Mariano Rajoy es refugia en el silenci
Quan els fets sobre la dubtosa conducta d’un polític són aclaparadors i no poden ser rebatuts amb paraules vol dir que la situació d’aquest polític ha entrat en un carreró sense sortida. La paraula és necessària per a la convivència, per al debat, per rebatre un atac rebut o per defensar els propis interessos.
Mariano Rajoy no és un líder carismàtic que practica l’anar tirant encara que les tempestes li espeteguin a les finestres de La Moncloa. La direcció dels partits per líders carismàtics comporta la deshumanització del seu entorn. No és el cas. Curiosament, darrere els silencis esquemàtics de Rajoy s’ha començat a construir tota mena d’alternatives, de paraules mig dites, de petits grups que proposen alternatives. Ha començat a estendre’s la idea que en democràcia ningú és insubstituïble i que un partit que gaudeix d’una majoria absoluta al Congrés no es pot ofegar en els silencis del seu líder que desorienten més els seus que la resta de ciutadans.
Tot partit i tota organització política té recanvis de sobres per substituir qui queda incapacitat per malaltia o cau en desgràcia política davant la societat. La fórmula que sigui el partit i no les urnes en eleccions generals qui faci fora un dirigent màxim no és habitual en els anys de democràcia. S’hauria de remuntar a la dimissió d’Adolfo Suárez i la substitució per Leopoldo Calvo Sotelo arran de la dimissió irrenunciable del líder de la Unión del Centro Democrático. Però Thatcher fou destituïda pel seu propi partit, Gordon Brown també va recollir el poder en un pacte amb Tony Blair que deixava Downing Street molt tocat per la seva gestió arran de la guerra de l’Iraq. Gerald Ford va substituir Richard Nixon a meitat de mandat i el canceller Helmut Schmidt va ocupar el lloc de Willy Brandt el 1974 quan aquest es va veure obligat a dimitir per un tema d’espionatge.
Davant les evidències que va aportant l’inefable Luis Bárcenas, en qualsevol altre país democràtic hi hauria hagut un debat seriós, llarg i al més aferrissat possible, al Parlament. Alguna dimissió s’hauria produït. Però aquí les renúncies a un càrrec públic són tan escasses com inesperades. En un tema d’aquesta envergadura no n’hi ha prou amb el silenci tot esperant que el sumari es vagi instruint fins que arribi el moment del judici oral i la sentència corresponent. Aquesta doctrina fou introduïda en mal moment pel president Felipe González quan digué que la corrupció no tindria efectes polítics fins que els jutges dictessin sentència. Això explica la resistència a anar-se’n a casa quan un càrrec públic és imputat o la seva gestió està relacionada amb algun escàndol important.
Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal no admeten cap responsabilitat sobre els sobres que circulaven per les més altes esferes del PP. El que fa ben poc encara era una persona de total confiança al carrer Génova de Madrid, ara resulta que és un delinqüent i que vol fer mal al partit. Les breus paraules de Rajoy, al costat del primer ministre polonès, foren recollides immediatament pel Financial Times, que titulava dient que l’ofensiva contra el president col·locaria el país en una inestabilitat política. Res més fals. Quan un polític qüestionat per fets que no són negats documentalment no marxa a casa o surt de la primera línia, fa un mal servei al país que s’arrossega per debats estèrils i per cops de l’oposició contra una majoria absoluta que permet legislar còmodament però que en cap cas pot servir d’escut de protecció per qualsevol eventualitat.
És possible que Luis Bárcenas faci de Samsó i hagi decidit fer caure tota la cúpula del PP com si fossin els filisteus que moriren esclafats per la venjança d’aquell home que moria matant a tots els seus enemics que li havien tret els ulls i li havien tallat els cabells perquè va revelar que el secret de la seva força estava en la seva llarga cabellera. Els cabells tornaren a créixer i se sentí novament fort.
