Jordi Pujol i Heribert Barrera a la xocolatada del Pati dels Tarongers el dia de Sant Jordi.
Hi érem tots. I els que no hi eren feien cua per ser-hi. Dia de Sant Jordi al Pati dels Tarongers. El patriarca de Catalunya, el president Jordi Pujol, celebrava el seu sant amb una xocolatada i melindros. Centenars, potser milers, de la Catalunya dels “happy few”, anaven arribant. Roses i llibres cobrien els voltants de la Plaça de Sant Jaume en el dia més festiu del país.
Consellers, directors de diaris, periodistes de política, dirigents de tots els partits, empresaris, banquers, constructors, alcaldes i personatges de les lletres hi eren presents. La gent s’arremolinava a l’entorn del President per felicitar-lo. La senyora Marta Ferrusola anava saludant aquella multitud que frisava per tocar amb les mans el poder, l’únic poder, de Catalunya.
La complicitat entre polítics, empresaris i periodistes era d’una gran normalitat. A vegades, el degà del Col·legi de Periodistes feia un discurs més o menys crític. Però sempre respectuós amb el que manava, el que dictava la política i la moral del país. L’experiència es repetia pels voltants de Nadal, en una gran sala, el Saló de Sant Jordi de la Generalitat, on uns 200 periodistes érem col·locats d’acord amb la posició que teníem a les nostres respectives empreses.
Molts sabíem que hi havia coses que no anaven bé. Ensumàvem corrupció però no la investigàvem. El control polític sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, era molt elevat. Més o menys com avui. Es parlava de l’oasi català. Aquí no passava res. No hi havia corrupció com en aquells anys noranta a Madrid en el que el PSOE estava empastifat pels Roldán, Mariano Rubio, els Gal i tota la brutícia que sortia als diaris. Luis Maria Anson va arribar dir en aquells dies que a Felipe González se l’havia de treure per les bones o per les males.
Aquí hi havia un oasi d’aigües igualment putrefactes, una fossa sèptica perfumada, un silenci clamorós per part de tothom. Si Pujol escrivia una entrevista, tota sencera, amb preguntes i respostes, s’havia de publicar sense tocar ni una coma. La vigília de la publicació trucava per parlar de qualsevol tema però per preguntar, finalment, quin era el títol de l’entrevista. Home, president, deixi’m-ho per mi això. No permetia ni col·locar ni formular una pregunta marginal.
Un dia vaig decidir no signar l’entrevista a La Vanguardia que ell mateix havia escrit de dalt a baix. Hi vaig posar “declaracions recollides per aquest diari”. El silenci de Pujol va durar uns quants mesos. Estava castigat. M’havia dit aquell dia que qui millor li feia les entrevistes era Jordi Pujol i Soley. Sí, president. Arcadi Espada va publicar un article al Diari de Barcelona titulat El Redactdor en Cap de Catalunya.
Quan polítics i periodistes s’han pujat al carro del desengany i les crítiques severes a Pujol, penso que no és ara quan toca fer-ho, sinó llavors, quan sortir-te del ramat pujolista podia tenir conseqüències professionals i personals. L’alcalde Xavier Trias, construït políticament pel pujolisme, ha dit que Pujol hauria de desaparèixer. Molts fidels al president d’aquells anys l’ataquen sense pietat. Que treballin els jutges i la justícia. El mèrit era dir-ho aleshores quan tots anàvem a la xocolatada del Pati dels Tarongers per rendir tribut al Gran Padrí de Catalunya i a tota la seva cohort.
Aclaridor article Sr. Foix. Donat el cas són d’agrair aquestes escampades de boira, ara ja no ve d’un pam i em sembla que som legió els descreguts. Massa decepcions però més val fer net d’un cop per tots.
Enhorabona, mai millor dit.
El seu silenci davant l’escàndol del cas Innova em fa veure que res ha canviat. Quina gran mentida tot plegat.
Foix, con un desparpajo asombroso, comenta cómo Pujol chuleaba a todo el que se le ponía a tiro, incluido a él, y nadie, ni el director de la vanguardia, que además hubiera podido ordenar esa investigación que cha impúdicamente de menos, osaba alzar la voz.
Si los periodistas de ese y otros periódicos hubieran tenido órdenes de levantarse todos a la vez, y montar un sonoro escándalo la segunda vez que nuestro entrañable Ubú dijera «això no toca», quizá ni siquiera le hubieran reelegido.
Lo mismo vale para los cantamañanas Mena y Villarejo, que ahora se escuecen de la maniobra a que se les sometió haciéndoles comer la querella de Banca Catalana con patatas, cuando hubieran prestado un gran servicio al país dimitiendo y explicando el porqué.
Lo mismo vale para los que ahora le aguantan a Rajoy sus happenings plasmáticos.
