Putin juga als escacs

Vladimir Putin en una recent trobada amb el Papa Francsesc al Vaticà

Rússia entra en acció novament per refer el seu poder mundial després de la desfeta de la caiguda de la Unió Soviètica i de l’ocàs precipitat d’un imperi que s’expansionà en una proporció de 40 quilòmetres quadrats cada dia des dels temps del tsar Ivan el Terrible.

La vella Rússia ha tingut un paper determinant en la política internacional des que Napoleó fou derrotat el 1812 i com a conseqüència es formà un nou ordre mundial, el de la Santa Aliança entre Rússia, Àustria i Prússia. En les dues grans guerres del segle passat, Rússia tingué un paper clau des del punt de vista militar, ideològic i polític. La Revolució d’Octubre de 1917 nasqué quan la Gran Guerra encara no s’havia acabat.

Com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial les tropes de Stalin s’establiren a Alemanya i Europa central començant el període de la guerra freda que acabà amb la caiguda del mur de Berlín i amb el desmembrament posterior de la Unió Soviètica. Aquella recomanació de Pere el Gran en el seu testament polític que no defallissin fins arribar a banyar-se a les càlides aigües del golf Pèrsic s’esvaïa potser per sempre.

Gorbatxov fou un home admirat al món però odiat per molts russos que el fan culpable de la pèrdua de les 14 repúbliques que històricament havien servit de cordó sanitari seguint aquella idea d’un militar del segle XIX quan deia que Rússia només estarà segura quan a les dues bandes de les fronteres nacionals i hagi soldats russos.

De fet, des del Congrés de Viena de 1815, que liquidà les guerres napoleòniques, l’imperi rus ha situat més forces militars en territoris estrangers que cap altre poder mundial. Vladímir Putin està jugant als escacs en el tauler de la política mundial fins al punt que ha obtingut més èxits per Rússia que Obama pels Estats Units. L’operació per seduir Ucraïna, que sociològicament vol estar més a prop de Brussel·les que del Kremlin, sembla que l’està guanyant Putin amb un abaratiment d’un 30% de l’energia i amb un crèdit d’11.000 milions d’euros per sobreviure a la crisi econòmica de Kíev. Milers d’ucraïnesos es manifesten al carrer de la capital, però el president Víktor Ianukóvitx es planta a Moscou i pacta amb Putin.

El que passi a Ucraïna serà una mostra de qui guanya la pugna per atreure el país més emblemàtic del que fins fa molt poc formava part inseparable de la Rússia eterna. El poble ucraïnès està més en la línia europeista. L’altra partida que Putin ha guanyat a Obama ha estat Síria. Quan es demostrà que s’havien llançat armes químiques contra els rebels siris, el món s’escandalitzà i es va preparar un atac de l’OTAN a Síria. Rússia s’hi va oposar. I també ho va fer el papa Francesc. El Parlament britànic vetà l’atac i Cameron frenà el seu suport a l’ofensiva militar. El fet és que Síria no fou atacada per l’OTAN. Fa tres setmanes, Putin visità el Vaticà i s’establí una complicitat interessant entre els dos personatges. El primer, per no perdre la seva tutela sobre Damasc i el segon, per protegir i salvar els milers de cristians que estan sent perseguits i assassinats en moltes parts de l’Orient Mitjà.

Aquesta complicitat entre el Kremlin i el Vaticà preocupa Washington. Una de les reaccions ha estat ajuntar les ambaixades a la Santa Seu i a Roma en un mateix indret. Les explicacions oficials han fet esment a les retallades que es practiquen en el servei exterior nord-americà. Però és un gest que s’ha interpretat també com una subtil protesta contra la posició del papa respecte a Síria i pel missatge de Francesc que en l’últim document diu: “Així com el manament de ‘no matar’ posa un límit clar per aconseguir el valor de la vida humana, hem de dir que no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata.”

Aquest joc nou per part del Kremlin inquieta la Casa Blanca i Israel que no accepta, sense la penetració de Rússia a la regió, el fet de l’acord amb l’Iran per aixecar-li les sancions a canvi que aturi el seu programa nuclear.

Dimecres, Putin va promoure un gran indult que afectava el seu gran rival Jodorkovski, que fou l’home més ric de Rússia i que va ser jutjat sense gaires garanties havent passat més de deu anys a la presó. Superada la humiliació de l’esquarterament de l’imperi tsarista i soviètic, Rússia torna a l’escena per construir una certa hegemonia en el món. Mai hauria imaginat –ho dic com a metàfora– que el passeig de Gràcia de Barcelona seria una avinguda freqüentada per milionaris russos que comprarien el més car que troben.

Publicat al El Punt Avui el 22 de desembre de 2013

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email