Estatua de Nelson en lo alto de la columna en Trafalgar Square
El Parlament no es un club de debate sobre temas más o menos interesantes y urgentes como pueden ser la discusión sobre la pobreza, el posicionamiento de la cámara sobre una sentencia de tribunales superiores o cualquier tema planteado por un número suficiente de diputados.
La cámara legislativa tiene dos funciones principales. La primera es elaborar y aprobar leyes que el Govern aplica con los reglamentos correspondientes. La ley principal suele ser la de los presupuestos que repercuten en la vida y los intereses de los ciudadanos. La otra función es controlar la acción del poder ejecutivo. En este sentido quisiera destacar dos anomalías. En las dos legislaturas presididas por Artur Mas, casi cuatro años en total hasta hoy, se pueden contar con los dedos de una mano las leyes aprobadas. También es inédito que el partido que hizo posible el pacto de investidura sea a su vez el principal partido de la oposición. Una remarcable habilidad de Esquera Republicana y de Oriol Junqueras.
He contemplado muchas veces la frase del almirante Nelson que rodea el alto de la columna en su memoria en Trafalgar Square de Londres. Reproduce el grito de guerra antes de empezar la batalla de Trafalgar en octubre de 1805 que le causaría la muerte pero en que vencería a la alianza marítima entre Francia y España en las guerras napoleónicas. Nelson arengó a su marinería diciendo que «Inglaterra espera que cada hombre cumpla con su deber».
El Parlament es la representación legítima de los ciudadanos y es en la cámara donde cada diputado, cada grupo político, el Govern y la oposición tienen que cumplir con su deber. La Assemblea Nacional Catalana es una iniciativa civil que ha dado muestras de una gran capacidad de convocatoria y que organizó la Via Catalana con un éxito indiscutible y un civismo ejemplar encadenando a más de un millón de personas desde los límites valencianos hasta la frontera francesa. Pero la legitimidad y representatividad políticas no están en la ANC sino en el Parlament.
Que los dos principales sindicatos, CC.OO. y UGT, se unan a Òmnium Cultural para defender el derecho a decidir me parece legítimo. Pero su papel principal está en defender los derechos de los trabajadores y exigir políticas para creación de empleo. No es normal que sean la correa de transmisión de un gobierno, como bien sabe Felipe González, a quien montaron la huelga general de 1988.
No cumplen con su deber los jueces que dejan dormir sumarios o alargan en desmesura los casos complejos de corrupción política. El refrán popular «justicia retardada, justicia denegada» es desafortunadamente realidad en muchos casos. ¿Qué hacen cinco diputados de diversos partidos, imputados por casos de corrupción, sentados en sus escaños? No hay que sorprenderse de que la política salte a la calle cuando no se dan respuestas idóneas desde las instituciones.
Publicado en La Vanguardia el 27 de marzo de 2014
Dice Mas que Cataluña es un país de capelletes, eso es cierto, hay una decripción de Josep Pla muy buena :
«L’ individualisme català, però té un gran defecte: és un microindividualisme. És un individualisme petit,migrat, de vitalitat molt limitada i, per tant, d’ una imaginació escassa. Té una mediocre capacitat d’ invenció i de creació. El seu fort és la imitació, repetir el que fan els altres, caminar pel camí traçat.»
«Hi ha molts individualistes petits, que coneixen perfectament el seu negoci, però que semblen indotats per a la progressió indefinida»
«Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’ essència de l’ esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.»
«D’individualisme, potser, n’hi ha massa»
«En tot cas, és el mal menor. Els detractors de l’individualisme voldrién donar la direcció dels nostres afers, sobretot del nostres afers econòmics, a buròcrates de l’ Estat i a megalòmens del Leviatan, Jo preferiré sempre una Catalunya dirigida per els nostres industrials i comerciants amb tots els seus defectes que dirigida per buròcrates ineptes i per socialistes puritans, propulgadors de falses estadistiques. Jo sóc partidari de l’ individualisme- factor de tota economia possible- però m’ agradaria un individulisme cortès, ben educat i conversacionalista»
Notes disperses (P. 540- 541)
Un gran escriptor Josep Pla….potser el més gran, però per mi, està massa a la «dreta».