Al fin y al cabo, ninguno de todos ellos iba a acabar en la Modelo, ni iba a ser asesinado por ello, todo lo más, se hubieran quedado sin chocolate.
Re cuerdo una anécdota brillante que explicaba Balatasar Porcel sobre dos visitas a China. En el transcurso de la primera, en los años 60, su guía le taladraba sobre los éxitos de la Revolución Cultural. Años más tarde Porcel volvió a visitar China y le asignaron el mismo guía quien, en un aparte ledijo:
– oye, todo aquello que te expliqué sobre la Revolución Cultural era mentira. – ¿Y por qué me mentiste? le preguntó Porcel.
– Porque me dijeron que lo hiciera.
-¿Y por qué me lo cuentas ahora?
– Porque me han dicho que te lo cuente.
Jordi Pujol ha sido de los ultimos en apuntarse al carro de la indepndencia y tengo serias dudas sobre los motivos; lo que si que es cierto es que muchos de los que lo somos hoy lo somos precisamente porque gente como el y las complicidades con la casta española (lmafia todos) nos aborrece y lo que queremos es un pasi mas justo y sin corrpucion y ademas libre… con España es imposible
Pues muy mal. No se librará Ud. de la corrupción de un plumazo con la independencia. ¿No se da cuenta de que continuarán los mismos partidos, las mismas personas?
Usted sólo va a notar la independencia en que la oferta de medios en castellano desaparecerá de las radios televisiones y quioscos. Aparte de éso, ni la justicia social, ni la ética política va a cambiar. ¿O van a venir políticos de Holanda o Noruega a gobernarnos?
La independencia no cambiará a las personas. Pero permitirá disponer de herramientas de cambio.
El decreto de pobreza energética, por ejemplo. Aprobado en Cataluña. Positivo para la sociedad catalana. Pero denegado en los pasillos de Madrid -porque como no se puede aplicar en el resto de España, no quieren generar conflicto. ¿Resultado? Una ley ‘buena’ se queda en nada porque desde fuera no se puede/quiere aplicar.
Con la independencia no desaparecerían los corruptos. Pero si desde el parlamento catalán se aprobase una ley al respecto, desde el gobierno español no se podría anular. Herramientas.
No sabia que el tenor Lluis és dedicara a aquestes alçades a retreure aquestes inmundicies de les quals jo crec és també un dels principals culpables. Pot ser sigui aquesta la condició dels catalans, som així, serem així de mesquins, mediocres i miserables, Gràcies al tenor per refrescar-nos la memòria, però incloguis, senyor tenor, incloguis.
En cap moment s’ha exclos el Sr. Foix
Bé per la decència, més val tard que mai. Especialment digna la referència a l’article en l’enyorat DIARI DE BARCELONA de ARCADI ESPADA que gràcies a internet podem tornar a llegir
http://estudioae.com/elcorreocatalan/nouredactorencap.pdf
Su confesión le honra Sr. Foix. Muchos sabemos que la democracia en Cataluña con el pujolismo, tripartito y ahora es de una pésima calidad. Con unos medios públicos y privados politizados al extremo y una sociedad civil que también padece la enfermedad del intervencionismo político. Sí somos independientes esto será una broma comparado con lo que vendrá. Así que, Vigencita, virgencita, que me quede como estoy.
Gens d’acord amb vostè Sra Gemma Alkorta. Tal i com diu i repeteix el Sr. Foix en les seves intervencions, el mas ús del poder, s’ha fet, es fa i es farà a tot arreu….és un mal endèmic….per tant, cal lluitar-hi, però també cal comptar-hi…Millor siguem lliures i independents. Una casa petita es neteja millor i més depressa que una de gran.
Potser no cal barrejar tampoc les coses. Els motius per a l’independècia són uns altres , de tots coneguts.
S’ha de ser encongit per preferir una casa petita que una de gran. «Catalunya el país minvant»
Torno a repetir perque crec que no s’ha entès….Els motius per a la independencia son uns altres, de tots coneguts.
En aquest blog, els que hi comentem sovint, no entrem en desqüalificacions personals. Som respectuosos amb les opinions de tothom. Si algú és encongit o no per les seves opinions, és quelcom, molt subjectiu i per tant millor estalviar-s’ho.
Ben cordialment,
Ben dit està també al per a mi millor relat de Quim Monzó, la novel·la curta «Davant del rei de Suècia», la recomano ben cordialment, llegir-la i sobretot rellegir-la.
I també te la recomano, Lluís.
….anoto la recomanació, tot i que el Sr. Monzó no es massa sant de la meva devoció….
