tot )Ara hauriem de recordar més a Prat de la Riva i en Nicolau d’Olwer que “va tenir (llegit de Historia de Catalunya (Modèstia a part)de Toni Soler)la genial idea de rescatar de les cendres el nom de la Generalitat….per fer baixar del burro a “L’Avi”.
Cal passar el testimòni, als polìtics assenyats que n’estic segur ens portaran al final del camí.
La principal estructura per bastir un Estat propi ja la tenim: una societat assenyada, una classe mitjaneta consolidada (sempre que a base de retallades no la rematin) una llengua que pot fer-se sentir a tots els forums internacionals… i sobretot ganes !!!
JOAN MARTORELL I BARBERÀ
Carretera de Terrassa 30
08230 MATADEPERA TELF 937870535 DNI 39054045E
«“el perill més gran per a un poble vençut no és la dictadura militar sinó la dictadura intel·lectual que esborra sistemàticament tot allò que li fa nosa. Una dictadura militar tot el que esborra és immediatament magnificat pels vençuts, mentre que una dictadura intel·lectual és esgarrifadora per a tothom”.Aquests dies m’ he vist incapaç de poder dialogar,tranquilament,amb independentistes.M’ imposaven els seus criteris i això és preocupant, no dubto de la seva bona fe però s’ ha de ser generòs amb les opinions contràries.Tenia molts motius per anar a la mani, molts, però la independència, ara com ara i amb la patuleia de polítics que tenim no la veig clara i per això no hi vaig anar.Només calia veure un polític tan a favor de l’ independentisme com en Puigcercós que va anar al Parlament a un acte ,imagino, tan solemne com el lliurament del Manifest vestit com si anés a buscar bolets..
Pienso que el matrimonio ó pareja Cataluña España hace aguas.
Porque Cataluña está más que harta de la falta de sensibilidad y de respeto hacia la idiosincracia y las ansias y deseos de los catalanes, que los gobiernos centrales de las diferentes tendencias de partidos, han demostrado tener hacia Cataluña.
Cataluña es por idiosincracia básicamente pactista y por lo tanto unionista y de ningun modo separatista.
Pero la dignidad y el amor propio tienen un limite de aguante en una pareja. Y Cataluña ha superado el limite de aguante.
Ya la decisión del Tribunal Constitucional de rectificar los derechos del Estatut también lo dice todo de España.
Cataluña a pesar de haber aceptado más del 55 % de la población procedente y de origen del resto de España y de haber conseguido una convivencia perfecta con todos los ciudadanos que viven en Cataluña, se siente traicionada y que no es respetada su idiosincracia y su derecho a solicitar un trato fiscal más equilibrado y justo por todos los gobiernos centrales de todas las tendencias que ha habido en España.
Y esto no es separatismo. Es una cuestión de deseo de respeto a la dignidad y de amor propio. Como lo puede sentir cualquier ciudadano español que viva en Madrid ó en cualquier punto de las Españas.
Y el que no lo entienda asi es que no es inteligente ó que solo mira su codicia.
Entendemos y aceptamos que tenemos que ser solidarios, pero los beneficiarios tampoco tienen que pasarse de listos y codiciosos.
Los beneficiarios también tienen que ser solidarios y respetuosos.
Tanto el Gobierno central de España como el de la Generalitat e incluso los Ayuntamientos abusan de la carga fiscal y de impustos repetidos sobre Cataluña.
Aqui pagamos al Estado 25 y recibimos ó nos devuelven 6. En otras partes de España pagan al Estado 6 y reciben 25.
Solo pedidmos equidad, equilibrio y justicia. Y también a la lengua española hablada en Cataluña. Que es la lengua catalana.
P.D. Escribo en el español hablado en España, que es el castellano, para que me entiendan todos/as el resto de ciudadanos/as de las Españas y no haya excusas de que no me pueden entender. Ni críticas.
P.D. Ya que la solictud de divorcio la tienen que entender y comprender los ciudadanos/as del resto de las Españas.
