La neu cau a la llunyania pirenaica
El gran espai que s’estén per la Segarra, l’Urgell i la Noguera podria molt ben ser l’escenari d’una gran producció de Hollywood. Si un director de cinema estudiés les possibilitats que presenta la immensa plana que va des de la serra del Tallat fins als peus del Montsec en podria fer tota mena de produccions.
A la teulada del Montsec s’hi dibuixa aquests dies de freds que venen del nord una franja blanca d’abundant neu tendra, flonja, que enfarina la primera línia pirenaica, més enllà de les primeres muntanyes que separen la Catalunya extensa i plana de la Conca de Tremp amb el port de Comiols com a pas obligat durant segles.
Dies clars i ventosos que fan tancar finestres i portes hermèticament. La gent no surt al carrer perquè el vent entra pels ulls, les orelles i el nas. Tothom va tapat. No estem a sota zero, però la sensació de que el fred t’atordeix és compartida. Els moderns tapaboques neutralitzen la fúria de les ventades desmesurades.
S’està a casa però se sap perfectament què passa fora, qui ha arribat, a quina casa van, què venen a fer, quan marxen i perquè han vingut. Un pregó des del megàfon impressionant que penja a dalt de tot del campanar va precedit de dos o tres minuts de la sardana que anuncia que hi ha una notícia a punt d’esbandir-se als quatre vents. Finalment sabem que és la crida ritual a la concentració per la celebració del carnestoltes.
Sembla que no hi ha ningú al poble. Però hi és tothom. De tant en tant es detecta un caparró d’algú que observa el moviment dels forasters que caminen pels carrers pensant que són els amos. Sempre ha estat així. I així serà sempre. La gent necessita saber qui volta per les places i escales del municipi. És la seguretat col·lectiva la que funciona. Si algú donés un pas en fals seria perfectament detectat per les mirades preventives.
La Vall està ensopida. Les vinyes dormen despullades. Els sembrats verdegen amb un to negrenc que senyala que la saó dels últims mesos els fa créixer cap al fons de la terra en espera que els dies variants i alegres del mes d’abril indiquin que és hora créixer cap amunt.
Els Pirineus semble que estiguin a l’abast de la mà. Però estan lluny i són majestuosos. Unes denses bromes blanques, com si fos un gran llençol de gasses de cotó, aboca neu i més neu a les muntanyes. En alguns llocs n’ha caigut més de quatre metres. El fred que surt d’aquelles neveres pirenaiques arriba a la velocitat de vents desbocats. Ho neteja tot. Els pobles, els camps, les carreteres i els plantats es lliuren de la pols, dels insectes, dels mosquits i de les mosques.
Són aquests dies quan és molt saludable donar un tomb pel terme. Només se sent algun caçador que dispara uns perdigons a perdius esgarriades o a guineus esfereïdes. La resta és el silenci del vent i del fred que ho neteja tot. Si no fa cap bestiesa en dues setmanes ja podrem obrir les portes a la primavera.
Sempre m’he imaginat que en les immenses planes de la Segarra, Urgell i la Noguerra s’hi podria representar a escala monumental l’Aida de Verdi. No caldria anar a Egipte. Ho tenim aquí a casa nostra des de fa segles. L’escenari és invariable, etern, i ningú l’aprofita. Llàstima.
https://www.youtube.com/watch?v=ExSk9aFYQZw
M’agrada que segueixis amb la teva «vena poètica».Penso que podries
guardar separats tots aquests articles per publicar-los algún dia.
Y en medio de todo el estruendo general, el Sr. Foix provoca todo un corelato intimo, sensitivo, personal y bello en los comentarios que leo. Una maravilla. Gracias.
Vostè veu la Segarra amb els ulls del cor i la descriu amb prosa de mestre. Llegint-lo des d’un petit poblet de l’altiplà d’aquesta terra ( Sant Ramón ) em sento més viu i més delerós de sortir de casa i passejar per aquests turons coneguts. Els seus articles en fan molt feliç.
Si ens posem poètics, us en passo una de molt petita i curta que vaig escriure cap al 1985 ( una adolescent…..)i disculpeu l’atreviment de posar-hi quelcom de collita pròpia.
Potser em llevaré del llit
un dia d’ aquests, qualsevol,
i es farà palesa als meus ulls
la maravella del mon,
la bellesa muda i viva de la creació,
aquest goig íntim dels enamorats.
Potser un dia d’aquests, si,
qualsevol.
Allò de més esencial i imprescindible per a viure, és un bé escàs en el món que vivim : el silenci.
L’article d’avui, Sr. Foix, és una abraçada reconciliadora i reconfortant.
Sort que encara ens queda la poesia i la música.
sr foix, es usted afortunado de poder disfrutar su terreta, porque la salud le acompaña física y mentalmente. Tengo envidia sana de usted. Tambien la digo que me hace disfrutar y llorar desde mi cama donde aun puedo usar mi ordenador.
Le deseo lo mejor.
Sr. Foix no llame Vd. a Hollywood que en un nonada le montan un Eurovegas y riase Vd. de la megafonia anunciando el Carnestoltes. No se ponga melancolico y siga disfrutando de este bendito olvido, que le permite disfrutar de la paz, la soledad y el sosiego.
Y si quiere una cata de bullicio en lata, en youtube puede pasar el corte con la monumental pitada que le han dispensado en el Araba Arena al borbon, en la final que por cierto ha ganado el Barça.
Las viñas duermen en pelotita picada. La intemperie es general.
I aquí,al Vallès,les mimoses han esclatat de nou.Com cada any,alienes a crisis i corrupcions.La natura segueix,tossuda,el seu cicle.
Sr.Foix: «Les vinyes dormen despullades»…y a nosotros nos están desnudando y eso que estamos despiertos…o eso pensamos…