Ucraïna, Europa o Rússia

El líder ucraïnés, Viktor Ianukovitx

A finals d’abril de 1990 sopàvem en el clàssic restaurant Finisterre, avui desaparegut, una colla de periodistes convocats per Joan Granados, que llavors manava a TV3. El convidat era Boris Ieltsin, diputat rus que ambicionava ser president de la Federació de Rússia, després que es desprenguessin les repúbliques que s’anirien independitzant del vell imperi tsarista que va ser heretat pels comunistes des dels temps de Lenin. Era un home enèrgic, brusc, molt menjador i força bevedor. Em va signar un llibre seu amb una ploma estilogràfica que clavava al paper com si fos un ganivet.

La Unió Soviètica encara estava intacta sota la transformació de Gorbatxov i res feia pensar que catorze repúbliques s’independitzarien en qüestió de mesos o de pocs anys. Què farà amb les repúbliques bàltiques?, li vaig preguntar. Que marxin si volen, va ser la seva resposta. Pensant que diria que no, li vaig esmentar si Ucraïna entraria en el paquet d’alliberaments nacionals que portava al cap. Naturalment que sí, va respondre. I Ucraïna va aconseguir la independència poc temps després. L’imperi, efectivament, havia esclatat com havia previst prematurament l’escriptora francesa Hélène Carrère d’Encause.

Els russos, des dels temps d’Ivan el Terrible fins a l’era soviètica, havien conquerit uns 40 quilòmetres quadrats diaris. Pere el Gran deia fa tres segles en el seu testament que els russos no haurien de parar-se fins a banyar-se tranquil·lament en les aigües del Golf. Ho va intentar Brejnev ordenant la invasió d’Afganistan el 1979, cosa que va significar la fi de la Unió Soviètica, del domini del comunisme i la voladura de l’imperi. S’acabava aquella idea expressada per un ministre tsarista en perdre la guerra de Crimea el 1856 quan va dir que Rússia només estaria segura quan a les dues bandes de les fronteres sempre hi hagués soldats russos.

El que era impensable és que Ucraïna es despengés de Rússia. Per raons econòmiques i per qüestions històriques donat que és a Kíev precisament on rauen les arrels del que més tard seria la gran Rússia. El replegament significava un gran fracàs del concepte imperial dels russos, un imperi que Lenin havia qualificat de presó dels pobles però que, tot just després de conquerir el poder dels soviets, va tornar a intentar russificar el vast territori que va des del Pacífic fins a la frontera amb Polònia.

Mikhaïl Gorbatxov és molt popular als Estats Units i a Europa. Però és menystingut i odiat a Moscou, on se’l responsabilitza de la voladura territorial de l’URSS. Sempre he pensat que l’ofensiva del Kremlin per recuperar tot el que es pugui d’aquells immensos territoris s’acabaria materialitzant per la dissuasió o per la força. Ucraïna és un país dividit per la llengua i per la història. A la part oriental es parla més el rus que l’ucraïnès i també hi ha més tendència a confiar més en el paraigua del Kremlin que en el de Kíev.

Les manifestacions d’aquest diumenge en contra del govern per haver aturat les negociacions per un tractat preferent amb la Unió Europea i enfortir més les relacions amb Moscou és un indici de la divisió del país i també un moviment per afavorir que Ucraïna preservi més la vessant europea que l’eslava o asiàtica. Entre els manifestants es cridava a favor de l’atansament a Europa amb pancartes que deien “millor Europa que Rússia”. Els partits de l’oposició aprofitaven per demanar la llibertat de l’exprimera ministra i principal opositora, Iúlia Timoixenko, que es troba a la presó complint una condemna de set anys per haver criticat el govern actual.

Ucraïna vol ser europea i no dependre de Rússia. Però el Kremlin de Putin té moltes maneres de pressionar els ucraïnesos perquè no es llancin als braços d’Europa. Els manifestants vinguts de molts indrets del país pensen romandre a Kíev fins al final de novembre per pressionar el govern perquè reprengui els contactes amb Brussel·les i s’oblidi de caure novament sota la influència de Moscou. Segons les dades oficials, els partidaris de l’apropament a Europa són tres o quatre punts superiors als que s’estimen més mantenir els llaços amb Rússia.

L’actual president, Viktor Ianukovitx, manté tics poc democràtics com el de tenir empresonada la cap de l’oposició i afavorir la llengua i la cultura russes en detriment dels trets diferencials genuïnament ucraïnesos. Polònia ha estat durant segles un país sobre rodes que ha estat envaït per Rússia o per Alemanya i que ha canviat les seves fronteres d’acord amb la victòria o la derrota d’uns i altres. Ucraïna ha estat molt vinculada a Rússia per raons històriques i culturals. Durant la guerra mundial va rebre molt fortament per part dels nazis i alhora patí les fams provocades per Stalin i les deportacions per fer perdre el caràcter singular d’un país en el qual no pas tothom estava d’acord a ser governat des del Kremlin.

Malgrat la crisi econòmica, política i social que colpeja Europa, l’atractiu de Brussel·les es fa palès en tots aquells països que van formar part de l’esfera d’influència soviètica. Saben que Europa travessa moments de grans dificultats. Però també són conscients que el grau de llibertat individual i nacional els farà més forts. Els exemples de països com Letònia, Lituània, Estònia, Eslovènia, Bulgària, Romania, Croàcia, Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia i els que vinguin, demostren que els valors de la Unió Europea donen més estabilitat i asseguren la llibertat.

Els fets consumats són difícilment reversibles en política. Però interpretant la política de control de Putin sobre els seus ciutadans i la seva pretensió de recuperar territoris perduts i independitzats sense cap resistència en temps de Ieltsin i Gorbatxov, cal deduir que l’estira-i-arronsa entre els ucraïnesos europeistes i els que prefereixen dependre més de Rússia serà una operació llarga i dolorosa per a un país que depèn energèticament de Rússia però al qual Europa li garanteix més progrés i més llibertat.

Publicat al diari El Punt Avui, el 27 de novembre de 2013

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email