Abans del 6 d’octubre, llibre pòstum d’Amadeu Hurtado
En les seves esplèndides memòries Quaranta anys d’advocat, Amadeu Hurtado, parla d’aquell concepte que “ha recordat l’historiador Chastenet, que els pobles espanyols nomes es preocupen de les coses públiques per crisi, és més que una frase perquè responen a una veritat que el polític de la nostra terra no pot desconèixer ni oblidar. Quan Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre, es va adonar tot seguit que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”.
Hurtado té un altre llibre, Abans del 6 d’octubre, un dietari des del 29 de maig fins al 15 de setembre de 1934, en el que relata la seva missió de negociador entre Madrid i Barcelona en aquells complexos dies. Era l’home que negociava entre el govern Samper i el president Companys per tal d’arribar a un acord que evités el que seria inevitable. Fou qüestió de sensibilitats. Ningú pensava que s’arribaria al punt de ruptura que propicià el president assassinat per Franco el 1940.
Companys trencà les relacions amb l’Estat de forma expeditiva i abrupta. Les conseqüències són prou conegudes. La rigidesa del govern Rajoy i l’obstinació del president Mas ens poden portar a una situació desagradable per tothom.
Sabem prou bé que es tracta de com fer compatibles els nacionalismes espanyol i català. El fet que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és perquè des de Catalunya es defensa una idea alternativa d’Espanya. És un problema que arrosseguem des de fa gairebé dos segles.
Fa poc escrivia Valentí Puig que “la rigidesa de Mas no encaixa amb la naturalesa de la política”. Jordi Llovet ho deia de forma més crua: “lluitar contra la ignorància, el sentimentalisme i la capacitat d’empassar-se romanços, elements sobre els quals està assentat, en aquests moments, tot el moviment polític a Catalunya”.
Des de Madrid no s’entén el que Azaña ja advertia fa 70 anys que “Catalunya diu, els catalans diuen: volem viure d’una manera diferent dintre l’estat espanyol”. Hi ha motius per voler canviar la situació a Catalunya. La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 venia a dir que la voluntat d’autogovern no cap a la Constitució, malgrat que es seguiren tots els passos que preveu la Constitució i l’Estatut d’autonomia establien, resultava que el nou Estatut era inconstitucional. Incomprensible.
Sigui com sigui, caldria que un Amadeu Hurtado anés i vingués cada dia de Madrid a Barcelona. Que passés els missatges i mantingués transitables els ponts. Abans de que sigui massa tard.
Sr Foix: no sé si ens falta un Amadeu Hurtado…el que sí ens cal és una neteja general i a fons de tot el país, del nostre ,del veí i del món mundial.
Tenemos a Jordi Hurtado en TVE con su «Saber y Ganar» que esta muy bien.
Una prueba mas de que hay vida despues de la politica y que la sociedad civil catalana y las «amplias clases medias de este pais» estan a la que salta (y lo que saltaran) es por ejemplo el oficioso acuerdo al que han llegado los administradores de fincas para instar a las comunidades a que el 9N voten, voten al nuevo presidente de cada comunidad (de propietarios). Sin duda un hito «apustuflant».
Obstinació del President Mas ??….cal tornar a recordar la composició del Parlament Català ??…escollit pel poble, no pas pel President Mas.
Si, és un problema que arroseguem durant gairebé 2 segles…i encara n’hi ha que pensen que això té sol.lució i cal esperar més.
Des dell meu modest punt de vista, s’han construit tota mena de ponts per a fer posible l’ entesa….i tots han estat barrats.
ARA ÉS L’HORA !!!…ja n’hi ha prou.
Rosamaria, el problema de la relació de Catalunya amb Espanya ó d’Espanya amb Catalunya no son pas tots els ciutadans de Catalunya o tots els ciutadans de la resta de les Espanyas.
La realitat es que tracta mes aviat, de una cuestió d’interessos per aconsseguir el poder i per d’amassar diners i riquesa sense limits.
Doncs la inmensa majoría de ciutadans espanyols i la inmensa majoría de ciutadans catalans pensem igual.
Pero els que verdaderament ens barren el pas i s’oposent a una entesa justa i raonable, que ens satisfagi i beneficíi a tots els espanyols, incluits a tots els catalans, son precisament els ciutadans d’aqui i els ciutadans d’alla que van de » Bar i de Cenas » desde una concepció de » Peix al cobe «.
