La primera reunió entre Xavier Trias i Ada Colau, després de les eleccions municipals del 24 de maig de 2015
Els efectes de les eleccions municipals marcaran el recorregut dels processos electorals previstos a Catalunya en els propers mesos. CiU va guanyar les eleccions en nombre de vots i de regidors. El PSC ocupa el segon lloc i ERC ha donat un salt espectacular duplicant els resultats i situant-se sobre el mig milió a només vint mil vots dels socialistes.
Aquesta primera lectura amaga una realitat que les xifres globals no ensenyen. Durant anys i panys les eleccions autonòmiques les guanyava CiU i les municipals i generals se les emportaven els socialistes. La dreta del PP es mantenia en una discreta i variant presència que depenia dels resultats dels conservadors a les Espanyes. ERC recollia uns resultats més o menys constants sense abandonar les seves conviccions independentistes i republicanes.
Els dos grans partits de sempre, CiU i PSC, han guanyat però han perdut. El partit d’Artur Mas no ha valorat l’impacte de les noves corrents i tampoc la contestació social que Ada Colau, la més que probable nova alcaldessa de Barcelona, ha anat construint en els barris on la crisi ha fet més estralls. Xavier Trias ha estat un alcalde molt correcte però s’ha trobat amb dos impediments que han jugat a la seva contra. El primer és la corrupció destapada en el seu partit i el segon és la confusió d’un missatge de barreja nacional i social.
Es pensava en un principi que la pugna seria entre l’alcalde Trias i Alfred Bosch. No es temia la força de Barcelona en Comú d’Ada Colau. I quan les enquestes insistien en les bones expectatives de la formació que va liderar la campanya dels desnonaments, ja era tard.
Penso que la participació activa del president Mas en els últims dies de campanya no ajudà a Trias. El crit desesperat del divendres plantejant la disjuntiva de Trias o Colau indicava que la possibilitat d’una victòria de Barcelona en Comú era una temença que s’acabà complint. Si Barcelona ens dona l’esquena, digué el president Mas el dijous, no ens en sortirem. La pèrdua de Barcelona és un problema per afrontar les eleccions del 27 de setembre amb un discurs guanyador.
Els socialistes han quedat segons però s’han estimbat a Barcelona. Els que han modernitzat la ciutat de la mà de Pasqual Maragall són avui una força mínima a l’ajuntament de la capital catalana. Han mantingut les alcaldies de Tarragona, Lleida, L’Hospitalet, Granollers, Cornellà i altres municipis de l’àrea metropolitana però han perdut les eleccions.
ERC ha doblat els regidors a Barcelona i ha tingut uns magnífics resultats al Baix Llobregat. Avui és una força que governarà en molts municipis i que pot inclinar la balança en molts d’altres. Oriol Junqueras ha revalidat amb escreix l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts i ha de decidir si vol encarar les eleccions del 27 de setembre de la mà de CiU o bé buscar més aliances en les forces noves i emergents.
La política catalana s’ha de jugar amb els dos eixos que s’han expressat a les eleccions. L’eix dreta-esquerra i l’eix nacional. A l’èxit inesperat de Barcelona en Comú s’hi han d’afegir els bons resultats de Ciutadans a Barcelona, la tercera força, i en altres indrets de la Catalunya conservadora i d’ordre.
Un altre èxit molt significatiu és el de la CUP que ha multiplicat per quatre els vots respecte a les eleccions de 2011. El partit que nasqué de la protesta i de les reivindicacions socials és avui una peça clau per fer majories sobiranistes o majories d’esquerres.
El mapa polític que surt de les eleccions municipals és d’una gran complexitat per formar majories que permetin la governabilitat. A les vuit forces que tenen representació substancial en els municipis catalans, s’ha d’afegir el desgast que comporta formar equips de govern en els que hi hagin tres o més forces polítiques.
No es pot oblidar tampoc que la primera força del país, CiU, viu una tensió interna que es manifesta subtilment de moltes maneres. Unió Democràtica tindrà que decidir en un referèndum el 14 de juny si els cinc mil militants accepten o rebutgen el document en el que el Comitè de Govern plantejarà el posicionament del partit respecte el procés. I, si s’aprova, serà presentat com a carta de navegació pròpia davant de CDC. Si la militància el rebutja significaria que Duran Lleida i la cúpula dirigent haurien de prendre decisions que comportarien una ruptura interna.
La situació és viva i canviant. Les aliances són fortes quan són útils. Si comporten més problemes que solucions, salten pels aires. A la Catalunya política hi ha un gran moviment de terres que assenyalen canvis d’envergadura. Mentre es facin o desfacin les aliances per governar els municipis i preparar les eleccions del 27 de setembre, irromprà amb força la campanya de les generals espanyoles. Més complexitat.
Publicat a Presència, el suplement dominical de El Punt Avui el 31 de maig de 2015
Sr. Foix: Voste te el privilegi i la sort de tenir una ment i un sentit comú, que fa que els seus articles sempre siguin interessants e instructius. Com per exemple l’article d’avui.
Els companys i companyes del seu » foixblog.com » tambe tots/totes son dignes de esser llegits.