Pla y Fuster, es divertido leerlos de forma combinada. Hay un libro que habla de su relación con textos de los dos :
De Fuster a Pla, amb camí de tornada / Isidre Crespo Redondo
Si estaba un poco pasado a la derecha pero por lo menos no era un meapilas.
La realitat ens dóna la raó!
Espanya està limitant fortament les possibilitats de creixement i desenvolupament de
les persones que vivim a Catalunya a nivell col·lectiu i individual. Intentarem sintetitzar
els punts més destacats que han provocat i segueixen alimentant aquesta situació:
Dèficit fiscal: Es diu que un territori pateix dèficit fiscal quan els impostos que recapta
aquest territori són superiors a les inversions que rep per part de l’Estat.
Des de 1986, Catalunya ha patit un dèficit fiscal de 286.000 milions €. És a dir, que
ha lliurat a l’Estat aquesta xifra sense rebre res a canvi. Per tant, les empreses i
treballadors catalans tenen menys ocupació i poder adquisitiu, es genera menys
riquesa i s’és menys competitiu. Diversos estudis econòmics calculen que, si l’Estat
invertís el que ens toca, es generarien més de 300.000 llocs de treball, que ara van
fora.
Corredor Mediterrani: Connecta per tren Andalusia-Múrcia-València i Catalunya amb
Europa. Aquestes regions generen el 40% de la riquesa i de població de l’Estat.
Aquest corredor suposarà que el cost del transport de les mercaderies disminuiran el
cost considerablement i també en temps i energia, representarà la sortida ràpida a
Europa de les nostres Empreses i Productes i suposarà un increment de la
competitivitat i en possibilitarà a més, la generació d’altres de noves. Els diferents
governs espanyols, en lloc d’invertir en infraestructures han prioritzat la construcció
d’autovies i AVE, insostenibles pel seu baix rendiment econòmic. A més, el govern
central, en contra de la visió de la UE, vol que aquest corredor passi per Madrid i
connecti amb Europa mitjançant un túnel gegant pel centre dels Pirineus. L’estratègia
és clara: deixar Catalunya aïllada de les principals xarxes de transport europees.
Aeroport de Barcelona: Les empreses multinacionals i celebracions de congressos
mundials, trien els seus emplaçaments per la facilitat de connexió. Barcelona, ha
reclamat insistentment que el seu aeroport pugui esdevenir un hub internacional de
connexions per atreure inversió estrangera, turisme i tota classe d’esdeveniments Tots
els governs espanyols han impedit sempre, que mai pugui competir Barcelona amb
Madrid. Gràcies a aquests ajuts, Madrid ha anat acaparant cada vegada més noves
empreses estrangeres (85% el 2011). Catalunya va quedant aïllada de les rutes
aèries intercontinentals restant-li atractiu de cara als inversors, que vol dir menys
ocupació.
El Port de Barcelona: és de capital importància pel desenvolupament i creixement
econòmic de Catalunya, juntament amb les altres vies de comunicació com poden ser
l’aeroport, autopistes i sistema ferroviari. La Generalitat ha invertit molt esforços
perquè sigui la porta d’Europa del trànsit marítim provinent d’Àsia. Però els
impediments en les autoritzacions i permisos i, en general, la manca de voluntat
manifesta de l’execució de l’obra ha provocat que la inversió per part de l’Estat encara
avui no s’hagi dut a terme. L’estratègia és clara i manifesta, potenciar el port de
València com entrada-sortida al mar de Madrid, i menyscabar el potencial de
Barcelona. Des de l’any 2006 es van comprometre a invertir en els accessos al port,
però encara avui no ho han fet. A part, les entrades-sortides del port de Barcelona
estan gravades amb una taxa x kg que cap altre port espanyol té, dificultant més
encara la competitivitat de les nostres empreses.
AENA – Spanair: Model aeroportuari centralitzat per fer de Madrid la capital
econòmica d’Espanya. Relegar l’aeroport de Barcelona com senzill alimentador de
Madrid. Només Espanya i Romania mantenen aquest règim centralitzat de vols,
mentre els principals aeroports mundials tenen autonomia de gestió. L’Estat espanyol
ha boicotejat la posada en marxa de la companyia Spanair, evitant que Barcelona es
transformi en un centre de vols internacionals i pugui competir amb Madrid. El 2011,
900 mil viatgers han estat forçats a passar per Madrid per arribar a Barcelona. A
Madrid ja li diuen el port sec.
