Lema de la cadena humana de la Diada de 2013
Avui sabrem si l’Assemblea Nacional Catalana ha estat capaç d’aconseguir l’objectiu de mobilitzar més de 400.000 persones per enllaçar Catalunya de nord a sud. Demà es faran els recomptes, les valoracions i es trauran les conseqüències polítiques immediates que comportaran el que es pot qualificar com la concentració humana més original i més allargada per tot Catalunya que recorden els temps.
Els organitzadors de la cadena humana o Via Catalana ja s’han encarregat de deixar ben clar que tothom que hi participi serà comptat com partidari de la independència, tal com ja van dir l’Onze de Setembre de l’any passat. Que quedi clar, doncs, que la festa d’avui serà llegida políticament com un esdeveniment festiu, tranquil i voluntari que portarà Catalunya cap a la independència.
Carme Forcadell, la presidenta de l’ANC, diu que Catalunya té pressa i que enguany s’ha de precisar la data i el contingut d’una única pregunta que s’ha de plantejar als catalans en algun moment de l’any 2014. És el mateix que pensa i diu el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, que en dues hores esmenà les declaracions del president Mas quan digué que la consulta s’havia de fer dintre de l’ordenament jurídic estatal o, si no, deixar-ho pel 2016 que es convertirien les previstes eleccions en plebiscitàries.
Junqueras i Forcadell porten l’agenda de la política catalana a la qual a remolc s’hi suma el president Mas, personalment o mitjançant persones de confiança, fent l’efecte que el recorregut està dat i beneït i que, com deia Maquiavel, “el vi està servit, només cal beure’l”. Els impulsors de la cadena humana i de la independència de Catalunya saben que una vegada s’han embarcat en un projecte per la transformació d’una societat l’has de portar a terme sigui quin sigui el cost. El dubte, la retirada de posicions, els escrúpols o qualsevol altre obstacle per aturar el que s’ha començat i pot esdevenir una traïció a la causa fonamental.
El procés, per tant, és imparable pels que l’han engegat i el nombre de catalans partidaris d’aquesta solució no es pot pas menystenir ni arraconar com un petit incident d’emocions col·lectives passatgeres o efímeres. L’acte d’avui té una dimensió política considerable. Altra cosa és si tindrà la repercussió que es pretén, ateses les complexitats de la societat catalana que es resisteix a acceptar fórmules úniques per resoldre els seus problemes.
En la Guia de Frankfurt per a catalans no del tot informats, Sergio Vila-Sanjuán citava el filòsof Habermas atribuint-li: “No m’agrada que em dibuixin com un filòsof del consens. Crec que totes les discussions viuen de la contradicció i del desacord. Però alhora s’ha de convèncer l’altre, i per fer-ho primer és necessari acceptar-lo com a segona persona. Així el consens és l’objectiu i la disputa, el camí per assolir-lo.” Aquests dies hem vist com el president dels Estats Units, el primer ministre britànic i el president de França han volgut sotmetre als seus respectius parlaments la difícil decisió d’atacar militarment Síria. En alguns casos, Obama i Hollande, no calia, però Cameron ho havia de fer. El tema s’ha debatut abastament i els governs faran el que creguin que sigui necessari.
L’Assemblea Nacional Catalana mobilitzarà avui centenars de milers de persones que formaran cadenes humanes de nord a sud del territori amb l’objectiu d’accelerar el procés cap a la independència que no pot resistir més esperes, com ha dit Carme Forcadell en veure la possibilitat que s’hagi d’esperar l’any 2016 per fer unes eleccions plebiscitàries. Potser seria bo marcar els límits que s’han fixat a la política dels diversos estats europeus des del segle de Montesquieu, quan digué que cap poder sense límits pot ser legítim. La legitimitat no ve de l’origen ni de la finalitat, sinó de la força amb què s’exerceix. Dit altrament, ve del fet de marcar els límits i compartir-lo amb els altres.
En les properes setmanes i mesos s’haurà d’analitzar la gran manifestació cívica i política d’avui. Una lectura equivocada com la que va fer el president Mas ara fa un any pot tenir conseqüències negatives per a la mateixa causa de la independència i també per a aquells catalans que no han considerat oportú afegir-se a la cadena humana.
Penso que la independència de Catalunya vindrà en primer lloc de la unitat en aspectes bàsics de les principals forces polítiques catalanes. Si només es nodreix dels dos grans partits nacionalistes, independentistes ja clarament, tindrà moltes dificultats per arribar a assolir els seus objectius. En aquest sentit, les presses poden ser contraproduents si s’oblida una part substancial de la societat catalana que voldria més explicacions i més debat sobre el que suposa en la pràctica el pas que s’està a punt de fer.
