El president Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida
Les coalicions i federacions travessen moments difícils, gairebé catastròfics, a punt de la ruptura. Però sempre se’n surten perquè l’objectiu principal de les aliances passa per damunt de tot. Sovint s’està a punt de trencar però no es trenca. També passa allò que diu la dita: “tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca”.
Es trencarà la coalició que ha durat més de quaranta anys? Tot fa pensar que sí. És qüestió de calendari. L’incident de la votació separada al Congrés sobre la llei contra el terrorisme jihadista és un de tants ensurts pels que passen les federacions. Hi ha un tira i arronsa, es debat, es discuteix i s’arriba a un acord. O es pacta el desacord.
El fons de les desavinences rau en el procés. Però no en si la votació afectaria al camí cap a la independència de Catalunya sinó en que Mas és l’abanderat de l’independentisme i Duran s’ho mira amb més distanciament. Un s’ha declarat sobtadament independentista i l’altre no ho ha sigut mai. No s’ha arribat a canviar panys de porta ni a dir paraules gruixudes. El que es veu és que l’objectiu de CDC és la independència i el de Unió, no.
Em fa la impressió que els Rull, Turull i Coromines no volen anar plegats amb Unió i amb Duran. El fet que Coromines, segons Duran, telefonés a l’últim minut que havien de votar diferent d’Unió seria una mostra de l’escenificació de les diferències. El de menys, era la llei que es votava.
Si aquesta ruptura es fa abans o després de les municipals és el menys rellevant. El que importa és si les dues formacions podran o voldran anar plegats a les eleccions del mes de setembre. Com seran les llistes? Qui les decidirà? És una situació dolenta per les dues formacions.
El president Mas ha trencat políticament amb tots. A Europa no hi té interlocutors. La ruptura amb l’Estat no s’ha produït jurídicament però intel·lectualment és com si fossin dos mons separats. Les relacions amb el PP no existeixen, tampoc amb el PSOE ni amb la resta de partits del Congrés dels Diputats. A Catalunya no va ni tan sols de la mà d’Oriol Junqueras. La resta de partits tampoc l’acompanya. I per si faltés encara un element en aquest drama shakesperià , ara resulta que hi pot haver una trencadissa amb Unió. I CiU només té 50 diputats.
Mas hauria de dimitir. Un polític envoltat de corrupció que ha reconegut que el seu pare tenia diners fora del país quan ell era conseller d’Economia i el seu pare polític ja no en parlem pel bé del país hauria de dimitir.
El Sr. Mas optó hace dos años por una ruta política con el objetivo de celebrar un referéndum sobre el status quo de Catalunya. Lo hizo porque observó las señales, o anhelos, de la sociedad civil catalana dirigida por la ANC y Omnium Cultural que han sido capaces de, por tres veces, movilizar a una parte, parece, mayoritaria de ciudadanos catalanes. No hace mucho se decantó por la independencia, pero de un modo en que puede hacer marcha atrás. Por ejemplo, una válvula de seguridad, razonable, es evitar una declaración unilateral de independencia sin un referéndum determinante. Esto saca de sus casillas a ERC que ve amenazada su hegemonía política como el partido más genuinamente independentista; por ello no acepta una lista única que sería un suicidio para el partido. Esto implica que los partidos no se preocupan de los ciudadanos, no tengo claro que sea así. Me puede no gustar este modo de actuar, de hecho no creo en él, pero una vez conseguida la independencia o no, serán algunos partidos los que gestionarán la situación; los impulsores de la movilización así lo indican: no somos partidos políticos y a ellos les corresponde hacer política. Claro que para cualquier observador desapasionado tanto la ANC como Onmium Cultural han, y hacen, política: conseguir manifestaciones que determinan la política de un país es la máxima expresión de la política. Su objetivo es político y es legítimo además, ocultarlo con el nombre civil queda bien pero no hace justicia a su capacidad social.
Los ciudadanos tenemos unas necesidades, y sabemos que los que gobiernan o lo intentan tienen una ideología sobre la dirección de la sociedad. Se supone que votamos y los escogemos. Ahora, todos criticamos, pero ¿Qué voto pusimos en la urna hace dos, tres o cuatro años? Nos rasgamos las vestiduras pero olvidamos nuestra responsabilidad.
De a cuerdísimo con BartoloméC i África, la política es un modus vivendi para ciertos personajes -ganado?-. No habrá separación para sobrepasar otros cuarenta años.
Em costa creure-ho, però és possible que hi hagi una escissió, més que un trencament, vist el que es veu en certs membres d’Unió que estan en el govern, al meu parer, un autèntic lio per a molts militants de tota la vida.
Les imatges d’ahir del Sr. Duran amb la Sra. Ortega al costat, no són la coherència política personificada d’aquesta senyora, com la d’alguns companys de govern.
Les llistes a confeccionar pel 27 / S, dates abans podem tenir respostes. No obstant això, tot és una gran obra.
Potser no passa el trencament, perquè el poder i els diners pesa molt.
Sr. Foix,
Soc un pages de poble, i no entenc moltes coses de l’alta política.
Com enginyer, en l’escola d’enginyers, moltes vegades ens ensanyaben a trobar respostes i resoldre problemas per la metodología de «reducción al absurdo».