Autopistes: Des de la seva construcció, Catalunya i els seus habitants no han deixat
de pagar peatge. La successió d’allargaments a la concessió no té fi. L’extensió de la
concessió aprovada per llei el 2012 ha servit per finançar les autopistes gratuïtes de
l’estat i, darrerament, ha servit per eixugar les pèrdues de les autopistes de Madrid en
més de 200 milions €, que es pagaran perllongant més encara les concessions de
Catalunya. La construcció d’autopistes i autovies gratuïtes per tot el territori espanyol
no ha deixat de créixer. A Catalunya s’hi han construït 20 quilòmetres als últims
anys, a Madrid més de 600.
Rodalies Barcelona: Es va signar l’acord per millorar el sistema de catenàries,
mesures de seguretat, andanes, etc, per Madrid i Barcelona. Els pressupostos
respectius eren de 6.000 i 4.500 milions €. Madrid té una execució del 100% sobre
el previst, Barcelona només del 15%. Barcelona, contínuament té incidències de
fallades en els frens, retards en les línies, accidents de recorregut, etc, no els fa res
posar en risc als viatgers catalans. Mentre que a Madrid, el 2013 la línia del tren d’alta
velocitat arribarà a la T-4, Aeroport de Madrid, al de Barcelona li neguen la connexió.
Segueix la construcció de la milionària línea TGV Madrid-Galícia i Madrid-frontera de
Portugal (Portugal ha dit que no) valorada en 28.000 milions €.
N-II Girona: la carretera de la Mort (15-20 morts anuals). A l’any 2006 es va aprovar el
seu desdoblament, i que absorbeix 30.000 vehicles / dia. Encara avui no s’han acabat
els treballs. El govern del PP ha anul·lat el desdoblament recentment. Els propietaris
dels terrenys encara no han cobrat les indemnitzacions. Això sí, Espanya plena
d’autovies gratuïtes, però a Girona cada dia s’hi juguen la vida. Gràcies Espanya.
Infraestructures: Disposició Addicional 3a bis. Els governs d’Espanya i Catalunya
van acordar que la Inversió de l’Estat en Infraestructures a Catalunya, hauria de ser
almenys igual al pes del PIB generat. Però l’execució solament arriba al 67% de
mitjana, mentre que Madrid sempre supera el 110%. Es a dir, cada tres anys en
perdem un d’inversió i l’Estat se n’estalvia un. A l’any 2011 només es va executar el
35%. del pressupost. Aquesta disminució d’inversions perjudiquen greument a les
nostres empreses i condemna la nostra economia a ser menys competitiva.
Beques Estudiants: Catalunya representa el 16% de la població. Els estudiants
catalans reben només el 8% de les beques del Ministeri d’Educació. Madrid rep
el 58% del totes de beques. És just incidir en les possibilitats de desenvolupament de
la joventut en funció del lloc de naixement?
Inversió Estrangera: Les empreses amb seu social a Madrid capten el 85% de les
subvencions oficials. Mentre que les que tenen la seu social a Catalunya només en
reben el 5% del total. Sense comentaris. És un altre espoli fiscal cap a Catalunya que
cal afegir.
Constitució Art. 8è: A cap de les democràcies del món occidental, el poder polític
està tutelat per les forces armades, excepte a Espanya on la Constitució espanyola
ho admet. Aquest article suposa una amenaça latent per tot poble democràtic.
Sentència de l’Estatut: Com pot un tribunal anul·lar o modificar una llei orgànica
si és el poble el que prèn l’acord? Aquest Tribunal automàticament es configura com
a força política per damunt dels ciutadans. Aquest Tribunal polititzat no és competent
per anul·lar o modificar cap llei aprovada i votada per tot un poble en referèndum.
Frenar les ambicions de Catalunya va ser el seu únic anhel. Hem perdut la confiança,
no generen confiança. No són garants de res, només ho són del poder central.
Balances Fiscals: Des de Catalunya s’ha insistit fins a la sacietat en l’obligació
d’informar a tots els espanyols del repartiment dels impostos pagats per tots.
Finalment l’any 2005 es van publicar. El dèficit (1986-2009) ha estat de 286.000
milions €, que hem pagat els catalans a canvi de res. Des de l’any 2005 no s’han
publicat mai més, a pesar del fet què es va aprovar una llei que obligava a publicar-les.
