La vitalitat d’Àfrica

Àfrica vista des d’un satèl·lit

Els paràmetres de l’Àfrica subsahariana semblen tots iguals però tots tenen un punt de singularitat que els fa únics. Les fronteres dibuixades més o menys arbitràriament en la Conferència de Berlín de 1886 per les tres grans potències europees del moment. Els europeus hem fet moltes coses encertades i mal fetes. Tenim un costum un pèl frívol que consisteix a dibuixar fronteres en terres llunyanes d’acord amb els interessos de les metròpolis en cada moment històric. És prou coneguda la imatge de Winston Churchill i Gertrude Bell al bell mig d’una esplanada plena de sorra en algun lloc d’Orient Mitjà. Estaven dibuixant les fronteres dels protectorats de França i la Gran Bretanya, que es dividirien les possessions otomanes en acabar la Gran Guerra de 1914.

El mapa d’Àfrica respon també als petits i grans interessos de francesos, alemanys i britànics quan s’havia de demostrar la força amb possessions colonials. Els belgues es quedaren el Congo i els portuguesos, Angola i Moçambic. Itàlia, molt més tard, tingué una influència gran en el que avui és Líbia i arribà a conquerir teatralment Abissínia els anys trenta amb la parafernàlia pròpia de Benito Mussolini. No durà més enllà del trist paper del feixisme que serví el nazisme mentre Hitler semblava que seria el triomfador de la guerra. Anglaterra vivia la glòria més apoteòsica del seu imperi. Era la reina dels mars i gaudia del prestigi d’haver derrotat Napoleó a les proximitats de Brussel·les en la batalla de Waterloo. L’ombra del duc de Wellington encara es passejava triomfant pels territoris conquerits i colonitzats al continent africà.

Fou durant les guerres napoleòniques quan els britànics s’apoderaven de la província del Cap i en van fer fora els afrikaners, de procedència holandesa, que es traslladaren a més de mil quilòmetres al nord i es van trobar amb poblacions nombroses que tractaren amb un sentit de superioritat racial i religiosa que provocaria la llarga història de racisme que es mantingué fins que Nelson Mandela tingué la visió generosa de construir una societat multiracial amb una certa profunditat política i ètica.

La història, és un fet més que demostrat, difícilment repeteix el segon plat. El mapa d’Àfrica, arbitrari i superficial tant com es vulgui, és el que és, i aquelles fronteres dibuixades sense tenir en compte les particularitats ètniques, culturals i socials han marcat un nacionalisme que pot tenir una crosta fina però que és la que preval avui en dia.

Veiem com a l’Àfrica occidental hi ha moltes més fronteres, més països petits, més nacionalitats que semblen fictícies. Però no és així. Ho comentava amb un mestre d’Abidjan aquests dies. Penso que els estats d’avui que lluitaren amb violència per obtenir la independència de la metròpoli tenen una personalitat diferent a la d’aquells que simplement es sumaren al corrent descolonitzador inaugurat per Ghana en començar la dècada dels seixanta del segle passat. A Kenya, Moçambic i Angola hi hagué moviments de violència contra les potències colonitzadores. Algèria visqué la terrible guerra de la independència. A Nigèria es produí la confrontació amb Biafra, i a Àfrica del Sud i Zimbabue els moviments de guerrilles posaren fi a la primacia de les minories blanques. La descolonització africana no ha estat modèlica. Però és la que és i avui el continent, principalment al sud del Sàhara, comença un llarg camí de canvis socials i polítics que ens poden sorprendre més aviat que tard. Llegia en un diari local de la Costa d’Ivori que una colla de països subsaharians emeten deute al 6 per cent i que ho col·loquen als mercats sense massa problemes. Es referia a Sud-àfrica, la Costa d’Ivori, el Gabon, Ghana, Namíbia, Ruanda i Zàmbia.

Què tenen aquests països aparentment tan endarrerits, amb tanta pobresa i amb l’esperança de vida molt més curta que al món occidental. En primer lloc disposen d’una població jove, molt jove, que pot ser una bomba de rellotgeria tant per la prosperitat com per la possibilitat de caure en convulsions socials que podrien estendre a altres parts del continent el desconcert produït per les primaveres àrabs. El que passa a Tunísia i Egipte és observat amb curiositat per la població i amb intranquil·litat per governs que tenen una dubtosa legitimitat democràtica.

En un país com ara la Costa d’Ivori és la joventut la que domina el paisatge humà. En el cens de 1975 hi havia 6,7 milions d’habitants. En l’últim recompte oficial del 2009, la població era ja de 20,6 milions, un creixement que difícilment cap en un país que té unes infraestructures educatives i sanitàries del tot insuficients. És una joventut que maneja i domina les noves tecnologies, que es comunica per whats app, consulta i utilitza totes les fonts d’informació. Són gent que no es resigna a viure sense un mínim de dignitat. A més de la massa crítica extraordinària de gent jove, aquesta part del món disposa d’uns recursos materials que volen ser controlats per les antigues potències colonials i ara també, i de forma molt evident, pels xinesos que des de fa molts anys compren matèries primeres en abundància i béns mobiliaris arreu del continent.

Han de passar encara moltes coses a l’Àfrica subsahariana fins que arribi el dia en què la corrupció política ambiental hagi permès una més gran transparència. Però s’atansa el dia d’exigir més transparència i de recuperar l’autonomia que ara mateix és devorada per una globalització apàtrida que no ret comptes a ningú. La corrupció allà on es produeixi, i a l’Àfrica hi està força ben instal·lada, és el primer fre per al progrés i per a la llibertat.

Publicat a El Punt Avui el 28 d’agost de 2013

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email