Continuació: «Davant del rei de Suècia» és una aguda paràbola sobre l’encongiment
La democracia en Catalunya gracias al proceso está mejorando bastante -recuerde los ataques continuos por parte de la caverna, injustificados y sin ninguna consecuencia para los patrocinadores de jugadas tan sucias. Si en Catalunya hubiese más gente «sucia» cómo Pujol ya estarían en todos los medios. Tal ha sido repito la intención de poder hacerlo que se han publicado mentiras sobre Mas o Trias para atacar el proceso.
Recuerde que Pujol no apoyó la independencia cuando era presidente y se le permitió toda esta manipulación y caciquismo en Catalunya. Ha sido después de su mandato que ha admitido que la independencia sería mejor para Catalunya momento en el que ha aparecido todo el escandalo -que además se ha demostrado que hacía años se conocía pero no se publicaba, quizás porqué no era interesante.
El proceso de independencia nos ofrece transparencia -porqué sus agentes no pueden estar sucios-, muestra a la gente que la democracia les pertenece a ellos y no a los políticos y nos permitirá decidir más cosas en el cambio, como una constitución más cercana a las democracias como Dinamarca o Suiza dónde la libertad de prensa, la participación en la democracia y la falta de corrupción están más garantizadas.
Seguir en IsPain ya sabemos qué nos ofrece… lo conocemos de casi 40 años de transición y poco augurio hay de cambiar. La independencia le dá a los catalanes el poder de decidir qué futuro quieren!
Con otras palabras se declara en este artículo que se intenta y ha intentado manipular a los catalanes mediante el control de los medios de comunicación públicos o privados (y no sólo mediante las subvenciones). Y quien hace y ha hecho esto es la ideología nacionalista que desde 1983 ha gobernado en Cataluña, Pujol y sus herederos ideológicos.
Luego la «solución» que proponen algunos a esto es la «independencia», es decir la culminación del objetivo de aquellos que han obrado mal. La victoria total de Jordi Pujol, alias el «nacionalista autoentrevistado autoritario».
Hay gente que nunca será libre porque eligen antes la consecución a cualquier precio de un proyecto político (la separación) que su dignidad personal.
Per a vostè també va la maeixa resposta que he escrit per a la Sra Gemma Alkorta.
Cal no confordre’s ni barrejar les coses.
Recuerde que el Sr. Pujol estuvo con el «ara no toca» y contento con el «café para todos». Cuando gobernaba, estaba de acuerdo con las imposiciones de Madrid. Su falta de respuestas contra la independencia llegó después de su mandata… y mira tú por dónde que entonces se destapó todo lo malo que era.
O sea, que en IsPain si estás con ellos todos contentos. Si estás contra ellos te apartamos del panorama.
Yo quiero una Catalunya independiente dónde poder regular con mis propias leyes -más parecidas a las Europeas que a las africanas que se cuecen en Madrid- la corrupción, las infrastructuras, las licitaciones, los referendums…
Recuerde que Pujol no es Catalunya y que forma parte de un pasado del que muchos somos críticos y queremos aprender para mejorar, no mantener para seguir viviendo del cuento.
Insaeculasaeculorum.cat / orioldomingo.cat
Foix, Pujol i el control polític dels mitjans de comunicació privats
1. Els mitjans de comunicació privats estan sotmesos al control polític. Lluís Foix ho escriu a “Aquelles xocolatades al Pati dels Tarongers”, article publicat a “Foixblog”. Aquesta afirmació planteja un molt interessant i delicat debat sobre l’ètica periodística. Sobretot tenint en compte que Foix és un periodista vinculat sempre i amb responsabilitats a “La Vanguardia”, ara com conseller de direcció, i és home de confiança personal de la família dels Godó.
2. “Aquelles xocolatades al Pati dels Tarongers” és un text molt crític i dur contra Jordi Pujol. Alguns lectors tindran la raonable sensació que aquest article i altres similars han estat escrits amb ressentiment, característica gens cristiana. Empra expressions despectives com “el patriarca de Catalunya”, “el Gran Padrí de Catalunya» (amb majúscula), “ramat pujolista”. Descriu a la gent que s’acostava a Pujol per felicitar-lo en el dia de Sant Jordi com “aquella multitud que frisava per tocar amb les mans el poder, l’únic poder, de Catalunya”. Afirmar que l’únic poder que llavors hi havia a Catalunya era el president Jordi Pujol es desconèixer la realitat, o tergiversar-la, o simplement mentir. El poder que en aquella època hi havia i ara hi ha a Catalunya es l’espanyol. Per això hi ha en marxa a la societat catalana un procés sobiranista català, legítim, democràtic i pacífic, alternatiu al sobiranisme espanyol.