Però el cas Bárcenas no és fruit d’investigacions periodístiques ni tampoc de revelacions fetes per l’oposició. S’ho han fet ells mateixos, s’han barallat entre ells, han cobrat diners de forma opaca, ho han negat i ara resulta que el tresorer “delinqüent” va produint papers que demostren que els pagaments fraudulents van existir. És simptomàtic que tots els tresorers del PP hagin tingut problemes amb la justícia. I també que altres partits no hagin pogut demostrar la seva transparència en el finançament de les seves organitzacions. El PSOE té problemes seriosos a Andalusia i tant CDC com UDC els han tingut i tenen a Catalunya. No és possible fer fora la corrupció de la vida política. Ni aquí ni enlloc. N’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà arreu. La diferència és que quan es descobreixen casos flagrants de corrupció en altres països les conseqüències són immediates i les dimissions són el més normal del món.
És una contradicció que un govern amb majoria absoluta com el de Mariano Rajoy sigui tan fràgil, es refugiï en el silenci davant d’un cas de presumpta corrupció política i personal, parli com si les greus irregularitats comptables del seu partit no tinguessin gaire importància. Es demostra també que la política avui ja no s’amida només amb la força que donen una majoria d’escons al Parlament sinó amb la capacitat de convicció dels dirigents vers els ciutadans.
Tot va molt de pressa i el problema rau sovint a controlar la velocitat del canvi. Les exigències als polítics i als dirigents socials i econòmics són immediates, severes, sense contemplacions. Bàsicament, perquè es disposa de més informació, es viu en temps real i tothom té una idea molt feta sobre el que passa.
Per aquestes raons és decisiu l’ús de la paraula, el discurs polític, la força de la convicció de les idees i la transparència al més alt nivell. Ja sé que aquesta nova realitat fa molt més difícil i feixuga la pràctica de la política, que és observada amb meticulosa severitat.
Estem davant d’un problema polític de primera magnitud. Rubalcaba li recordava l’altre dia que Rajoy estava assegut sobre tres volcans: l’atur, el cas Bárcenas i Catalunya. En el primer cas fa el que li diuen des de la troica, en el segon no anomena ni tan sols el nom del que fou tresorer del PP i en el cas de Catalunya simplement no en parla i deixa que passi el temps com si aquí no hi hagués cap problema.
Aquests reptes embolcallats amb una crisi econòmica de grans dimensions no s’arreglaran amb els silencis i divagacions. La paraula és més necessària que mai. Per dir la veritat i per convèncer la gent que està molt desorientada. Sense paraula no som res. El silenci està en els sepulcres.
Publicat al diari El Punt Avui el 17-07-2013
Una manera de controlar la corrupció, és reduint el tamany dels estats. Un altre argument per a tenir un estat propi a Catalunya. A Andorra, per exemple, no es coneixen casos de corrupció. En ésser un estat petit es més fàcil de controlar. Lluitem per la independencia de Catalunya i ens anirà a tots millor. Els espanyols que es quedin sense la llei de transparència.
No sé si me meto un poco de extranjis en esta tertulia, pero tiene toda la razón Sr. Foix. Que se esté acusado, como lo está haciendo el Sr. Bárcenas, a un partido político de ser el instrumento para buscar beneficios ilícitos, y a unos gobernantes de haber cobrado en dinero negro, cuando son ellos quienes deben de perseguir esas actitudes, y que nadie diga nada…
También me ha sorprendido la actitud del PSOE boicoteando las conversaciones sobre la ley de transparencia, cuando debería estar exigiendo los mayores controles y las sanciones más duras para los casos de corrupción. Por lo menos para que la gente crea un poco en ellos. Pero parece que a ningún político le interesa un estado de derecho que los controle.
http://www.youtube.com/watch?v=pltjA7nGgH8
Sr. Foix, pel que es veu la corrupció es i serà inevitable. I em de reconèixer que la inmensa majoria de polítics, de tots els partits
son honrats i tenen ética.
El problema es crea tant bon punt ocupan carrecs de poder, aon alguns, no pas tots, els hi passa el que en castellà diuen: » El poder corrompe »
Ara que tambe em d’entendre que existeig la corrupció perquè hi han corruptors empresaris i també i indispensablement coexisteixen els panxacontents tolerants i còmplices de la nostra societat civil, ect.ect. Perque sense aquests còmplices àssius itol-lerants em de reconèixer que sería impossible la corrupció generalitçada.