Taula: Dèficit fiscal – Catalunya (1986-2009)
ESPOLI FISCAL CATALUNYA – 1986/2009
6475 7117
8141 8896
9947 9873 10691
12424
11064
10065 10747 10393 9846
11440 11613 11189
17152
15676 15716 15725 15429
16393
17303
16409
0
2000
4000
6000
8000
10000
12000
14000
16000
18000
20000
1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009
ANYS
Milers.MILIONS€
La taula següent mostra el dèficit fiscal x persona. L’Any 2009 l’aportació personal de
cada habitant de Catalunya, independentment de l’edat va ser de 2.251 € anuals. Una
família de quatre membres va aportar 9.004 €, sense rebre res a canvi. Durant el
període 1986-2009, aquesta mateixa família ha fet aportacions per valor de 179.740€,
equivalents a un habitatge de 2 habitacions, però, això sí, sense tenir-lo.
ESPOLI FISCAL – PERSONA/ANY (1986-2009)
1076 1181
1348 1471
1642 1627
1758
2039
1813
1647 1754 1691 1596
1845 1858 1772
2672
2388 2342 2292 2204 2288 2380 2251
0
500
1000
1500
2000
2500
3000
1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2005 2007 2008 2009
ANYS
milers € x persona/any
Serie1
Cas Endesa,Tots recordem les frases, enganys i falsedats llançades pel centralisme
madrileny contra l’oferta de compra de Gas Natural. El poder central va mobilitzar tota
la seva maquinària per evitar que Endesa caigués en mans d’una empresa catalana.
La frase passarà a la història «abans alemanya que catalana» finalment es va quedar
a Italià, però la seu central està situada a Madrid. El 60% dels seus clients són
catalans (Fecsa). Estar a Espanya tampoc suposa cap avantatge especial.
ETA: Els diferents governs espanyols argumentaven que per poder negociar hi havia
d’haver un entorn democràtic i no amb les armes damunt la taula. Ara que el 83%
dels catalans volem celebrar un referèndum, ens diuen que és il·legal. Sempre hi
haurà una excusa o interpretació en contra nostra, malgrat què, de legal ho és, perquè
l’Art. 92 de la Constitució espanyola assenyala els passos a seguir. El convoca el Rei,
a proposta del President del govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats.
Així tenen la majoria silenciosa que tant els agrada.. Visca la democràcia.!
Les Proves són aquí, ningú no les pot amagar. Els diferents governs centralistes
espanyols volen que Catalunya sigui esclava del centralisme, deixant el port, aeroport i
comunicacions fèrries sense connexions internacionals i competitives per ofegar la
seva economia i sotmetre-la al seu poder. Catalunya és el seu enemic. És una
amenaça. Volen als catalans aïllats dels grans centres de comunicació de
mercaderies, persones i del coneixement. Inverteixen indiscriminadament on els
sembla amb l’únic objectiu de captar vots que els perpetuïn en el poder. Les amenaces
són l`únic argument que poden esgrimir per fer front a la demanda democràtica del
poble català. La majoria dels conciutadans de Catalunya han dit prou. Ja no ens queda
una altra sortida que no sigui emprendre el nostre seu propi camí si no volem veure
frustrat el nostre futur individual i col·lectiu. La seva estratègia és ben clara,
potenciar Madrid en detriment de Catalunya, treure primer el seu pes econòmic
per disminuir el seu pes polític. Els governs espanyols han tingut a les seves mans
tots els instruments, polítics, econòmics, financers i legals per modernitzar el país. Han
estat incapaços i han mostrat la seva ineptitud per fer-ho. Els seus models han
fracassat sempre. La Marca Espanya NO la vol ningú. Més de 5 milions d’aturats,
milers d’empreses en situació de fallida, milers de famílies han perdut la casa,
endeutats fins al clatell, retallades de l’estat del benestar, els seus joves han de cercar
treball fora del seu país, les pensions estan en perill, etc El positiu del cas és que
aquestes xifres no les poden manipular ni amagar. Espanya és sinònim d’atur, tothom
ho sap. De sempre les seves llistes d’atur són les més elevades. La realitat és dura,
per desgràcia.
Els constants i reiterats incompliments i manipulacions dels acords signats han acabat
amb la paciència de molta gent que ha arribat a la conclusió que només existeix una
sortida, i aquesta és la independència.