Nomes es la meva opinió.
És tard…i vol ploure…
Ja no hi ha volta enrere. I no per la voluntat dels politics, sino per la d’un poble maltractat–com la resta dels pobles de l’estat espanyol–que ara ha dit prou.
Crec que el missatge anterior no es comprensible sense que es tinguin en compte les promeses de Felipe Gonzalez que li va fer guanyar les eleccions de 1985. Va prometre que amb el IVA i la seva repercussió en increment d’impostos posaria en marxa el mandat de la Constitució de una Sanitat Universal. Deia que el cost de Sanitat que suportaven les empreses (superior al 17 per cotitzacions a la Sanitat dintre de la Seguridad Social), es deduiria de les contribucions d’empresa i treballador que constituïen un impost a la contractació. Probablement va ser un factor que li va donar el suport alemany.
També ens fa falta restaurar el concepte de las Espanyes preexistent a 1714, probablement una avançada a la Commonwealth britànica. Es clar que ni aquest concepte tindria eficàcia si el dret comú fes diferencies injustes segons els llocs de residencia dels contribuents.
No crec que ningú es negui a ser solidari i aquí el vas a vesat.
El exemple mes barruer es com el sistema de anivellació territorial que aportava la Seguretat Social a estat desmantellat i amb ell, el sistema industrial del país, camí de convertir-nos en un país de cambres, amb tot el respecte a les professions turístiques.
Pro això sembla que els periodistes no li doneu la atenció que requereix.
El cost suportat de la sanitat per les empreses, superava el 17% del mes del 30% que aporten per treballador contractat. Encara esperen, mentre tant, cal produir al estranger.
Pro no ni ha prou. La definició de la Llei de «Contrato de Trabajo», vigent des de República i que ni en Franco es va atrevir a modificar, els grups de pressió empresarials ho han aconseguit. Ara tothom ja ha de ser «Autònom» si vol treballar. I el resultat es clar, a cotitzar el mínim i la baixada de cotitzacions, implica que els fons de la «Seguridad Social» es quedin en calces.
Am estupor bec com les Comunitats, Nacionalitats, etc. es discuteixen per la assignació de recursos que en primer lloc tindrien que anar a qui realment crea ocupació i sols desprès de corregir els errors històrics, rea signar els excedents amb criteris que estimulin la competitivitat.
Tot això sé que es un brindis al sol, pro no corregir-ho, farà que creixi mes descontent amb la classe política i no ens portarà a cap «Itaca», sinó a un confrontació interterritorial de incerts i gens clars esdeveniments de futur, que una interpretació generosa de la «Constitución» evitaria.
Exacta Josep Ramón. Tens tota la rao. Es la lógica i la veritat.
Pero a n’els que van de » Bar y de Cenas «, no els hi dona la gana.
I aixis anem. Sense aixeca el cap. Mentrestant ens entretenen amb el » To be or not to be de Catalunya «.
Van passant els anys i l’atur i el tancament d’empreses segueix.
Pero ells continuen dient …» Hay que hacer… Hay que hacer…»
Penso que el xoc de trens és inevitable, per la falta de voluntat política de Rajoy i companyia en no deixar que els catalans facin us d’un dret tan fonamental com és el de votar.
Segurament que si des del primer moment no s’hi haguessin oposat, hagués guanyat el NO a un estat propi.
En canvi ara, com més oposició hi hagi, el SÍ va guanyant adeptes.
Sigui com sigui, les relacions Catalunya-Espanya un dia o altre han de trencar-se. És un tema que dura masses anys.
Sr. Foix: No se que ens falta. Pero que tota la culpa es dels altres, aixo es mentida.
Som inventius, creatius, emprenedors i comerciants.
Doncs a les hores que ens pasa.
Em de reconeixer que l’unic que va saber entendre com s’habia de portar la política i les relacions entre els catalans ó ciutadans de Catalunya i els castellans ó ciutadans de la resta d’Espanya va esser l’ex honorable ex President Jordi Pujol i Soley. I ara denostat, deshonorat, criticat, ect.
Pero hem de reconeixer-l’hi els seus merits i per la seva contribució que ha fet possible, els mes de 30 anys de pau a Espanya.
De fet tothom tant a Espanya com a l’estranger l’hi han reconegut.