I això em torna recordar tal com es comportava la nostra societat civil, comercial, militar, eclesiastica i judicial, ect. durant els segles del tràfic d’esclaus negres.
De fet no puc menys de pensar-hi, per entendre el perquè del comportament mental, referent a la corrupció de sempre d’alguns membres importants de la societat de sempre.
Resum: Estem mentalment com sempre. O sigui els uns tenen ética i honradesa i els altres tenen cobdícia i son tolerants i es beneficien de la gran corrupció i les seves prevendas dineràries millonaries.
¿ Rajoy ? No sabe, no contesta, no existe. Adios Sr. Rajoy.
P.D. Correcció d’error de teclat.
En la darrera frase del 3er paràgraf aon diu: Perque sense aquets còmplices » assius itol-lerants » ha de dir : Perque sense aquets còmplices «passius i tolerants » em de ….
Molt bon article el seu, Sr. Foix!
Sr. Foix:
El problema és que no arriben a líder d’un partit polític el/la millor, per meritocràcia, per preparació, per experiència, per lideratge, per la seva capacitat de construir i liderar equips, idees, planificació a llarg i mig termini, capacitat de gestió,…
Per tant ja hem vist que amb ZP abans i ara amb Rajoy hem tingut els dos pitjors i mediocres presidents de govern.
Només saben vendre deute públic, aguantar a la cadira els quatre anys, i els problemes sense resoldre, ahir l’FMI ja parlava d’un 27% d’atur a Espanya per al 2014.
Mentre els aparells dels partits polítics, dels sindicats, dels empresaris, siguin purs lobbys perquè manin els amics i tot sigui una conxorxa, no acabarà la corrupció, ni tindrem plans de futur.
Sense més democràcia, i sense estar pendent de les enquestes, ni el PP, ni el PSOE ens serveixen, ni crec que ells tinguin futur tal com estan i funcionen ara.
Tant el PP com el PSOE han trencat la separació de poders, i han matat la «institucionalitat» de les institucions de l’Estat de dret, col·laborant així a tapar les seves vergonyes en temes de corrupció i tràfic d’influències.
Els ciutadans ens mereixem uns polítics millors, que gestionin pensant en el bé comú de la societat, i no en les seves butxaques, cadires i prebendes.
En el «desencuentro» -por utilizar eufemismo- entre Guardiola-Vilanova
veo el paralelismo entre el de Aznar-Rajoy.
Los «JEFES» promocionan a sus segundones, a los que creen dóciles y
manejables y es una reacción universal que éstos últimos se desprenden
de sus padrinos. El desdén y desagradecimiento no son aceptados.
Lo malo del caso Bárcenas es que detrás de «El Mundo» ya sabemos
quienes están.
Y vamos de Guatemala….
Benvolgut Sr. Foix,
Esplèndid anàlisi de la situació política actual. I, com diuen els castellans, «le ha dado en toda la línea de flotación».
Agraït, us saluda ben cordialment
J. M. Caparrós Lera
Catedràtic d’Història Contemporània (UB)
Sr Foix:No sé si el PP té recanvis,el que sí sembla és que té «sobres» de sobres…
Primer que tot, he volgut traslladar-vos aquesta carta de l’ Antoni Bassas – encara que no lligui amb el tema de l’article d’ avui – per tal d’ asegurar-me que sabeu on treballa – tot i que sé segur que tots ja ho sabieu…- però per si de cas. El Bassas, com tothom sap, és un gran profesional que cal seguir-lo. L’ ARA és un gran diari i també cal llegir-lo.
