Txema Alegre, un periodista de referència
Txema Alegre es jubila. És un de la colla, dels pocs que iniciaren l’edició digital de La Vanguardia. Recordo el dia que Vicent Partal parlà davant de la cúpula del diari, en presència de Javier Godó i Carlos Godó, el director Joan Tapia, altres directius, sots directors i redactors en cap, sobre el món que venia i el què significava Internet. Ni el mateix Partal sospitava fins a on la xarxa o el núvol arribarien.
Crec recordar que era l’any 1995. Una d’aquelles reunions especials que hi ha a totes les empreses sobre venedors de fum. Tothom escoltà amb atenció però l’únic que quedà més o menys decidit és que Txema Alegre s’encarregaria més endavant de La Vanguardia Digital, juntament amb Fèlix Pujol. Els dos quedaren alliberats de les seccions de Política i Tancament.
Txema començà a treballar en un món desconegut. Fins al dia d’avui. Ha arribat durant molts anys a l’hora primera, a les set del matí, enraonava poc i baix, sempre davant l’ordinador, orientant i ensenyant als molts periodistes que han passat per les seves mans. Apagava l’ordinador al vespre. Cansat. Un periodista de cap a peus. Va ser Vicent Partal que el situà a la colla, els pocs que en un principi ens dedicàvem total o parcialment a Internet, una colla que es considerava la perifèria del periodisme. Gent utòpica.
He aprés de Txema Alegre la seva serietat professional, la constància, la comprensió, el refús absolut a qualsevol medalla a la feina. Entrà a La Vanguardia el 1982. Joan Tapia li oferí ser redactor en cap de Política i no ho acceptà. Treballaria però no volia galons. Aquesta actitud és insòlita, pràcticament inexistent en el periodisme de tots els temps.
Li deia que escrivís sovint perquè té una bona ploma i té idees. La seva secció es deia La Punta. Feia unes notes curtes, clares i contundents. Ha treballat molts anys a una agència i era ràpid, precís i concret. Però ell sabia que la seva feina organitzant i treballant sense aparèixer com a protagonista era el que volia i calia fer. Txema no s’arronsava mai. Ha dedicat milers d’hores sense esperar recompenses fugisseres.
M’han dit que es jubilava avui. He entrat a la planta tercera de La Vanguardia Digital i ens hem abraçat sense dir-nos res. Però ens hem dit moltes coses com a conseqüència de molts anys de treballar junts a l’edició de paper i a la versió digital. Txema és un home tendre que sota la seva austeritat, amagada pel bigoti inconfusible i estarrufat, hi ha un gran humanista i una cultura sòlida. En arribar a casa he rebut un correu seu que, em permetràs Txema, el transcrigui parcialment:
“Lluís. M’ha agradat molt que em vinguessis a veure. Una abraçada, i, com sempre, moltes gràcies pel teu mestratge i la paciència en aguantar els meus mals humors «professionals». No, Txema, has parlat sempre clar, sense embuts, has fet la feina ben feta, has estat un puntal d’un estol de periodistes que t’han admirat, has ajudat a la gent que ho necessitava. Gràcies per haver-te conegut.
La imatge que queda de Txema Alegre
és la d’un home auster, generós, pacient,
periodísticament preparat, autoexigent i exigent,
ja des de l’època en que portava boina negra.
¡Quin constrast amb tants periodistes
que en les seves cròniques parlen del seu jo, jo, jo,
signe del seu complex d’inferioritat,
enlloc d’escriure dels esdeveniments que passen!
Li escau a Txema el silenci, l’obra ben feta,
i marxar a casa quan vespreja
sense esperar elogis ni aplaudiments.
Val la pena que ara disfruti plenament de la jubilació
que és una manera de ser felic en tantes tasques que es poden fer
en bé dels altres. Tasques com, per exemple,
escriure amb plena llibertat
Hola Lluís,
porto tot el día emocionat amb la noticia.
Ha estat un plaer i un honor molt gran treballar amb un professional de la talla del Txema.
Guardo molts bons records de tots vosaltres i espero retrobar-vos aviat.
Una forta abraçada
Jo també recordo aquells temps amb molta nostàlgia. Gràcies.
Sr Foix: que bonic quan no calen paraules per a entendre’s .Qui té un amic,realment, té un tresor.
Sr.Foix: comparto todo cuanto dice del amigo y compañero Txema Alegre, una bellisima persona en todos los aspectos, humanos y profesionales, he seguido su andadura en el Digital de La Vanguardia desde el primer día y su Blog formaba parte de los mios de cabecera hasta que dejo de escribir en él…Dejo a los compañeros el último post que escribió en su Blog Txema Alegre, en el que queda reflejada su profesionalidad e implicación humana y periodística, deseo que cumpla su palabra de reactivar su Blog una vez jubilado tal y cómo expresó en su momento…y si es posible que escriba ese libro del que estaba orgulloso de no haber escrito nunca…
http://webcache.googleusercontent.com/search?q=cache:yORwCLIcDEwJ:http://txemabloc.blogspot.com/2008/11/al-pan-pan-y-al-cncer-cncer.html%2Bhttp://txemabloc.blogspot.com.es/2008/11/al-pan-pan-y-al-cncer-cncer.html&hl=es&gbv=2&prmd=ivns&strip=1
Sr. Foix: Dona gust i satisfacció que en la nostra societat humana existeixin personas com en Txema Alegre. I tambe tants i tants altres personas, que ara no anomeno. Pero que tots tenen i teniu una ment privilegiada, talentuda, clarivident i sabia per la experiencia viscuda al llarg dels anys.
Dit aixo passo al tema que tambe ens preocupa a els ciutadans de Catalunya. I es… el nostra taló d’Aquiles = desunió de criteris.
Lo nostre es… el comerç i no pas…la política.
Mentres uns perdent el temps i ens el fan perdre a tots…veiem que cada día tanquen el negoci,la botiga, el taller ó la fábrica alguns autonoms i gent amb capacitat creativa i emprenedora peroque es veuen obligats a abandonar la lluita degut a un exces d’impostos i lloguers elevats.
Pero elmateix temps observem que el seu lloc es inmediatament ocupat per estrangers procedents del Sudest de l’Asia ó del mig Orient, ect.
Comados, supers, basars, ect. ect. Sabaterias, perruquerias, fruiteries i un llarg ect. Bars, restaurants petits, mitjans i grans., ect.
Apart de que les botigues que rejenten, els indigenes ó ciutadans espanyols, incluits els catalans, nomes venen articles fabricats made in l’Estranger. Perque óconsumim tot fabricat a l’estranger ó cuasi tot.
Estem crean llocs de trevall a l’estranger i aquí, mentrestant paguem els impostos, exageradament, molt mes elevats.
Encara que, tenim l’excusa que comprem molt mes barat. Encara que desprésja ho paguem mes car degut el aument exagerat dels impostos de tota clase.
I seguim sense crear llocs de trevall definitiu, estables i ben pagats.
Parlem de tot, pero ens passa per alt que el carrer está cambian i les botigues tambe.
A el bon entenedor…