Aquesta nit ha caigut un bon xàfec. El ram generalitzat espetegava sobre les grosses fulles de teca que tinc al davant de la finestra. Semblava que no pararia en tot el dia. Descarregava, em diuen, el calor que ahir s’acumulava en una atmosfera que desprenia aquella humitat de les olles que bullen l’aigua tèbia.
En tornar de l’embassament de Kossou feia un sol clar i diàfan abans del capvespre. Moltes carreteres africanes són infraestructures molt considerables que es construïren amb materials precaris i que no han tingut manteniment. Si en deu anys no es reparen els clots, les esberles i l’erosió de les carreteres serà molt difícil transitar per l’interior del país. A la República del Congo ja es veu. També a Costa d’Ivori.
Hi ha controls de seguretat a les carreteres. Són parades on hi ha un munt de gent esperant que algú compri verdures i hortalisses que es conreen en la verdor del interior misteriós on les cases es confonen amb els arbres i amb una explosió selvàtica formidable.
Moltes dones i nens volent vendre les mercaderies. Els homes no porten mai els productes al cap com ho fan les dones. Em diuen que si un home portés aigua, verdures o llenya al cap, seria ridiculitzat pels seus companys. Quan s’ha de avençar amb la igualtat de gènere.
L’embassament de Kossou trenca el riu Bandama formant un llac immens que es començà a construir abans de la independència. Unes barquetes petites i senzilles es belluguen a la vora de l’aigua. Aquí hi hagué una bona colònia de pescadors que omplien les xarxes de peixos d’aigua dolça i es venien als mercats.
Encara n’hi ha. Però no tants. Kossou és una gran central d’electricitat i també un entorn on s’hi troba força d’or. Molts ivoriens que abans es dedicaven a la pesca, avui es lloguen a particulars o a empreses estrangeres que cerquen l’or a sota terra o també en zones amb una certa quantitat d’aigua per porgar les partícules que s’amaguen a l’embrut en qualsevol indret d’aquesta terra tan rica.
Però encara hi ha famílies senceres que acampen en barracons de fusta vora el llac. Les barques solitàries creuen de banda a banda. Les xarxes gastades estan embolicades a la vora esperant que la crescuda del llac o una petita ventada se les emporti a un altre lloc.
Veig com es fumen les carpes. Una caldera damunt d’unes brases i una graella on s’hi col·loquen carpes i d’altres peixos locals. Una llarga cocció. És el que feien els nòrdics fa molts anys per fumar el salmó o altres peixos dels mars freds.
La gent necessita poc. Surten criatures de darrere les mates i de les dreceres que ho comuniquen tot. Fum, terra, calor i llargues migdiades, podrien algunes de les notes d’aquesta estada a vora l’aigua de Kossou.
Em diuen que una certa febre d’or s’ha instal·lat en l’imaginari de molta gent que en ven unes engrunes a la vora dels camins. No són ells els que es fan rics. A més estirar, es guanyen la vida per anar tirant.
El tròpic té una familiaritat pertorbadora amb l’humitat. El que als locals els hi sembla normal, als forasters ens suposa una càrrega feixuga i densa. Ens costa moure’ns amb agilitat. Aquesta pesades ambiental es aclaparadora.
Les pluges no han estat molt generoses enguany. És per això que el llac es queda a una certa distància de l’enorme pared de l’embassament que s’estén per dos quilòmetres amb una gran quantitat de pedres petites de les que en surt unes herbes que no sé com es diuen.
La pregunta que m’he fet ja en aquesta nova estada a l’Àfrica és com podrà viure una societat tan jove i amb tants pocs mitjans en països que no estan preparats per mantenir tanta gent. Veient el que es veu aquí al tròpic he pensat en el que passa aquests dies al Magrib. Ningú es pensava que passaria res i, de sobte, l’explosió social.
Sr.Foix: Hay paises en Àfrica cuyas únicas carreteras, escuelas, hospitales o ferrocarriles fueron realizados en la época colonial, después una vez independizados, los dictadores de turno no se han preocupado de otra cosa más que de enriquecerse ellos y su tropa…la explosió social está servida y vendrá de la mano de los cientos de miles de emigrantes que se jugaron y se juegan la vida intentando buscar una salida a su pobreza en Europa….
…y llegan a Europa y se encuentran otra pobreza, añadida al desarraigo de una tierra desconocida y, a menudo, hostil con ellos…
http://www.lavanguardia.com/magazine/20121129/54355883284/lo-peor-de-ser-pobres-andres-trapiello-magazine-opinion.html