I respecte de l’ article d’ avui…..què dir ??….a mi personalment el que em fa més por de tot això, és el sector més dur del PP. Fixeu-vos que en tota aquesta trama corrupte están surtin gairebé tots els noms del PP, menys AZNAR, AGUIRRE i GALLARDÓN……TINC ELS PELS DE PUNTA !!, de veritat….perque aquests si que ho tenen clar !!!sobretot quan , a sobre , els PSOE no demana eleccions anticipades – perque no li interessen com a Partit – sino que demana simplement canviar el president……
comparto totalmente la misma preocupación. yo no sé cuál es el objetivo de los intentos de hacer caer la cúpula del pp por parte de luis bárcenas y de los medios donde diariamente van saliendo filtraciones (el mundo). si la idea es morir matando, estoy con lluis foix en que sería necesaria una renovación del partido para depurar responsabilidades políticas y hacer limpio. pero si el objetivo es ir derribando por sistema todas las cúpulas que vayan saliendo hasta instalar una afín a aznar, aguirre, vidal quadres, el mundo y compañía, entonces el pp lo va a pasar mal y, de rebote, el resto de la ciudadanía vamos a sufrir las consecuencias de estas luchas de poder que no aportan nada al bienestar de la población.
«En qualsevol altre país democràtic hi hauria hagut un debat seriós, llarg i al més aferrissat possible, al Parlament.»…
Sr.Foix; Vd mismo lo apunta…En qualsevol país democràtic..
Hola,
Sóc l’Antoni Bassas i us escric perquè, com segurament deveu haver vist aquest cap de setmana, l’ARA s’ha convertit en la meva nova casa professional, un cop acabats els quatre anys en què he tingut la transformadora oportunitat de ser el corresponsal de TV3 als Estats Units.
L’ARA i jo ens coneixem des del primer dia. El seu director, en Carles Capdevila, em va encomanar l’entusiasme d’un grup de periodistes (Toni Soler, Albert Om i Xavier Bosch) i de l’indispensable grup d’accionistes, amb en Ferran Rodés, la Fundació Carulla i en Víctor Font al capdavant, per un nou diari que aspirava a ser el mitjà d’un temps nou per a Catalunya i per al periodisme.
Gairebé tres anys després d’aquell impactant inici, i amb l’ARA consolidat com una referència diària de milers de catalans arreu del món, m’incorporo amb plena dedicació a aquest projecte, amb la convicció que, sumant la meva veu a les dels col·legues que ja us parlen cada dia, puc ajudar-lo a créixer.
Sempre he cregut que periodisme és interpretació. Periodisme és un punt de vista expressat de manera tan responsable que s’acosti al màxim a l’ideal de l’objectivitat. Crec que un país i una llengua són també un punt de vista des del qual el periodista aspira a la veritat. Amb aquest bagatge arribo a l’ARA, amb la il·lusió de continuar mantenint el vincle amb vosaltres que hem mantingut durant tant de temps, ja sigui a la ràdio o la televisió. Sobretot perquè a l’ARA es donen les condicions per a una interpretació tan independent com sigui possible d’interessos i servituds polítiques, i és possible mantenir el diàleg amb el país amb una veu clara.
Ja que fa més de trenta anys que treballo a la ràdio i a la televisió, tinc l’encàrrec de fer créixer els continguts audiovisuals dels diari. Ens agradarà pensar formes i continguts que siguin útils, aprofitant les aplicacions de les noves tecnologies.
Us agraeixo que seguiu aquest projecte que ha nascut en temps difícils però amb molt d’entusiasme i il·lusió. Si voleu ajudar-nos a fer créixer la nostra veu i encara no en sou subscriptors, us animo a fer aquest pas perquè la vostra confiança ens fa més independents, i fa créixer la nostre veu. Si esteu interessats a subscriure-us-hi cliqueu aquí.
Fins cada dia, doncs.
Ben cordialment,
No comparteixo aquest discurs. També jo vaig subscriure’m a l’ARA pensant en quelcom seriós. És més del mateix. El dia anterior ja se sap com tractarà les notícies. Trist, Rosamaria… Una gran pena que s’impossin fins a aquest punt les ideologies.
Igual que La Vanguardia, el Periodico, El País…..tots funcionen igual. Si he de triar em quedo amb l’ ARA, – potser perque comparteixo ideología i em resulten més fiables –
Les ideologies també les marquen les subvencions, oi ?