Ya que viene provocada por la insensibilidad y la falta de tacto y de respeto hacia la dignidad y amor propio de la pareja por algunos presuntos de entre ellos mismos.
«la política la que ha de fer-se càrrec d’aquest corrent independentista. Incorporant-ho als programes, fer campanya, debatre i finalment votar a favor de la independència d’Espanya, la confederació o el manteniment de l’actual statu quo que consta a l’Estatut retallat de manera incomprensible després de passar tots els tràmits legals establerts per la Constitució.» totalment d ‘ acord …..i el estat federal seria per mi el mes viable i de sentit comu.
Es avident que la manifestació d´ahir era convocada per a la Indepèndencia, i els que hi vàrem anar en general era per aixó i per tot el que estem petint en general els catalans; peró també en tota seguratat i van anar moltes persones per el motiu que estan farts de les decisions del nostre Govern i del Govern central.
Ah!, i demanar un Estat propi no es tant sols per marxar aquest cas d´Espanya, sinó per poder decidir nosaltres mateixos que volem fer: separar-nos, confederar-nos, federar-nos o el que creiem oportú, peró decidir-ho nosaltres i no per la força o Reial Decret.
Bueno separarse es unilateral las otras opciones son bilaterales.Creo que en España van a cargarse las autonomías ( o reducirlas al máximo) lo del café para todos ha fracasado y no tiene pinta que a Cataluña le quieran dar un papel diferente al resto, con lo que plantear la independencia tiene mucha lógica pero fácil no va a ser, lo primero es ganar apoyos fuera, darse a conocer de verdad.
Crec que te raó de que volen carregar-se les autonomies, encara que en alguns llocs hi ha gent que ja s´acostumat y no diran Amen tant fácil.
En quan a Catalunya per moltes ganes que tinguin no crec que s´atreveixin a tant, i com molt aniran apretant el que puguin, aixó si, després de la manifestació i altres coses que ja fa un temps que s´está cuent,ja deuen estar veient la cua al gat i si son mitjanament inteligents obriran l´aixeta ni ca sigui una mica (finançera i politicament)i alló que es diu «qui dia passa any empeny», perqué sinó com diu vosté, guanyar-se recolsaments interiors i exteriors, i donar-se a coneixer de veritat i adèu Espanya i tant amics.
Es la hora de hacer politica nos dice el Sr. Foix. Una pregunta pertinente se me ocurre: que han estado haciendo pues hasta ahora toda esta pandilla de medianias que por la gracia de sus intrigas de partido aparecen en listas cerradas e impermeables a la realidad?
Lo que toca ahora es depurar de manera sumarisima a todos los que nos han llevado hasta aqui. No hay que dejarse tomar el pelo una vez mas detras de esteladas y manifestaciones historicas (una mas) que no producen ningun avance social y ciudadano sino todo al contrario. Frustracion y desengaño y cabreo es lo que viene y hay que apuntar bien, los vectores problema son los mismos politicos, los poderes financiero-bancarios y los medios comunicacion. Podemos añadir una gran parte de la llamada sociedad civil.
Todos juntos entretejen una malla impenetrable, un statu quo i un tan me fot o un que se jodan horrible.
Platon me pilla lejos Sr. Foix y los que nos pillan mas cerca efectivamente estan pelin zumbados, son gente objetivamenmte peligrosa.
La salida? tarde o temprano a palos. El quid esta en que no habra palos para todos y me temo que los que los esgrimiran seran los de siempre.
Ahir va ésser un dia grandiós i estic molt satisfeta d’haber-ne pres part de manera presencial. Tots els que hi erem, hem format part de la historia, ni que sigui per un dia.
Ara és l’hora dels politics : Qui no vulgui escoltar, es quedarà sol.
Tinc entès que la declaració d’ indepèndència per part d’una regió que pertany a una nació/estat, es regeix per les lleis internacionals, no pas per les que regeixen al pais al qual pertany. Si això és així, ens cal fer-nos presents a Europa. Ens cal parlar més amb Europa. Desfer-nos de complexes. Ser valents i guanyar les pors i les dificultats que ens trobarem.