Un altre cosa no menys important i que no es pot pas passar per alt es la de que, la seva descendencia, pressumtament s’en hagi aprofitat ó beneficiat del nom i del lloc molt privilegiat que ocupaba el seu pare en la política de Catalunya i d’Espanya.
Ara penso que ens falta a tots els espanyols incluits els catalans… » Sentit comú i seny »
De fet es fiquen massa amb Catalunya i la seva llengua. Pero hem d’aprendre a superar la falta de respecte que ens tenen alguns dels ignorants, ect.
Pero la resta es molt superable i sabem que ho guanyarem.
De fet ens necessitem mutuament i en canvi ens falta el sentit comú i el sentit pràctic que si tenía, en Jordi Pujol cuan gobernaba la Generalitat i s’entenía amb els altres gobernans espanyols.
Dic aixo, pero penseu que no soc Pujoliste ni tampoc de cap altre …Iste.
Simplement es la veritat i la realitat dels fets, tal com els hem viscut tots.
I ara pensem ¿ Que ens pasa ?… Doncs que no tenim a cap Amadeu Urtado ó a cap Jordi Pujol.
P.D. Penso que l’ho de Catalunya i Espanya te solució, pero que falta
…Talent, creativitat per a saber que… cuan un estira l’altre arronsi.
I tan l’honorable en Artur Mas i els seu equip, com l’honorable en Mariano Rajoy i el seu equip ens están demostran… tot el contrari.
Pero no oblidem pas els 6.000.000 d’aturats i els mes de 600.000 empresaris, grans, petits i mitjans que han hagut de tancar l’empresa i moltissims d’ells tambe están al carrer ó a l’atur.
Senyors…la política es dialeg i negociació, ect.
Falta…mes humanitat cap al proxim i menys anar de Bar i de Cenas.
Sobretot cuan es pensa amb el » Peix al coba. «
Fui a la presentación de las memorias de Hurtado hace un par de años. He leído trozos. Un personaje de otra época.la guerra civil la perdió un catalanismo más culto que el que luego ha creado CiU.
Sr.Foix: Hay demasiada tensión en el ambiente…se palpa…
Sr. Foix:
Aquests dies vaig notant al carrer, a la feina, i en altres ambients socials com a mesura que s’acosta el 11-S, però sobretot el 9-N algunes persones estan més tenses i una mica més agressives verbalment.
Dit això ho observo tant en el bàndol dels del SI com en el bàndol dels del NO.
Per sort en els dos grups aquestes persones són minoria.
Jo tinc amics i familiars a banda i banda, fa temps que parlem del tema amb tranquil·litat, reflexionant, aportant arguments, pros i contres que n’hi ha tant si seguim dins d’Espanya, com si sortim i es crea un Estat nou català.
Perquè aquestes persones som capaços de parlar, argumentar, defensar punts de vista oposats, i no enfadar-nos?
I en canvi noto altres persones lluny dels meus entorns quotidians molt excitats amb el tema.
No serà que hi ha polítics, empresaris, i gent que ara talla el bacallà que li interessa despertar les vísceres, perquè a riu regirat i xoc de trens ells surten guanyant.
Sinó no ho entenc.
Jo vull una consulta, fins i tot per defensar el dret a votar dels que votessin NO a una separació d’Espanya.
Mas i Junqueras aquí i Rajoy a Madrid tenen molt poc marge de maniobra per reconduir el xoc de trens que ve.
Espero que els ciutadans del carrer no rebem molt impacte del cop i dels danys col·laterals.
Ni en Felipe González ha pogut ajudar en el canvi d´agulles de vies.
A la Moncloa tenien el timbre espatllat i no li han sentit.
Pensi que vosté mateix ha dit el bàndol del si i el bàndol del no. I si n’hi ha gent del bàndol del no, on són. Tot és molt complicat, molt més del que ens diuen. I, com és diu al futbol, no depenen de nosaltres; depenen de la Ue i d’Espanya. Això de que la voluntat del poble ho pot tot no és garantia de que les coses siguin com pensem, la història ens ho mostra. A més el poble no és una entitat homogenia, donat que tots no pensen igual i canvia al llarg del temps, el poble català de fa vint anys no té res a veure amb el d’ara; n i tampoc tindrà res a veure el del any 2040. No som una realitat estàtica, ni existeix cap nació o imperi etern. Tot es temporal