Doncs, sense ni elogi ni critica, abans de concluir (ja se que voste no ho fa, sols fa reflexionar), jo em pregunto que seria d’aquest país sense el ciutata Artur Mas, que ha esdevingut, de grat o per responsabilitat (no tinc resposta), conductor d’un moviment sociologic d’una certa envergadura.
Com diu voste, haurem de contar…, amb axo hi estic d’acord.
Bon cap de setmana
llista ´única de pais. a dURAN LLeida de tant en tant l’enconstipa l’aitre de «LA SIERRA» j a li passarà
Sr. Foix : » El Presidenta Mas ha trencat políticament amb tots. «… Doncs penso que está totalment incapacitat per esser President, ja que no vol ó no sap negociar, ó pactar acords que beneficíin a tothom. El seu orgull ó amor propi ens está conduin cap un carreró sense sortida. I per le Sr. Oriol Junqueras, penso idem de idem.
Sense la unitat de tots els ciutadans, tant de Catalunya com d’Espanya no anirem enlloc. I mentrestant les grans i mitjanes empresas van trasladanse cap a Madrid, per pagar menys impostos, ect. i perque allá i resideix el poder decisiu executori.
Aquí en cambi paguem molts mes impostos, gravaments, ect. i que fan que ens revelem i ens indignem. Pero la culpa tambe es tant dels d’allá com moltes vegades dels d’aqui.
La solució es l’acord fiscal recaudatori per abaixar els impostos i els gravaments artificials i repetits referents a totes les zones industrials d’Espanya i en especial a Catalunya. Tambe hem de tenir en compte Valencia, Les Balears, Madrid, ect.
El » som i serem » ara no toca. Doncs la prioritat es l’atur…Que amb els impostos i gravaments tant abusivament alts es imposible sortirsen.
La suma total de tots els impostos i gravaments invisiblesi repetits, que paguem a Catalunya, supera segurament amb escreix els impostos que paga , per exemple, Suecia.
D’aqui ve tot el problema que tenim del sentiment del cor i del seny del cap. Volem fugir cap endavant amb tota la rao. Degut al abus i a la falta de respecta a la nostra dignitat humana i linguistica.
P.D. La nostra rao no te pas de ofegar la rao dels altres. Que tambe la hem de tenir en compte. El no fer-ho ens pot portar cap a un carrero sense sortida. I tambe idem de idem per tots el altres.
P.D. Aquest axioma defineix ó es pot aplicar tambe a tots els partits i dirigens polítics, actuals de tot Espanya, incluida Catalunya.
Perque la majoría els veig tambe incapaçitats per solucionar els problemas del desamparo que comporta l’atur, els sense ingressos, el sense vivenda i la fam.
Perque criticar es facil, acusar es facil. Pero a la hora de exerci el poder la realitat s’imposa i » Donde dije digo… dije Diego «.
«El de menys, era la llei que es votava» El de menys,Sr Foix, sóm la gent….Les explicacions d’en Rull eren penoses(per dir-ho d’una manera suau)
Molt cansada que em prenguin per ….ignorant?, va deixem-ho així
Sr.Foix: la percepción generalizada es que existe un muy bajo nivel político y eso ya no se puede disimular con discursos grandilocuentes, gestos de cara a la galería, ni adhesiones programadas de seguidores incondicionales…hay personas sobradamente preparadas, pero no tienen sitio en los partidos, más bien estorban…las comparaciones siempre son odiosas…
Yo creo,Bartolomé, que la gente sobradamente preparada ya no se arrima a este ganado….
Llevas toda la razón Àfrica…
Estamos en manos de perdedores que ni entrenando lo pueden hacer peor.
Estamos en manos de individuos que piensan en todo menos en el bien general.
Estamos en manos de malas personas que utilizan los sentimientos de la ciudadania como moneda de cambio y de quita y pon para sus exclusivos y espureos objetivos.
Catalunya esta exhausta de tanto full de ruta, de tanto viaje a Itaca y de tanta eleccion anunciada a nueve meses vista.
Catalunya ha pasado de ser un modelo a ser un pais de traca y todo gracias a toda una mesnada de politicos de bajo vuelo y cara de cemento armado.
Eso de la cara de «cemento armado» define muy bien a casi todos los actuales líderes políticos catalanes. En septiembre llevaremos ya 4 largos años de tomadura de pelo en los que, como afirmas, «utilizan los sentimientos de la ciudadania como moneda de cambio y de quita y pon para sus exclusivos y espúreos objetivos».
Pero sabes lo que considero más triste de todo? Pues que los ciudadanos les sigan permitiendo aún jugar con sus sentimientos. A estas alturas de la película, los ciudadanos deberíamos tener ya el «corazón metálico» con el que Miquel Martí i Pol afirmaba que terminaríamos todos…
Es veu vindre des de l’inici del procés. Convergència ja no sap amb qui compte ni que pot pasar separats. Els porta de la mà tant ERC com qui es autoproclama societat civil Omnium y ANC. Avui sentía al Rull auto enredan amb el futur. Penosa impressió volguen convence de la necesitat d’anar plegats.
Mas ha tenido una carrera política bastante desastre. Cuando se tengan que reconstruir puentes será señalado como el único culpable y saldrán más pactistas que antifranquistas en la transición.