Perque si volem, podrem.
Avui per avui el que mes importa i espanta es l’atur el que comporta. Tot el demés pasa a un últim grao. I el mig existeixen altres greus problemes.
Aixo si, prou desequilibri fiscal a algunes autonomies com Catalunya, Madrid, ect. Que en aquest moment ens estem empobrin greument tots plegats.
Antonio Turiel Martínez » faltando recursos se espolean los nacionalismos me parece bastante natural. Como comentan en el blog, la desmenbración de países es una manera natural de combatir los efectos de la des-globalizacion, tesis desarrollada en un post de Gail Tverberg»
S’han acabat les ambigüitats, el poble és sobirà i te la voluntat de ser-ho plenament, i tal com vostè diu Sr. Foix, si els polítics (i els partits també) no entenen que estan al seu servei, el poble els canviarà.
Ahir es va demostrar que políticament estem preparats, que som madurs, i per descomptat que amb sacrifici recolzarem totes aquelles iniciatives que ens portin a la plenitud.
Exigim als nostres líders seriositat sense retòrica que ho emmascari.
Els politics van darrere els ciutadans solsament si treuen profit.
Diu el Sr. Foix: «els polítics, al meu entendre, no haurien d’anar mai darrere dels ciutadans sinó al davant.» Els polítics estan per servir al poble, han d’escoltar al poble i per tant en aquest sentit han d’anar al darrera dels ciutadans. I el poble ha parlat ben clar. Per tant, ara toca als polítics portar a cap el mandat del poble. Certament és «l’hora de fer política», però d’acord amb el que ha expressat el poble i no en una altra direcció. Si no és així, el poble tornarà a sortir i potser ho farà de males maneres. La democràcia ha parlat clar, que s’espavilin els polítics per trobar la fórmula més adient per arribar quan abans a la independència de Catalunya
Doncs senyor Foix, ahir els polítics van anar darrere el poble en tots els sentits.
Físicament, potser el menys important o no, perquè la manifestació va arrencar amb el poble al davant i els partits al darrere, tot un símbol.
Moralment, perquè va ser el poble el que va acabar portant a molts polítics a anar-hi, per no perdre el pas i quedar-se al marge d’un moviment tant massiu. Un cop més es demostra que molts polítics juguen les seves cartes sense tenir en compte ideologies, tant sols estratègies de captació de vots.
Passada la Diada, ara els polítics recuperen el protagonisme que ahir no varen tenir després de ser superats pels fets. Aquest serà el seu moment, i totes les mirades estaran a sobre seu.
Seguiran anant al darrere del poble?, o seran capaços de recollir el testimoni, atendre les seves demandes i avançar en el dret d’autodeterminació de Catalunya?.
Aquesta es la qüestió.
Em sembla a mi que un procés com el escocés aquí és impossible. Els polítics espanyols (i molts de catalans, no ens enganyem) no arriben ni a l’alçada de la sabata dels anglesos i portar tot el procés a l’estil anglès-escocès, aquí és senzillament impossible, son massa curts de mires. Salut!
Sr.Foix: Personalmente prefiero esperar al día 20 cuando se reunan el president Mas y el presidente Rajoy, entonces saldré de dudas…
Tu crees?
Ahora me has matado África…
No era mi intención, suelo ser pacífica…
Bueno..me referia a que me habías matado las dudas…
Hombre yo estoy con la organización, si una persona pone una pancarta y te cita a una hora en un lugar las condiciones son claras. Otra cosa es que se cree una tendencia mediático social y que lo que ese día toca es ir a la manifestación y la gente vaya como el plan de la tarde, esto también pasa en Sant Jordi y en Navidad, es lo que toca, no hay ni tantos lectores ni tantos creyente pero a la gente no le apetece quedarse fuera de la fiesta. Somos unos frívolos, es algo que hay que tener claro para cualquier análisis social riguroso.