He dit moltes vegades que la separació de la causa nacional de la causa social podria portar trencadisses en una societat que viu les tibantors d’una crisi de dimensions altíssimes i que afecta aspectes bàsics com ara la sanitat i l’educació. Els drets socials, com el de l’educació, el treball i la salut, tendeixen a fer més petita la desigualtat entre els que tenen i els que no tenen, en definitiva, a fer més equitativa i justa una societat. Aquest debat també importa i preocupa molts catalans que estan d’acord amb el procés cap a la independència però que han d’administrar la vida ordinària amb un mínim de decència. Pensem que som una societat de mestissatge des de temps llunyans fins a les llesques de nouvinguts que són a casa nostra per quedar-s’hi. Aquest hibridisme, ens diu Jaume Vicens Vives, sol donar un orgull a vegades insuportable i una vanitat pueril. Sobretot, ho diu amb una certa amargor, “desvetlla un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.
Publicat al diari El Punt Avui el 11 de setembre de 2013
Sr. Foix: El cor ens diu una cosa pero el sentit comu i la ment ens en diu una altre. En realitat vivim en un miratge.
Doncs la composició humana dels ciutadans de la Catalunya actual es molt eterogeni i variat. Tots som humans i tenim els mateixos drets. Pero interpretem les coses i els problemes de molt diferenta manera.
Degut els diferents origens, procedencies, cultura i religió. No tan sols d’Espanya sino dels procedents del mon sencer.
I tambe em de tenir en compte que elgran capital catalá estar estretament unit amb el gran capital de la resta d’Espanya.
I aqui a pesar del exit de la cadena humana en realitat no estem, ni actuem units del tot. I aixo es el nostre Taló d’Aquiles.
En cambi el reste d’Espanya si que estan units cuan es tracte d’anar en contra de Catalunya.
Aixo si per cotitza ens diuen que «Somos españoles pero cuan es tracte de rebre les prestacions i els beneficis que ens corresponen per justicia i llei » a les hores en diuen que «somos catalanes y quejicas »
Apart de la falta de respecte a la nostre dignitat, cultura i llengua propia.
Ara que tambe em de tenir en compte que la inmensa majoría d’espanyols si que ens respecta i compta amb nosaltres. Perque tenen sentit comú i seny.
Sr. Foix. Avui hem sabut que la cadena ha estat in èxit!!!! No s’equivoqui Sr. Foix: el Mas no és cap compar-se de ningú. Sense ell tot aquest procés no hagués estat possible. Ha estat capaç d’escoltar la veu del poble i de conduir-lo d’una manera discreta, sense fer soroll, però ferma i eficaç. No dinamiti, si us plau, la seva tasca. És l’unic que ens pot portar cap a un estat sobirà dins d’Europa. Tot i que el cami és encara molt llarg i feixuc. Però ho aconseguirem, perquè el poble de Catalunya -plural- així ho vol. S’ha fixat en la gran varietat de gent que formaven la cadena? Catalunya és plural, i aquesta pluralitat ha parlat clarament.
Sr. Foix:
Avui la cadena serà tot un èxit.
En un carrer proper al meu domicili per on passa la cadena una hora abans ja és plena de ciutadans/es.
El govern central a Madrid es creuen que tot això del procés és una idea del Sr. Artur Mas i quatre gats que s’han deixat menjar el coco, o que hi ha un règim feixista instal·lat a Catalunya.
No s’assabenten o no volen assabentar-se.
El govern del PP no ha estat capaç en un any des de l’anterior 11-S a avui de presentar una proposta seriosa i amb futur perquè els que volen seguir a Espanya i els indecisos ho tinguin més clar.
A Barcelona veiem que el procés va de baix cap a dalt. És a dir són els ciutadans els que empenyen els polítics, per això molts d’ells estan descol·locats.
Alguns se’ls veu tant el llautó, dubten entre seguir amb els seus càrrecs, sous i prebendes actuals, o apuntar-se al que diu i vol el poble.
El que està clar és que hi ha un abans i un després del 11-S de l’any passat, i dubto molt que tornar al «peix al cove» i un nou finançament aturin el calendari per a una consulta democràtica i pacífica que molts desitgem per al 2014.
PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR
Que no sigui, però, la cançó de l’odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m’esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l’hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.
Salvador Espriu.
Sr. Foix, la independencia no es tan sólo un problema político. Es más con los políticos actuales, de todos los partidos, no veo la independencia por ningún lado…
Gràcies Sr. Foix pel seu comentari d’avui, Diada de Catalunya; ens pot ajudar a fer les coses del modé més adient possible.