3. Foix afirma: “El control polític sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, era molt elevat. Més o menys com avui». Foix denuncia que en aquell passat es guardava un silenci còmplice i covard, però ¿Per què ara no trenca aquest silenci còmplice i covard actuals, quan Pujol està reclòs en un petit despatx? ¿Quins són els mitjans de comunicació privats actualment controlats políticament? ¿Controlats pel Govern espanyol? ¿Pel Govern català? ¿Per entitats financeres? ¿Pel Pont Aeri dels grans defraudadors i sobiranistes espanyols com Rodrigo Rato i Carlos Cuatrecasas? ¿Com s’exerceix aquest control? ¿Per la via de les subvencions? ¿Per la via de l’amenaça d’informes, falsos o no, procedents dels ministeris d’Hisenda i d’Interior?
4. Lluís Foix es refereix a aquella època de Pujol amb paraules com aquestes: “Aquí hi havia un oasi d’aigües igualment putrefactes, una fossa sèptica perfumada, un silenci clamorós per part de tothom”. Potser, o sense potser, avui també hi ha una fossa sèptica perfumada i un silenci clamorós mentre els mitjans de comunicació privat estan sota control polític i Jordi Pujol està reclòs sense cap poder en un petit despatx del seu pis de tota la vida. ¿Es així, Lluis Foix? ¿On queda l’ètica periodística en aquests mesos d’abril i maig de l’any 2015?
Malgrat tot….val la pena lluitar per esdevenir un pais independent.
Serà més fàcil netejar-lo.Cec que val la pena donar-nos una oportunitat.
Cal voler fer neteja, no veig cap voluntat
A ERC no se li sap cap cas de corrupció. A la CUP tampoc. Tenim alternatives.
Molt bon article pel dia de Sant Jordi Sr. Foix. Sap greu tot axó que passava… i passa. Jo cada cop estic més indignada. He deixat de veure la tele en català i les ràdios nacionals, només els divendres al vespre la tertúlia de 8tv
Lluis Foix en el seu article critic amb Pujol reconeix que avui també hi ha control politic sobre els mitjans de comunicacio privats. I avui Pujol no mana
Ara s’ha obert la fosa sèptica per on circul.laba tota la merda, …ojalà sigui per netejar-la, no només per escampar la flaire per tot el país i que tothom pugui patir-la i ensumar-la…perque si bé, els que hi són avui, no està demostrat que en formessin part, si que ho està – de demostrat – que ho toleraben, la qual cosa els converteix en cómplices….
Quin retrat més extraordinari del món de la «corbata»,.. hipocresía, falsedat, i manca d’escrupols, que fa avui en aquest article Sr. Foix….
Ha sido, como todos sabemos, «el gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo»
Tout pour le peuple, rien par le peuple…
Sempre tot ha sigut i será una «merienda de negros» , no ens hi trenquem el cap. Aquest petit pais igual que el veí i arreu….hi ha de tot ! Com «en botica»
Gràcies Sr. Foix, potser el millor article d’aquest dia de St. Jordi que desitjo sigui ben feliç per tot@s.
Sr.Foix: aquellas chocolatadas trajeron estos lodos…
Sr. Foix i companys i companyes del blog: Fa temps vareig escriure …» Els catalans ens pensabem que erem la hostia…i resulta que… som com els demes de la resta de les espanyes.»
Tots aquets, presuntament, forman part dels 705 espanyols a mes a mes del mes de 30.000 espanyols, incluits els catalans, que encara farien comerç d’esclaus, com en el passat.
Semble que nomes defraudan a la fiscalia del Estat, pero en realitat
la estafa ens la fan a tots els contribuents honrats i de bona fe.
La proba es que ara, els verdaders contribuents hem de pagar i de fet ja ho fem, la gran estafa.
Ara que tambe hem de reconeixer, que de personas honestes i honrades que ajudan a els demes, amb sacrifici propi, en hi han varios mil-lion mes. Que son ser humans admirables i que no importa de aon son, ni tampoc quina llengua parlan ó aon viuen.
P.D. Faig un aclariment… Cuan dic…» Tots aquest,…» em refereixo nomes a els » corrupters i defraudadors fiscals «…i no pas a tots els que anaven de bona fe, a la xocolatada…ni tampoc a els periodistes idem.
Això era la democràcia en majúscules i encara avui no es pot i/o vol dir.
felicitats sr. foix por el artículo de hoy. un poco a contracorriente en un día de fiesta, libros y rosas, pero eso todavía le da más valor. hay párrafos y denuncias tremendos sobre lo que se ha escondido durante todos estos años tras el catalanismo oficial y hegemónico.
Sr. Foix i companys/es del blog:
Us desitjo una BONA I FELIÇ DIADA DE SANT JORDI 2015.
Per a més informació sobre la Diada de Sant Jordi 2015: http://www.gencat.cat/santjordi
Si iban contra eso o podían situarse en Prisa y pagar sus peajes o te quedaban muy tirados. Barnils escribía en El mundo.