Avui tots son interessants, pero em quedo en especial amb la resposta que, ens fa en dogbert, … » Si Ministro » y tota la explicació que segueix.
No dic res mes, perque entre voste i els companys/es ja ho diuen tot.
Mani qui mani i del partit que sigui, no importa pas qui, com i perque… Doncs el que si importa es la persona que diu: … » Si Ministre ó Si Ministro «…Al bon entenedor…
Si Ministre… Si ministro …
Yes Sir…
Els mitjans de comunicació i tertulians han fet campanys i l’han perduda al costat de Trias. Només cal veure les reaccions
Estic d´acord Agata, i ara tot es menyspreu cap els guanyadors. Tenim uns mitjans que son una risa. Tambe es te que fer dissabte del cuarto poder.
Seguro que ya hay codazos para lo de las tertulias. Aunque creo que son más un espectaculo que algo serio.
Los que vimos la excelente serie britanica «Si Ministro» nos cercioramos de la formidable fuerza de la burocracia y el funcionariado en la maquinaria de una nacion versus el supuesto idealismo de los politicos. En los ayuntamientos, tal cual los mismo.
Ada Colau que ademas no tiene ninguna experiencia funcionarial, podra hacer entre poco y nada para cambiar el rumbo y la inercia del Ajuntament de Barcelona. No se atabalen pues los que estan de los nervios por la muy segura investidura de la cabeza de lista de BeC.
Podra hacer y no es poco, la veterana al tiempo que joven activista, una politica social de primeros auxilios para restituir la dignidad de los ciudadanos, amparando a los mas desfavorecidos, evitando desmanes de los poderes facticos, cortar el avance de la sociedad incivil e intentando que las desigualdades no sean abismales.
Ahora toca frenar a los de toda la vida, ponerlos en cuarentena vigilada y poner todos los recursos formidables de una metropoli como Barcelona al servicio de la ciudadania en un largo al tiempo que apasionante camino hacia un nuevo orden equitativo, justo y solidario.
Pero no hay un Catalunya en comú no? Creo que Erc le pude comer a ciu. A ver si CiU desaparece de una vez. El Pp y ciu son muy despectivos con las personas. Es como si odiaran a la gente.
Desprecian al ciudadano porque no lo atienden como tal, lo apelan como votante y como contribuyente y nada mas. Son gente extraña.
Tu mismo Francis hablas de «personas» ellos siempre hablan de «gente».
Son despectivos como bien dices.
http://www.eldiario.es/norte/euskadi/endika-zulueta_0_277172997.html
Si no hay una Catalunya en Comú, apuesto a que de aquí a septiembre la habrá, y con una monja al frente.
Si en el Ayuntamiento de Barcelona ERC le da ahora la espalda a su socia CiU, ¿qué no hará en septiembre para hacerse con la Generalitat?
Artur Mas cree que, si ganan los soberanistas, él seguirá siendo President de la Generalitat, pero fácilmente se puede ver descabalgado por la pinza de Catalunya en Comú y ERC. Y, a partir de entonces, sin cobertura política, corre un grave riesgo de que prospere la querella que hay contra él y dos de sus Conselleres, sin que nadie le ampare, porque a la izquierda –soberanista o no– le vendrá muy bien quitárselo de en medio. Y, mientras tanto, CiU pagando con sus sedes embargadas los desafueros del Palau (el de la Música)¡Qué final!
Sr.Foix: la situación se ha complicado o se ha clarificado, todo depende del color del cristal con que se mire…las encuestas marcaban unas tendencias desde hacía meses que muchos se han empeñado en ignorar…pasadas las elecciones ahora estamos ya en tiempos de realidades y no de especulaciones, hay una realidad que hay que afrontar y la realidad te podrá gustar más o menos, pero es la que hay que afrontar…falta saber si se cuenta con capacidad suficiente para afrontarla o se prefiere ignorarla y seguir la huida hacia adelante…
Optaran por la huida hacia delante BartolomeC. Apres moi…le deluge.
Sera su penultimo error fatal. Por desconocimiento no aprecian la fuerza de la mayoria y sin marcha atras ya esta iniciado el camino de las personas hacia un futuro necesariamente mejor. Nos lo tenemos que creer y actuar en consecuencia, porque es lo real.
Una monja? Han de darse cuenta que Cataluña ya no es un país de tietas y de tenderos de misa y fútbol. Hay una búsqueda exagerada del voto tradicional de ciu erc. Bueno no se yo no salgo mucho de Barcelona igual si que sigue siendo así.
La situación se puede haber clarificado pero no por ello tiene que ser más fácil de entender o manejar. Si los ejes nacional y social son paralelos, perpendiculares o se cruzan el resultado no será el mismo. No sé si alguien es capaz de hacer una predicción para el futuro a corto plazo, o la valoración de varias posibilidades. Por ahora todo ocurre de modo pacífico, eso es bueno y así debe ser, pero las tensiones que se están creando pondrán a prueba la solidez de la estructura democrática que, en ocasiones, no puede satisfacer todos los intereses que pueden llegar a ser incompatibles…