ANC
Molts mals ens venen de fora. Aquesta és una realitat contrastada i que ningú pot rebatre, ara bé, no tots venen de fora, també patim mals amb nom i cognom català.
Pertanya a España ens aporta més problemas que sol.lucions i si hem d’ aprendre a caminar sols…..també haurem de canviar la nostra manera de fer.
La ANC qué es ? los nombran mucho pero no acabo de entenderlo. Son los de las mesas para que firmes algo no ? los he visto por la calle, ellos y los del cancer son los únicos que tienen mesa. El resto de orgaizaciones van solo con carpetas, Barcelona debe ser la ciudad del mundo donde hay más gente parandote por la calle.
Sr.Foix Después de leer su articulo, me pregunto y porque. Da la sensación que hay muchas personas que lo único que les preocupa es estar en algún sitio para buscarse la vida. No piensan que están en algunos puestos para solucionar problemas, no para crearlos.
Estoy de acuerdo con su apreciación. La ANC tiene derecho. a convocar manifestaciones pero no a mostrarse como la voluntad del pueblo catalán. Si lo desea se puede presentar a las elecciones , y entonces bien, podrá saber con cuanto apoyo real cuenta. Por otra parte es conocido que una parte de las personas que han acudido a las manifestaciones lo hacen para quedar bien y porque así están más tranquilas, también legítimo pero débil expresión de voluntad propia. No niego que la mayoría lo haya hecho por convencimiento, pero no se pueden sumar personas como cabezas de ganado. Lo que debería primar es qué es mejor para Catalunya y no que me gustaría a mi que fuera Catalunya.
un artículo brutal, sr. foix! claro. impecable. brillante.
ha tenido que recordarnos cuál es el trabajo del parlament: aprobar leyes que repercutan en la defensa de los intereses de los ciudadanos. si en cuatro años las leyes aprobadas se cuentan con los dedos de una mano, la dejación de funciones es lamentable.
la oposición, además, está para fiscalizar la acción del ejecutivo. debemos de ser el único parlamento del mundo donde el jefe de la oposición es el principal valedor del pacto de investidura… ¿a alguien le parece normal?
el sr. mas ha dicho: «la consulta es farà sí o sí»
no le he oído mostrar la misma determinación para luchar contra la pobreza o el paro. políticos, sindicatos, anc, omnium, etc, todo es consulta, consulta y más consulta.
que consulten a los cientos de miles de personas y familias que se han quedado excluidos!!! nadie aprueba en el parlament una p### ley para paliar esos problemas!!!
El tema dels Sindicats em fa caure la cara de vergonya….!!! llàstima que a ells , ni els inmuti.
jutges i Fiscals….sembla que tots mengin del mateix plat…
La política ha saltat al carrer ??..potser si, però amb una discreció lamentable pel que es l’envergadura dels fets.
Sembla que a caseta s’hi està molt bé….en aquest sentit començo a entendre allò de que » tenim els politics i la potica que ens mareixem»….
Sr.Foix: el problema radica en saber si cada cual es consciente de saber cuál es su sitio…
Eso es muy importante, y que en el sector público lo fundamental es el servicio a los ciudadanos, ya que existe un pacto no escrito que nos obliga a ambas partes: a nosotros pagar los impuestos y contribuir a la marcha de la sociedad y a ellos usar esos impuestos para lo que es más importante: sanidad, educación, cultura, dependencia… Y si no es así, para que habríamos de pagar impuestos si luego se destinan a otros menesteres de más dudosa pioridad.
Sr. Foix: En concordancia con su articulo, pienso que demasiado a menudo, yendo por la calle, oigo repetir mucho, las palabras…
Corrupción, tolerància, connivencia, impunidad y prevaricación.
Al buen entendedor…No comment…
Cómo bien dices Albert…No comment…
P.D. A proposito del titulo del articulo:
» Que cada cual esté en su sitio. »
Estoy de acuerdo. Porque mientras tanto unos cuantos miles de personas vivales, vividoras e introducidas como topos en el sistema, estan haciendose millonarias en euros. Porque ocupan un puesto privilegiado en el sistema y en empresas importantes.
Mientras milloones de personas están siendo empujadas fuera de su sitio y de la sociedad. Abocadas a la desesperanza del paro, del sin vivienda y de la misèria.