Joseph Stalin
Acabo de llegir la monumental memòria de Nadejda Mandelstam, gairebé 700 pàgines, un monument a la sensibilitat d’una persona que estima, que pateix, que no oblida la vida del que fou el seu marit, un dels poetes més rellevants del segle passat.
Quan els poetes viuen temps equivocats, quan la seva obra és observada pels que fan por, pels que tenen por, pels que maten en nom d’una idea, d’una pàtria o d’una frivolitat. Ossip Mandelstam va viure els primers anys de la Revolució d’Octubre durant uns anys. Aviat, però, s’adonà que allò no portava enlloc perquè negava la llibertat i la dignitat de les persones.
Coneixia Stalin. Però no li agradava. Escriví un poema que només va recitar a una colla d’amics. No es va publicar. Però aquella paraula crítica amb el dictador va anar circulant per Moscou fins que el mateix entorn de Stalin considerà que Mandelstam era un perill.
Mataven els intel·le3ctuals, els escriptors i els poetes. Es matava perquè no s’admetia cap crítica. Els camps de treball i de concentració s’ompliren. Molts hi arribaren per morir en ells. D’altres ni tan sols hi arribaren. Mandelstam sabia que la poesia és poder. Deia que “si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen… vol dir que la poesia és poder”.
Envoltat de ficcions, l’ésser humà es refugia voluntàriament en una activitat fictícia, estableix relacions fictícies amb els altres o un amor fictici, per tal de tenir on agafar-se. En la desesperació i la desesperança la persona es capaç de superar totes les dificultats.
La poesia és una cosa estranya, li diu Ossip a la seva dona, perquè no la poden enterrar viva, qui sap perquè, ressuscita malgrat els esforços d’un aparell propagandístic tan poderós com el nostre.
El llibre està ple de fidelitats, de traïcions, de pors i d’arbitrarietats. En aquella Rússia stalinista es detenia sense errors exterminant no només l’home sinó el pensament.
Però el fet és que totes aquelles misèries i grandeses de la gent corrent, dels que manaven i dels que sofrien les bestieses de les autoritats atemorides, només en queda el que han escrit els que sofrien. Mandelstam és un exemple molt evident. Solzenitsin n’és un altre i Sajarov també consta en aquesta llista de persones que digueren no malgrat arriscar les seves vides.
La història està plena de gent que han sabut dir no davant la injustícia i la barbàrie. Molts no els coneixem ni seran mai notícia. Però han existit i han fet més humana la condició humana.
Algunes cançons son poesies.
Penso que les bones poesies que perduran sempre son les que diuen les veritats de la vida. I es per això que, perquè ens identifiquem amb tot el que es diu en elles, que fa que perdurin per sempre.
El veritable poder rau en la inmortalitat de la idea. La paraula escrita, sigui o no poesía, perdura en el temps i es transmet de generació en generació.
Els cobards aniquilaràn les persones i faràn callar les veus, però no podrán amb les idees, que viuràn per sempre en la memoria individual i col.lectiva.
Curábamos los poemas con heridas
y las heridas con carcajadas.
Jugábamos a jugarnos la vida
arrojándonos palabras.
(AJO)
Los poetas son siempre un aguijon para el poder sea totalitario o no. En este caso el relato es de la viuda del poeta. Tozuda, perseverante, judia y con muy buena memoria.
La poesia nos puede salvar de la tirania de solo imagen. Sabremos que la poesia sigue viva si es perseguida. Nadie da patadas a un perro muerto.
La poesia es ideal para la transmision oral en estos posmodernos bosques de la sociedad actual, que actualizan el Fahreinth de Bradbury.
En defensa propia hay que seguir diciendo no a la barbarie y leer a los poetas.
Sr.Foix: vivimos unos tiempos en los que cualquier crítica, venga de dónde venga, es mal recibida y censurada, o estás conmigo o estás contra mi es el lema…malos tiempos para la lírica…
CALAMUS EST VIRES QUAM MUCRO.
Gràcies, Lluís.
I això vol dir?…
«La pluma es la fuerza»
Gràcies !